diumenge, 11 de desembre de 2011

Espectrogrames i altres experiments artístics en la frontera matemàtica.

Des d'algun lloc de Hawaii, l'artista i dissenyador americà Michael James Chichi  (n. 1969), escampa la seva obra creativa i el seu particular "credo"  (que per cert apareix tot tocat de reminiscències filosòfiques mig "il.luminades" i mig "psicodèliques",  que parlen d'un "nou món" i una nova "consciència"...),  a través de diversos blogs,  on afortunadament s'hi recullen moltes altres propostes de molts altres artistes,  tant o més interessants que ell mateix.  Entre aquests artistes hem trobat a  Jon Kyle, el qual ha col·laborat amb  Andrew Ohlmann (que aporta la seva inclinació envers el treball de base geomètrica) i amb el músic  Ryan York en un projecte anomenat  life-spectrum   que ens ha semblat molt suggerent:  La música va generat un espectrograma de forma circular format per una infinitat de "rastres" que acaben configurant una mena d'imatge molt especial...   El procediment,  a cavall de la tecnologia que es recolzada en la matemàtica i la geometria,  sembla apuntar en la direcció d'allò que discutiem en articles precedents.  Resulta ben curiós observar les similituds que aquest tipus d'imatges presenten amb tota una altra sèrie de treballs que funcionen de manera més intuitiva i més directament relacionada amb les formes i els fenòmens del paisatge.  


Imatge de "Life Spectrum", de J. Kyle, A. Ohlmann, R. York.

  La música que acompanya aquest projecte audiovisual podeu escoltar-la en el següent link:


Per a veure molts més projectes i obres d'altres artistes que poden relacionar-se amb el que hem anat parlant recomenem de totes totes visitar http://www.synapticstimuli.com/   i  http://www.neuralneteffect.org/
Molt especialment,  el treball de Jean-Pierre Hébert    i altres propostes relacionades amb la "cimàtica" que es recullen igualment en els blogs anteriors,  sota el títol de "Sound carries and caresses consciouness"



dijous, 17 de novembre de 2011

Ex-geòmetres.

L'aplicació de conceptes i recursos geomètrics en l'anàlisi i la representació de les formes, estructures i fenòmens naturals ens condueix, abans o després, a un tipus d'imatges resultants que recorden molt aquelles que ja varen estar visitades amb insistència per una bona colla de representants dels diversos moviments artístics d'avantguarda del segle passat a Europa i als Estats Units.
 
Aplicació de conceptes i recursos geomètrics
 a un estudi sobre patrons naturals (X. Bentué). 
 

Això no fa minvar en absolut l'interès intrínsec que comporta aquest tipus d'indagació,  però sembla suggerir que a través d'aquesta via s'arriba gairbé sempre a unes mateixes conclusions i uns mateixos límits,  que difícilment travessem.  Podriem pensar,  doncs,  que és possible que la via geomètrica serveixi només per recórrer la meitat  (o fins i tot menys) del camí que es dirigeix a trobar l'expressió d'alguna cosa real.  L'altra meitat  potser discorre per viaranys més perdedors,  que s'endinsen en dimensions regides per altres "lleis" més dinàmiques i modulables.
La pròpia dimensió geomètrica deu de poder desembocar en un univers  "ex-geomètric",  a condició de que, en comptes de prendre el procediment com a part d'un sistema exacte de  
               mesurament i control, es prengui com a lliure procés i experiment.










Estudi d'un corn de cargol marí  (X. Bentué)

  


Parlant de la importància que atorguem als recursos geomètrics en els nostres sistemes de valoració,  podríem fixar-nos en l'estat de la qüestió quan ens referim als nostres ensenyaments "artístics" d'avui.  En això caldria reconèixer, per començar,   una distància d’escala astral entre la significança d’alguns personatges que s’han dedicat a la docència de l’art, en moments "brillants" de la història,  i la significança dels nostres professionals seriats d’avui,  que participen en aquesta docència reglada i en aquests "curriculums" educatius actuals.    Una diferència no menor separaria les motivacions dels projectes dels nostres centres educatius de les motivacions que varen sostenir i justificar els experiments de l’avantguarda artística i cultural del primer terç del segle XX.  La Bauhaus  –un d’aquells insignes experiments-  potser representa un dels anhels més alts del moment i també, per desgràcia,  la seva fallida  o,  com a mínim,  la seva trista fractura.

Rellegint avui alguns dels escrits d’aquell enrevessat mestre de la Bauhaus que va estar Paul Klee,  se’ns fan ben paleses algunes qüestions.  D’un costat,  comprovem satisfets fins a quin punt hem heretat molts plantejaments de l’art modern,  aquell  “credo creatiu”  que llavors despuntava,  tan avançat,  tan nou,  i fins i tot tan revolucionari!  Per  altre costat,  però,  sorprèn comprovar com la seva força i empenta vital ha estat desactivada i com les seves preguntes només han estat contestades parcialment.  És a dir,  que en molts aspectes encara som allà on érem i que el  “progrés”  s’ha desenvolupat en uns sentits però no en uns altres.    
La visió de Klee podria semblar-nos prou superada pel que fa a plantejaments de regust més aviat místic, certes tendències mesiàniques i altres posats ideològics propis també de l’època,   però  pel que fa al vessant més actiu de la seva creativitat i a l’obertura de les seves mires artístiques no trobaríem encara en els nostres dies uns postulats més exigents ni unes fites situades en cims més alts.  Tampoc trobaríem fàcilment, en el panorama actual, un paral.lel al seu treball pedagògic,  d’investigació i docent .  Per tot això,  la relectura de Klee segueix aportant, si més no,  un contrapunt incisiu a les nostres referències reflexives habituals.

I parlava aquest artista en algun moment  (sobre els anys 1928-29)  al voltant de la importància que la combinació entre “recerca exacta  i  intuïció” podia tenir;  per tal que el progrés en la “recerca artística”  avancés a una bona marxa i en una bona direcció.  I deia explícitament a  Experiments exactes en el reialme de l’art” :   

Hom pot fer un bon treball sense intuïció,  però no ho pot fer tot.  […]  En l’art hi ha lloc suficient per a la recerca exacta.  Les matemàtiques i la física poden proveir-nos de recolzament en forma de regles que poden observar-se o contradir-se.  Els problemes algebraics,  geomètrics i mecànics són passos en la nostra educació cap allò essencial,  cap allò funcional, en oposició a allò que afecta sols la impressió.  Amb la recerca exacta aprenem a veure allò que flueix per sota (la llei de cada cosa),  aprenem la prehistòria d’allò visible, desenterrem les profunditats i les exposem totes nues.  Això és explicar, analitzar; comprendre convincents veritats del tipus causa-efecte.  […] Tot això està bé,  però té els seus límits.  El geni no sorgeix de tot aquest dur treball.  La gràcia no és la norma,  sinó l’excepció.  Aquesta gràcia no es pot descriure ni capturar.  No se’n poden fer càlculs amb el que és inesperat.  El geni no té altra llei que ell mateix. I l’escola hauria de mantenir-se’n a una prudent i respectuosa distància, i fins i tot guardar-ne el secret.  Perquè si el secret del geni desperta i emergeix farà preguntes il.lògiques i irracionals.  Fomentarà una revolució.  Causarà molta sorpresa, molta perplexitat, indignació i fins i tot expulsió… Si un geni com aquest hagués d’ensenyar-se a l’escola, a més de fomentar la recerca exacta hauríem de implantar classes a les vacances i a fora!:   Sota els arbres, amb els animals, al costat de les rieres;  o a les muntanyes i vora el mar…  Hauríem d’impartir assignatures com:   Construcció del secret   o   Santa raó caòtica !  […]”.

Klee estudia per aquell temps amb insistència tot d’estructures, formes i processos naturals.  En ells hi busca la norma,  la regla exacta fins i tot,  que ajudi a comprendre cada configuració,  però sense tancar-se al misteri ni la incògnita d’allò pre-existent.  Potser per això adverteix tot seguit que no hi ha norma sense irregularitat dins el domini de les formes naturals.   Irregularitat   -escriu Klee-  significa major llibertat sense transgredir la llei”.

Però quan alguna  “llei”  nega aquesta  “major llibertat”   -que ve atorgada,  precisament,  pel do  (la gràcia o el geni)  que acompanya la  irregularitat-   llavors,  què és el que apareix?:   Senzillament el dogma,  l’exactitud autodefinida i excloent,  que només gira sobre sí mateixa i rebutja establir cap pont que no condueixi estrictament a algun dels seus dominis reconeguts i apamats.  
Així es comporta la recerca exacta quan desprecia altres fonts i altres vies de treball,  com ara vies més intuïtives,  o poètiques,  o instintives,  o subtilment irregulars…

En aquest sentit,  les matemàtiques (i la geometria) instaurades a l’escola,  com a  competència i assignatura de la màxima utilitat,  presenten si més no algun punt feble:  la seva pretesa legitimitat hegemònica  (tot i a costa d’expulsar la veritable llibertat natural de les coses concretes). 
La  “teoria del caos”,   l’estadística,   la probabilitat,  la “teoria de la comunicació” ,  i tot d'altres vessants de la matemàtica  (que tant desconeixem),  deuen intentar compensar el terrible error de la suma de desviacions de tanta operació exacta,  quan el resultat que s’espera obtenir no es refereix a una entitat de tipus estable i calibrable numèricament,  sinò a una realitat on hi intervenen fluxes físics, orgànics, dinàmics, vitals, etc.,   que modulen el producte final en intensitats i magnituds del tot variables…   Irregularitats que suposen la llibertat d’un sistema.

Doncs és a partir de tot això que sorgeix aquesta idea de la “ex -geometria” ,  com a forma  “no dogmàtica”  d’estudiar l’estructura de les coses naturals.  Una manera d'observar-les i d'interrogar-les sense aspirar a respostes exhaustives ni reconeixements absoluts,  sinó provant d'interpretar-les com a elements significatius d'un món encara desconegut.          




Licencia Creative Commons
Ex-geòmetres por Xavier Bentué Alonso se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

dimecres, 16 de novembre de 2011

Ólafur Arnalds, imatges per una música.

A través d'una bona recomenació (gràcies Dani Esteve!) hem escoltat aquest jove músic i compositor d'orígen islandès,  nascut l'any 1986,  que respon al nom d' Ólafur Arnalds.  Després de mirar-nos algun dels videoclips oficials amb què presenta la seva música a la xarxa,  hem decidit incloure'l ràpidament entre els retalls i les mostres d'aquest paisatge de Newscapeland.  Els motius es fan prou evidents en aquest exemple que incorporem aquí:






En un sentit més narratiu també recomenem el vídeo d'Òlafur Arnalds  Haegt, Kemur ljósiò  .  Bellíssima música i imatges plenes de tendresa...

Feu un cop d'ull a altres articles que ja hem anat publicant  (Alexander Chen,   Painting Music I  i  II, etc.)  si voleu continuar resseguint camins que duen a territoris comuns,  alhora,   als dominis de la música i de la imatge visual.

(Podeu seguir l'obra de Dani Esteve,  també,  si voleu,  a través d'aquest enllaç   http://www.danielestevema.blogspot.com/

 

diumenge, 13 de novembre de 2011

Alexander Chen: Una extraordinària aposta creativa entre la música i les arts visuals.

Alexander Chen,  músic i artista americà,  nascut el 1981 i afincat a Brooklyn, N.Y.,  elabora unes obres interessantíssimes,  que combinen una delicada estètica visual i la sonoritat que dona cos al seu contingut,  plena música i experiència sonora,  amb un perfecte recolzament tecnològic i una solvència creativa impressionant.  Recomanem, per tant,  visitar la seva pàgina a  http://blog.chenalexander.com/about/  o  anar directament a alguna de les seves obres,  com THE CONSULATE GENERAL ,  o  a altres llocs relacionats amb l'artista.  Chen és multi-instrumentista i crea obres interactives des de 2002.  L'any 2006 participà al Sonar de Barcelona.  Actualment treballa al Google Creative Lab.

Aquí podeu veure el seu treball   Baroque.me:  J.S.BACH - Cello Suite Nº 1  :

Podeu escoltar un exemple de la música d'aquest artista a WHAT TIME IS IT NOW .

I en el clip següent podeu veure l'artista en una instal.lació de Tomás Saraceno.







dimecres, 28 de setembre de 2011

La Gran Mesquita de Xi'an (Da Qingzhen Si)

El següent video és una bella mostra d'un dels recintes arquitectònics enjardinats més deliciosos i subtils que amagava l'antiga ciutat de Xi'an.  Aquí hi passàrem no poques tardes,  aquell any,  quan vivíem lluny i buscàvem lluny,  sense paraules ni plans ni temps...


dilluns, 19 de setembre de 2011

Atenent a l'estructura (Living Islands Project 2).

De baix a dalt. De la forma imprecisa que fluctua a la silueta aèrea, llançada i solcant.
Fluir com l'aigua, fugir com el vent o reproduir-se en una traça concreta, buscant un contorn finit: la veta prometedora i amagada que condueix de fora a dins,  de l'escorça visible als teixits interns.
De la llum a la foscor i de la foscor altre cop a la llum...   De dins a fora, de dalt a baix, de mar a terra,  de cap a cap.
Roques erosionades,  escletxes de marge en un clos sagrat, megalits que apunten als núvols i al blau celest.  Ex-geometria de les formes contra el regle d'un horitzó infinit. 
Vol d'ocells a l'hora baixa. Trames dansaires, tràngul de llums, residu d'imatges, esborralls i figures, i cercles lunars!  Clots i onades,  i costes embrossades resseguides instintivament:   Estructures complexes i formes casuals.  Patrons i textures,  parets i camins,  tot dóna caràcter i pauta a un paisatge... Però nosaltres només en consignem un reflex momentani,  l'avistament d'un far llunyà, a l'espera d'endevinar els seus esculls melòdics més amagats i les seves platges, els seus ritmes profunds i el seu ressó harmònic.
Seguim un fil que no anticipa arguments ni respostes,  i prenem apunts difusos de la seva història sense pes. 



(La seqüència d'imatges i la música d'aquest clip han estat específicament realitzades per nosaltres,  com a part del procés de treball que hem anomenat  Living Islands Project). 

Del "Painting Music" al "Living Islands Project"

Havíem estat buscant una traducció de la música a l'expressió pictòrica,  i de l'expressió pictòrica a un paisatge creat dins d'una mena de jardí nou.  Havíem buscat,  fins i tot abans,  altres excuses per a referir-nos al trànsit d'imatges i sensacions lligades per afinitat,  que ens produïen certes impressions pròpies del viure i del moure's pel paisatge  (... i segurament no ens podíem referir només a un paisatge  "exterior").  
En certa manera seguim allà on erem,  però ara hem pres apunts visuals i sonors d'aquell "paisatge exterior"amb una càmera de vídeo  (que ens ajuda en alló que no sabem guixar ni encarnar) i també ens hem servit d'alguns programes d'edició per treballar amb aquestes petites filmacions  (iPhoto, iMovie).  Finalment, hem buscat motius i estructures dins d'aquest paisatge per a orientar-nos en la creació d'una música que acompanyi i completi les imatges.  No en podem dir veritable "música original composada" d'això,  perquè aquesta banda sonora ha estat creada a base d'Apple Loops més o menys retocats i d'instruments musicals proveïts pel software del programa GarageBand d'Apple.  Però, tant la mescla,  com la recomposició dels Loops i tots els fragments escrits directament sobre el pentagrama (de la notació en escriptura musical)  han estat creació nostra.  Retornem, doncs, a la nostra passió de músics (músics frustrats...) per a continuar explorant en el paisatge  (un paisatge que ja va trobant les seves vies de traducció plàstica,  visual,  gràfica, ... per a comunicar-nos alguna cosa més...

            

Living Islands Project 1



Living Islands 1 suposa l'inici d'una sèrie d'apunts visuals i sonors que s'aniran incorporant a un projecte artístic multidisciplinar (Living Islands Project) centrat en l'anàlisi i la interpretació de certes estructures del paisatge.




Les imatges i  la música d'aquest vídeo han estat muntades originalment per al projecte Living Island Project.

dimarts, 21 de juny de 2011

CHANTAL MAILLARD: "Contra El Arte y otras imposturas"...


M. Tobey-  Calligraphy
 Volia administrar una petita dosi d'algun verí suportable,  semblant als que injecten amb la seva picada certs insectes o aquells que amaguen belles i acolorides flors (que no sempre són flors del mal) i que provoquen lleugeres molèsties difuses o intensos dolors momentanis,  sense greus conseqüències finals.  Efectes que són com un avís, com un advertiment,  el valor més notable dels quals és el de perdurar en la memòria,  fent-nos vigilar, respectar (o témer) amb més seriositat allò que abans potser ens passava per alt.
He triat,  com a pretext per a reunir unes quantes frases emmetzinades, el títol d'aquest llibre de Chantal Maillard :


                                                          "Contra El Arte y otras imposturas",  ed.  Pre-Textos, Valencia , 2009.

    Un text interessantíssim, tot sigui dit,  ple de suggerències i sons orientals, com tots els que va editant l'eminent autora.  En aquest volum s'hi llegeixen fragments com ara:

"Podríamos hablar de analfabetismo artístico si la actitud estética fuese un saber que pudiera aprenderse.  Pero no se trata de ningún saber,  sino de una capacidad que,  aunque susceptible de adquirirse, no puede ser enseñada más que dirigiendo la atención a los sucesivos ejemplos donde puede ponerse a prueba".


"Suponer que el mundo está hecho a medida de nuestra razón les ha sido útil a los constructores de muros,  pero es tiempo de darnos cuenta de que las leyes del funcionamiento de nuestra razón no tienen por qué constituirse en evidencia de la existencia de los entes de razón que ella construye en sus confines.  Esto puede vales tanto para las ideologias religiosas como para las científicas. De que las teorias funcionen no se deduce de ninguna manera que los elementos de la misma sean verdaderos, es decir, que ese supuesto que llamamos realidad corresponda a sus premisas. Convertir las teorias científicas en verdades metafísicas es,  como en el caso de las teologias,  síntoma de un antropocentrismo que convierte a la razón en la medida de todas las cosas".


"... nos encontramos con la gran ratonera de las universidades por cuyas oquedades corren,  aspaventados o dóctiles,  contraídos o petulantes, víctimas y a la vez verdugos,  los aprendices de arquitectos,  constructores, peritos y albañiles de nuestros mundos".




J. Albers,  autor del llibre "La Interacció del Color" i destacat membre de
l'escena artística dels moviments abstractes europeus i americans del s.XX.

De  l'ensenyament  venia jo a parlar,  sense saber-ne massa, o millor de la sensació de tot un "mal ensenyament",  de l'emoció perduda entre tanta forma estreta del saber,  l'estricta competència científica i de vegades ni això:  sols la forma per la forma, la vestimenta del coneixement,  un uniforme estampat (camuflat) de lèxic, correcció en alta mesura i estratègies per donar la nota que cal en cada moment... però sense veritable música ni cant.


El sr. Josef Albers escrivia a la dècada dels '60:

"Després de molt no ensenyarno aprendre i en conseqüència no veure,  en massa  activitats  artístiques,  és hora d'abogar per un nou aprenentatge bàsic i gradual que aprecii el saber directe procedent de l'experiència i l'avaluació resultant de la comparació.  Això significa,  en resum,  apreciar el desenvolupament i el perfeccionament, és a dir, el creixement d'unes facultats.  Aquest creixement no és solament una experiència apassionant, és també un estímul i l'incentiu més fort de cara a una acció intensificada, a una indagació contínua  (cercasearch,  en lloc de recerca,  re-search),  a un aprenentatge a través de la pràctica conscient."    (Fragment de "La Interacció del Color")



I si encara es pot dir més clar,  llegim-ho en paraules de Goya!:

"...Que les acadèmies no han de ser privatives,  ni servir per altra cosa que no sigui d'ajuda a aquells que lliurement desitjin estudiar en elles,  desterrant tota subjecció a preceptes mecànics, premis mensuals, ajudes de costa i altres foeteses que malmeten i afeminen un Art tan lliberal i noble com és la pintura;  tampoc s'ha de prefixar un temps perquè els estudiants aprenguin geometria ni perspectiva per a véncer les dificultats del dibuix,  ja que és el propi dibuix el que les demana necessàriament al seu temps a aquells que descobreixen disposició i talent.  No hi ha regles en pintura;  l'opressió i l'obligació servil a fer estudiar o seguir tots per un mateix camí és un gran impediment pels joves que professen aquest art tan difícil,  que toca més en allò Diví que no pas cap altre..." 


(F. Goya,  en una carta dirigida a Bernardo de Iriarte, viceprotector de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando,  el 1792.  La carta apareix al llibre  "Goya desde Goya",  de Rafael Santos Torroella,  publicacions de la Universitat de Barcelona, 1993)
 

F. Goya:  "Tristes presentimientos de lo que ha de acontecer"
De la sèrie "Los Desastres de la Guerra".





Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-ShareAlike 3.0 Unported License.

dissabte, 11 de juny de 2011

Des de l'altre meitat... i com el Dia necessita la Nit

Era inevitable tornar a començar algun dia... amb la història explicada des de l'altra meitat del cor.  Fent una ullada a la biografia de Wucius Wong m'han aparegut algunes imatges de la seva pintura relativament recent:



Mountains nº2,  2001



Thoughts of antiguity nº2











    







     Wang Wuxie,  conegut més aviat com Wucius Wong,  autor de llibres molt recomenats en l'àmbit del disseny i de l'estudi de la forma,  parla en el video que segueix de l'inici de tot plegat,  del seu heritatge cultural... (el qual, d'alguna manera subtil, també s'haurà d'incorporar en el nostre heritatge cultural...i també l'haurem de reconèixer alguna vegada,  com a territori del nostre interès).





Per a veure tota la conferència sencera (en la que intervenen altres personatges) feu servir aquest enllaç:   WONG 

Per a molts,  tot això de l'art oriental és com una petita anècdota que serveix per a continuar explicant i relacionant els grans moviments i les immenses troballes dels artistes que han treballat a Occident,  aquells que omplen les pàgines de les inacabables històries i visions, i revisions, de l'art modern i de les Avantguardes...   I sí;  segurament les coses poden explicar-se així,   però el cert és que l'avi de Kandinsky havia nascut molt més a prop de l'Orient que de cap dels nostres focus d'Occident.  I ¿què quedava en l'ànim del pintor de Murnau, de Múnich, Berlin, Weimar, Dessau o París de tot aquell heritatge dels seus avantpassats?  ¿Què quedava de la seva besàvia  -la bella princesa oriental-?  No ho sabem!. 
Igualment,  el seu amic Klee s'havia topat amb algun referent extrem-oriental en un moment de la seva vida força trascendent.  La gran guerra havia esclatat el 1914.  "Der Blaue Reiter"  havia deixat enrera la seva cavalcada.  Els primers en caure van estar els amics comuns:  August Macke i Franz Marc.  Cridat a files, Klee ,  tot i envoltat de la barbàrie,  es concentra en la seva recerca: " com més terrible és el món,  justament com ho és avui en dia, tant més abstracte és l'art..."  La seva dona, Lily Stumpf,  li envia envers l'any 1916 diversos poemes xinesos.  Se sap que per aquell temps, Klee està molt interessat en la concepció oriental tant de la natura com de la pintura.  Realitza diverses obres pictòriques en les que tradueix en imatge aquells poemes, i és molt possible que aspectes molt més determinants per tot el que després hauria de produir al llarg de la seva vida quedessin igualment "trastocats" a arrel del que què allà va intuir i del que allà va confirmar i comprendre.   Molts anys més tard, quan ja tot aquell conjunt extraordinari de dibuixos, pintures, reflexions i paraules va estar totalment generat, orbitant, enllumenant en aquella nova galàxia (que tan sols els més perversos van considerar "degenerada"),  quan les flames de Klee i de Kandinsky van apagar-se, cadascuna en el seu darrer, retirat i, tanmateix,  magnètic recer,  ¿quí sap si s'esvaïa també una ombra més de Guo Xi o de Wu Daozi, un traç de Wang Hui o de Shi Tao,  o si entre  les múltiples formes que enbolcallen les boirines de Fan Kuan o Qiu Ying s'hi trobarien perfectament, com a casa,  les d'aquella aventura abstracta del segle XX,  sentint-se amparades per un mateix i únic primordial alè?   


Wang Hui  (1632-1717) :
"El bosc a la tardor"
  
Fan Kuan (990-1030): "La neu al bosc"

 

Qiu Ying  (s. XVI):  "El bosc dels presseguers
 a la terra dels somnis"


dijous, 9 de juny de 2011

El color a Nova York.

La imatge va agafant pes.  La successió d'imatges de l'escena substitueixen la paraula.  La música substitueix el discurs;  el cant, la veu, fan innecessària qualsevol altra introducció de la parla.  El color no captiva només pel color, aquí;  ni pel pur contrast cromàtic-acromàtic,  ni pel contrast de les seves sensacions.  Captiva per la imatge, per la successió, per l'enfocament, per la proporció, per la idea... i pel so,  pel color del so que l'acompanya.         
(Les imatges són preses a Central Park, N.Y.,  a partir de l'obra de Christo i Jeanne Claude:  "Portes Efímeres" , del 2005.   La veu és d'Alicia Keys. El tema: Empire State of Mind. (part II).  Les fotos, de Mircea Oprea...)  




dissabte, 4 de juny de 2011

"A case of you"

Well,  maybe better I open a new line in this blog dedicated to music,  because there's so many songs to listen to again and again... 

This is definitively one of my first choices...

dimecres, 1 de juny de 2011

Video Art

Uns quants videos ...


Aquest de Nam June Paik  (el personatge que els entesos situen com a exemple dels colonitzadors d'aquest nou territori artístic, a la segona meitat del s. XX, tot i que sembla que en aquesta història també hi ha una mica de pel.lícula i d'invenció...) :



I aquest video és d'Eugenia Balcells i va sobre el tema del "laberint"  (El laberint és un arquetip que es materialitza en diverses formes,  les més antigues són simples marques gravades sobre roca, inscrites sobre tombes, impresses en monedes, ... D'això n'hi exemples que daten de fa més de 4.000 i 5.000 anys.  Els laberints realitzats a base de tanques vegetals  -com el que apareix enregistrat aquí-  són molt més recents.  Sobreviuen exemples molt elaborats que es van projectar en jardins del s. XVII, XVIII i XIX.  Tota la producció artística de l'Edat Mitjana està farcida de representacions simbòliques amb formes laberíntiques,  com el famós patró circular de la Catedral de Chartres.  A Anglaterra, patrons similars es dibuixaven sobre els prats de dalla, segant bandes regulars i geomètriques d'herba per a formar el laberint.  De fet,  l'objectiu de totes aquestes curioses configuracions sembla que tindria un orígen ritual,  d'assoliment d'unes certes sintonies rítmiques,  passant després a funcions més lúdiques i d'entreteniment.)   


Laberinto Eugènia Balcells from Frecuencias on Vimeo.


I aquests dos videos, un de molt hipnòtic i l'altre elaborat com un mini-resum,  giren al voltant de l'obra de Bill Viola









Aquest és un video molt simple que presenta una obra de Francesc Torres,  amb poques paraules, poques variacions,  i ensenyant el que vol ensenyar.

dimarts, 31 de maig de 2011

Painting Music (II): Pàgines definitives i diverses vies per explorar.

Leopold Survage  (Léopold Sturzvalge,  1879- 1968) realitza una sèrie d'obres abstractes entre 1910 i 1914, amb la idea de treballar-les posteriorment per mitjà de procediments cinematogràfics, buscant una fussió del moviment rítmic i l'art abstracte.  El següent video en mostra el possible resultat.





La pàgina "Visual Music" de Maura McDonnell és un lloc extraordinari,  ple de links imprescindibles per a introduir-se en aquest tema fascinant,  com igualment fascinant és la pàgina Colour Music, on trobem infinitat de referències dels codis que al llarg de la història han intentat relacionar el color i la música.

L'expressió més actual d'aquesta vinculació entre la música i la imatge potser es troba en les produccions dels anomenats artistes VJ's,  com John Dekron,  i d'altres que investiguen en camps encara molt experimentals,  com Slavek Kwi ...

Aquí teniu un exemple monocromàtic de j. Dekron



    Molts altres videos que trobareu a la xarxa poden servir per a contextualitzar aquest tipus de produccions visuals,  que sense dubtes recullen l'herència deixada per obres clàssiques com ara ballet mecanique de F. Leger,  els  Rythm de Hans Richter o l' anemic cinema  de Duchamp... 

Us deixo també amb un exemple del que es pot fer amb una idea simple i les noves tecnologies, aquest és de Ben Sheppe




I veieu-ne un altre de Daniel Canogar, aquest cop silenciós... i magnífic  (i és que la musicalitat no sols s'expressa per la música...)





Aquí podeu veure també un videoclip de Björk, que és molt bonic i aconsegueix una reunió de música i imatge molt suggerent...




Diverses maneres de lligar música i imatge,  ritme i color,  des d'enfocaments diversos... 
Però també hi ha la via directa i deslligada de tota pretensió...  la via dels que arriben i fan el que han de fer,  sense embolcalls i sense altra missatge que el de la pura experiència musical... Aquí el que mana és la música, i la visió del músic en plena acció.


diumenge, 15 de maig de 2011

Simbolisme dels colors

Buscant entre articles dedicats al color he trobat aquest enllaç que condueix a una pàgina interactiva anomenada Colour in Motion en la qual es tracta el tema del simbolisme dels colors de manera força distreta.

dimecres, 23 de març de 2011

So simple...

Ben bé al moll de l'os d'accions tan simples i útils com la que ens mostra aquest video batega un sentit profund i possible,  d'ètica prou clara,  d'estètica naixent,  de rebelió necessària,  d'orientació gens indiferent,  i que vol atraure la mirada envers la imatge d'un món que no està exhaurit, diguin el que diguin, i que cal encetar de nou sota la llum d'uns nous paràmetres...    







Altres propostes són molt més complicades per la seva concepció tècnica i pel seu disseny,  però apunten igualment en una direcció que coincideix amb aquella que des d'aquí volem seguir.





El jove arquitecte xinès Dai Haifei ha ideat aquesta Egg-House.

dissabte, 19 de març de 2011

Una cançó...

Dos amics cantant alhora:





Un tema de Björk i unes imatges impressionants






I una cançó "celestial" del vell mestre...


divendres, 11 de març de 2011

El planeta humà

Documentals sobre aspectes molt impressionants de la vida de l'home al nostre planeta.

dimarts, 1 de març de 2011

Un experiment divertit amb colors.

Els efectes que produeixen els colors en barrejar-se materials diversos i antagònics poden ser realment curiosos,  com passa en aquest video:

El color a Venècia

Diuen que la tela de Tizià  (1490-1576)  anomenada "Baco i Ariadna", que data del 1523, conté quasi tots els pigments que utilitzaven els artistes de Venècia al s. XVI :  verd de malaquita (un tipus de carbonat de coure),   terra verda,   verdet  (un altre carbonat de coure),  resinat de coure,  blau ultramar (extret del mineral Lapislàzuli),  vermelló,  taronja de realgar o sandàraca  (extret d'una resina de cert tipus de xiprer),...


Tizià,  com la resta de pintors venecians,  tenia fàcil accés a tota la diversitat de pigments que arribaven en els vaixells comercials,  des d'Egipte i l'Àsia Menor.  Sembla ser que el vell mestre arribava a ajustar els colors de cada racó dels seus quadres a base de sobreposar amb molta sensibilitat i saviesa capes i capes de veladura.   Diuen que composava amb el color, fugint de la composició espaial rigorosament racionalitzada, establerta per Brunelleschi, i desobeïnt els principis que sobre l'harmonia i el contrast havia intentat fixar Alberti.  Cap el final de la seva vida,  Tizià pintava amb un traç cada cop més enèrgic, hi ha qui diu que quasi impressionista o expressiu com el dels orientals...  A Venècia el Renaixement s'expressà a través d'un art colorista i sensorial,  mentre que a Florència ho havia fet de manera molt més analítica i científica, a través del dibuix (disegno).  [Vegeu l'obra de Philip Ball,  "La Invención del Color", ed.  Mondadori, Bcn, 2009]   



Tizià : La mort d'Acteó, 1552-62

















 









 
   
 

dilluns, 28 de febrer de 2011

"vanitas tristum est"

La validesa d'un educador,  d'un mestre, d'un professor no pot mesurar-se del tot valorant únicament la quantitat ni la qualitat de coneixements de què disposa.  Tampoc n'hi ha prou amb constatar la seva capacitat per transmetre coneixements de manera més o menys encertada a través de l'acció docent.  Aquests només són indicadors que demostren el seu ofici i el seu nivell de formació.  Però hi ha altres qualitats que es necessiten si l'efecte final de la seva intervenció ha de ser educativament convincent,  és a dir,  si ha d'ensenyar-nos quelcom valuós que compensi l'esforç que invertim en l'aprenentatge acadèmic, reglat i conscient.  I "quelcom valuós"  pot ésser simplement una manera de ser,  una manera d'acostar-se a la matèria o als continguts del curs que generi una certa alegria, una opció honesta i amb voluntarietat,  que pretengui ensenyar amb tota modèstia allò que algú sap, per ajudar als demés a aprendre el que necessiten o desitgen saber...   Difícil missió,  però no tant.   El problema és que massa sovint ens trobem amb la impostura d'un discurs que predica uns objectius i en posa en pràctica uns altres.  Alguns mediocres personatges que amaguen les seves limitacions darrera el  posat del professor...:  alguns que fan valdre la seva condició docent com una mena d'immunitat davant la contaminació de tota opinió contrària;  altres que semblen dominar per complet els misteris de l'ensenyament de qualsevol matèria;  i uns quants que justifiquen la inanitat de continguts que repeteixen mecànicament any rera any,  excusant-se en el sistema, els currículums, els departaments, els PECS,  els PACS i tota aquella terminologia tan típica de la dimensió de la blablasfera ...  En fi;  una escena trista i còmica al mateix temps que podria resumir-se amb aquell títol de Baroja:  "¡Vanidad de vanidades y todo vanidad!"   Vist així no sembla massa educatiu,  no?   Amb la "casta" dels professors passa una mica com amb aquells artistes famosos...:  
 Diuen que a l'època obscura de la Contrarreforma, per allà el s. XVI,  les autoritats religioses varen estar a punt d'ordenar la eliminació dels frescos del Judici Final pintats per Miquel Àngel a la Capella Sixtina del Vaticà,  amb l'argument de la suposada indecorositat d'aquelles carns massa nues.  Ben aviat algun artista una mica envejós i aprofitat es va oferir per a treballar en unes noves escenes igual de "ben pintades" però molt més "decents"  (era... El Greco).   
  I és que la vanitat afecta per igual a tots els mortals. 



dilluns, 21 de febrer de 2011

Bell & Kapoor Blues


 Bell's installation.

"Angel",   A. Kapoor

Ella es diu Lilian H. Bell,  ell  respon per Anish Kapoor.  M'intrigava el seu blau quan no sabia si era de Prúsia o de cobalt.  M'intriga encara saber si el van triar o si va estar qüestió de sort.  Hi ha més punts confluents en la seva obra constel.lada (però sense estels brillants),  feta de roques i papers, pigments i forats negres.  Energies que circulen, graviten, retornen o van d'aquí a allà en un sol viatge,  entre àngels,  megalits,  miralls i fulls escrits que surten d'un fax.  Transmetre, connectar, fixar la memòria, anunciar amb urgència, fer present el que és de l'home i fer present el que no ho és...     


Anish Kapoor

Lilian H. Bell


















Bell's Laser copy




Blue pigment.  A. Kapoor.
  
Bell's Artist's Book