dijous, 24 de gener de 2013

Green Belt Movement

Anant d'aquí a allà,  darrera la pista d'un pintor que no coneixia    -Josep Benlliure  (1855- 1937)-   he acabat tafanejant en la web d'un Institut de Secundària del País Valencià  (l'IES Benlliure),  i ,  com qui no vol la cosa,  he trobat un enllaç a la pàgina del  GREEN BELT MOVEMENT.  I allà m'ha sortit això:



He copiat de la web principal uns quants paragrafs que expliquen la història d'aquesta iniciativa liderada per la kenyata Wangari Maathai  (Premi Nobel de la Pau de l’any 2004):

“The Green Belt Movement (GBM) was founded by Professor Wangari Maathai in 1977 under the auspices of the National Council of Women of Kenya (NCWK) to respond to the needs of rural Kenyan women who reported that their streams were drying up, their food supply was less secure, and they had to walk further and further to get firewood for fuel and fencing. GBM encouraged the women to work together to grow seedlings and plant trees to bind the soil, store rainwater, provide food and firewood, and receive a small monetary token for their work.
Shortly after beginning this work, Professor Maathai saw that behind the everyday hardships of the poor—environmental degradation, deforestation, and food insecurity—were deeper issues of disempowerment, disenfranchisement, and a loss of the traditional values that had previously enabled communities to protect their environment, work together for mutual benefit, and to do both selflessly and honestly. The Green Belt Movement instituted seminars in civic and environmental education, now called Community Empowerment and Education seminars (CEE), to encourage individuals to examine why they lacked agency to change their political, economic, and environmental circumstances. Participants began to understand that for years they had been placing their trust in leaders who had betrayed them and that they were sabotaging their lives by not working for the common good and failing to use their natural resources wisely”.

La coincidència extraordinària és que les pintures de Josep Benlliure m'interessàven casualment a arrel d'un seguit de plantacions que pensem fer dins del Projecte Montbau Eix i Creix,  que tracta sobretot de realitzar plantacions veïnals amb la força del voluntariat.  De sobte,  i després de veure el que significa el moviment Green Belt,  la nostra possible intervenció a base de plantacions pren un altre sentit i,  per moments,  s'enlaira com envoltada de màgia...



Obres de Josep Benlliure i Gil


diumenge, 13 de gener de 2013

De tintures i pigments.

2000 anys abans de Crist,  els dits Tirsenis  (anomenats així pels autors grecs),  originaris de l’Àsia Menor i coneguts també per exercir com a pirates dominadors del Mar Egeu,  s’escampen per tota la Mediterrània.  Estableixen colònies a Itàlia  (se’ls considera predecessors dels Etruscs) i a altres llocs,  com ara el Sud de la Península Ibèrica  (on haurien fundat la mítica ciutat de Tartessos).  A continuació, els pobles Fenicis,  fills de la terra de Canaán  (habitants de  l’estreta franja costanera i muntanyosa que separava el  Mediterrani Oriental del desert de Síria), parteixen dels seus territoris (part dels actuals estats de Síria, Israel i el Líban) i, deixant enrera les seves ciutats de Tir, Sidó o Biblos, es llencen al comerç per tota la conca del Mare Nostrum.  Des de 1000 anys abans de Crist van creant colònies estables en ports comercials a Itàlia, Xipre, Nord d’Àfrica (funden Cartago al 800 a. de C.), Península Ibèrica  (Gades, Cartago Nova, …).    Intercanvien ceràmica, joies, perfums, fusta de cedre i altres objectes de valor per metalls com el coure i l’estany.  Però la mercaderia per la qual se’ls coneix i se’ls espera amb més impaciència són els tints de color porpra que extreuen a partir de dos tipus de moluscs:  els cargols marins coneguts amb els noms científics  de Murex brandaris   i  Thais haemastroma. 

Murex brandaris.
  Aquests cargols presenten una closca recoberta de protuberàncies calcàries extraordinàries.  Trencant aquestes closques i exprement una part de l’animal s’allibera un fluït clar que conté una de les seves glàndules,  situada vora el cap.  Aquesta substància,  en contacte amb l’aire i la llum solar,  va canviant de color,  fins a fer-se porpra.  Degudament tractada esdevé el famós tint “porpre de Tir”,  que fóu adoptat com a color simbòlic imperial a les corts romanes,  on sols podia dur-lo l’alta jerarquia política i social,  o fins i tot sols únicament el propi emperador.   Calia sacrificar 250. 000 cargols per obtenir tan sols 30 gr. de tint.  Això el convertia en un article immensament preuat i explica perquè una part important de la població fenícia es dedicava a la seva fabricació.  Com recorda Philip Ball en la seva obra imprscindible  La Invención del Color” :

“Encara avui queden muntanyes de restes de closques d’aquells cargols de l’època dels fenicis embrutant les costes de l’Est del Mediterrani”.

Per similitud,  altres tints i pigments de to vermell, porpre o carmesí varen prendre una significació simbòlica elevada tant en la cultura romana com en la cristiana posteriors.


Indigofera tinctoria
Sobre el s. I de la nostra era es coneix a Occident un altre tint molt semblant al  porpre tiri,  però d’orígen vegetal:  es tracta del tint  indi o anyil  extret per fermentació de la planta lleguminosa Indigofera tinctoria.  , usat com a pigment blau- porpre pels Egipcis i els hindus des de més de 2000 anys abans de Crist.  Resulta que la composició química de l’ indi i del porpre tiri són extraordinariament semblants. A Europa, una planta anomenada  Isatis tinctoria  s’usava per a extraure’n una substància molt similar,  produint el tint anomenat glas o glast,  de color blau- anyil,  tot i que la flor d’aquesta planta (de la mateixa família de la colza)  és de color groc.

Fibres tenyides amb Isatis tinctoria
Amb aquestes matèries treballaven els tallers on es tenyien els teixits des de temps remots, sovint instal.lats a l'aire lliure i fora del centre dels nuclis urbans,  ja que els procediments necessitaven moltes vegades  de l'ajut de substancies que desprenien fortes olors desagradables.




Isatis tinctoria
La història de les substàncies productores dels tints,  pigments i colorants naturals resulta apassionant.  Darrera de  cadascún dels colors usats per l’home des de l’Antiguitat descobrim éssers, materials formes i procediments que mai ens havíem imaginat.   Sense cap mena de dubte,  això suposa també una font d’inspiració insuperable per al nostre treball artístic del present.  



Diverses visions i apunts a partir de la forma d'un corn marí (X. Bentué).

           
                                                      

Però el més apassionant de tot és,  segurament,  tornar a usar de tant en tant matèries naturals convertibles en tintures i pigments per a obtenir colors per el nostre treball actual.  El següent video presenta un exemple interessant:

                                                                                                       

  Licencia Creative Commons
Visions a partir de forma d'un corn marí por Xavier Bentué se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.