dimecres, 30 de maig de 2012

Che Bing Chiu i els antics jardins imperials xinesos.

Che Bing Chiu  (n. Hong Kong, 1955),  professor de l'Escola Nacional Superior de Paisatge de Versailles,  ha fet aportacions tan notables al camp de l'estudi dels jardins xinesos com ara la publicació d'una acurada traducció al francés del  "Yuanye"  l'únic tractat dedicat exclusivament a l'art de la jardineria que ens ha llegat la tradició xinesa.   Aparegut per primera vegada als volts de l'any 1634 i escrit originàriament per Ji Cheng (n. 1582 - ?), el Yuanye  repassa tots els elements característics i els principis més importants de la concepció estètica extrem-oriental que cristalitza en els recintes enjardinats de la Xina clàssica. 
Una altre dels fronts més actius en la dedicació del professor C. B. Chiu a l'estudi i salvaguarda del patrimoni cultural heretat de l'antiga Xina és el que es refereix al conjunt de Jardins Imperials situats a les afores de Beijing,  en especial l'antic Yuanmingyuan  (" Jardí de la Claredat Perfecta") que ha arribat als nostres dies en un molt malmès estat de conservació.  Aquesta tasca de "rescat" d'aquests insignes indrets -que en altre temps foren importantíssims enclavaments imperials- és duta a terme a través de l'anomenat Taller d'Arquitectura Hua Xia. 

   

dimarts, 29 de maig de 2012

LA SENTINA i una imatge innocent

Hem escoltat tantes coses, tantes cançons, tants instruments, tantes vies sonores,  que cada cop ens costa més de parar l'orella per atendre una nova proposta,  a menys que efectivament ens impacti de ple o ens travessi (d'aquella manera que tan sols la música sap travessar-nos) per una mena d'atracció simbiòtica i polar irrefrenable...
No és aquest el cas que s'ha donat amb La Sentina,  un grup jove de casa nostra que transmet una certa imatge innocent,  a través d'una música de pocs efectes rebuscats i pocs sorolls,  amb lletres que no s'enlairen ni s'enfonsen  -ni crits ni himnes-  i amb una veu que diu les coses,  les canta prou,  i que sona creïble i honesta.   "Correcte",  en diríem,  si no fos perquè a la segona que els escoltes comença a emergir una riquesa de matisos musicals que et remeten a un univers d'emocions més típic de composicions impecables que guardem a la memòria.  D'alguna manera,  ens ha fet pensar en el primer cop que varem escoltar Ia & Batista,  i això és com adreçar-li un compliment molt gros a aquesta nova i jove banda de músics que es fa dir La Sentina.  Hi ha quelcom de prometedor en les seves senzilles cançons d'ara.  Hi ha quelcom esmolat i seriós, i també una mala llet que no es vol fer massa evident,  perquè potser no cal i perquè, segurament,  aquest vaixell ha enfilat un altre rumb i vol conquerir una altra terra.    El temps ens ho dirà...

Aquí podeu escoltar-ne una cançó:




La imatge d'una flor ens pot semblar sempre quelcom innocent.  El tòpic (visual i conceptual) del tema domina sobre altres intencions.  Tot i així,  podem intentar una nova entrada (amb un simple canvi d'angle i d'enfocament de la nostra mirada i escollint també un moment insospitat per a atansar-s'hi).  Vet aquí com es va perdent la innocència sense necessitat de rebutjar tota una altra sèrie de valors...




           


Licencia Creative Commons
Imatges innocents por Xavier bentué se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en http://www.blogger.com/www.newscapeland.blogspot.com.

dissabte, 12 de maig de 2012

Sobre el com i el què.

Més enllà de l'humor i la gràcia evident (en el domini del seu art),  Les Luthiers  sorprenen molt de vegades,  com en aquesta peça que anomenen  Teorema de Thales.  [He d'agraïr-li a un molt poc convencional professor de dibuix CAD el fet que m'hi fes fixar aquest hivern passat  (¡gracias Hugo!)]



Posats davant el repte de tenir que explicar alguna cosa  (doncs al llarg de la vida haurem de fer segurament de mestres algun cop,  ja sigui per gust o per força,  en una escola,  a la feina o a casa nostra...), a l'acte mestrívol en si l'haurà de precedir una decisió importantíssima sobre el què i el com:  el què expliquem i el com ho exposem.   El com resulta crucial si el què, per si mateix, no aconsegueix atraure l'atenció natural del subjecte "passiu" (o  "víctima")  que ha d'incorporar en el seu bagatge el nou coneixement après.  Quan un coneixement no atrau l'atenció natural d'aquell que l'ha d'aprendre ens trobem en situació de risc:  mala mar!   Aquesta contrarietat sorgeix habitualment per fenòmens diversos,  els més freqüents dels quals són: 

1- El coneixement no interessa en absolut la persona afectada.  S'ha produit un desmoronament en la construcció edificant de la seva pròpia identitat i del projecte de vida feliç que imaginava. Allò que ara li ofereix el nou saber no coincideix amb allò que la persona creu necessitar, allò que és capaç de voler, allò pel què serà capaç d'esforçar-se i lluitar.  

2- El coneixement es presenta d'una manera i/o en un grau que el fa destestable.  Potser no existia d'entrada una atracció mútua entre un coneixement i la persona destinatària,  però tampoc hi hauria d'haver hagut una repulsió automàtica ni cap antipatia ferotge entre tots dos.  Però la circumstància, el mestre, l'exemple, la forma concreta, l'entorn  o aquell  "jo no sé què!" que s'infiltra en els enllaços provocant les reaccions més diverses fa que la cosa no cualli.  La cosa no rutlla.   Aquest és un dels casos més comuns de fracàs en la  "navegació" entre l'aprenentatge i l'ensenyament.  És important fer notar que aquest cop podem situar la disfunció no solament en la víctima de base de l'educació (l'estudiant) sinó què també i sobretot en la seva víctima de capa superior  (el professor) i en el propi vehícle de la contaminació final (tot allò que envolta la transmissió del coneixement).

3- El coneixement potser no mereix ni l'atenció d'aprendre's el seu nom,  perquè no aporta cap espurna de vida nova o de quelcom reconfortant o vivificador.  Hem de ser prou valents per a acceptar que ensenyem un munt de coses que no arriben enlloc ni serveixen per a gaire bé res substancial o fonamental per una vida  (la vida que interioritza un individu, per exemple).  Perdem un munt d'hores i hores inculcant parauleria buïda, sistematitzacions de pànic i pseudo-tecnicismes de moda,  sense reconèixer que el valor de tota aquesta sapiència és sols cojuntural.  Diuen que "el saber no ocupa cap lloc",  però això és fals del tot. Invertim un esforç incalculable en ensenyar tot allò que certes constriccions i dinàmiques socials (econòmiques i polítiques) obliguen a conèixer. Però no podem creure'ns, de veritat,  que aquest munt de continguts estandaritzables mereixi un tractament igual en el fons del nostre cor que aquells altres objectes i rastres que encenen el ple desig d'aprendre.  Aquí s'estimba el vaixell de més d'un mestre i de més d'un plantejament educatiu sencer.  

Com reconduir la nau quan ni l'onatge ni el vent acompanyen...?

Aquí no en sabem la resposta,  però tot sembla aconsellar un canvi de direcció i de rumb:   buscar un camí més llarg però que ens permeti remar... o... saltar crestalls de través,  fer alguna mena de surf,  però, més que res,  per gaudir!; per gaudir, per damunt de tot.  Si realment cal que ens aprenguem de memòria el  Teorema de Thales (o tots els altres teoremes del món!) haurem de saber trobar  la mida justa de l'entrada que ens condueixi a aquest "anar aprenent"  mentre mantenim diversos equilibris en els altres àmbits de la nostra vida i del nostre coneixement.



  
Licencia de Creative Commons
Este obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-CompartirIgual 2.5 España.