dimarts, 6 d’octubre del 2015

Stevie Wonder - Love's in need of love today

Retornar després de tants anys a una lletra , a una cançó i a unes veus incomparables com la d'Stevie Wonder,  George Michael i Whitney Houston ...  I emocionar-se encara com quan erem joves!





dissabte, 5 de setembre del 2015

La gran crisi dels refugiats i el fracàs dels reixats d'Europa

Havia de saltar una espurna perquè la pòlvora escampada a l'altre costat dels reixats d'Europa prengués de sobte i comencés a fer esclatar la tensió que s'ha anat acumulant a les nostres fronteres,  sobretot durant tota aquesta darrera dècada.  El drama sirià ha fet saltar aquesta espurna.  Les imatges de centenars de persones del magreb i de l'Àfrica subsahariana enfilant-se a les filferrades i enfrontant-se a tot per aconseguir travessar allò que els separava del món occidental, del seu ideal d'una "vida millor",   ja ha estat un missatge prou clar.  Però la majoria de països benestants del continent europeu no s'ho han volgut creure. Han començat a veure que la cosa anava de debó quan els morts se'ls han amuntegat a les platges,  alhora que una massa humana oblidada ha arribat, per milions,  a les portes mateixes de la nostra casa.  

La fotografia de la corresponsal turca Nilufer Demir que mostra la imatge colpidora d'un nen de 3 anys  -Ailan Kurdi-  ofegat, mort i arrossegat pel mar fins a la platja ha estat el detonant d'un terratrèmol d'indignació que està començant a sacsejar Europa.  Allò que no sabíem com dir, encara;  les decisions que no hem sabut ni encarar;  la manca absoluta de discurs per mirar de trobar alguna solució i per mirar d'enfocar alguna sortida;  tot ha quedat superat i el moment s'ha esberlat per la força expressiva d'aquesta imatge.  El pensament creatiu no ha trigat a omplir tots els canals de milers de rèpliques que diuen a crits el que no hem volgut ni xiuxiuejar:  això ja no té contenció possible.  Europa ha de començar a baixar cap el sud,  ha d'obrir-se al sud i ha de desguassar envers el sud.  No es tracta de resistir,  sinò d'entendre i fer entendre.  Crec que l'afer més important del món per a les properes generacions (o un dels dos afers més importants -l'altre serà el canvi climàtic) ha començat just aquí,  aquests darrers dies, i cal prendre'l molt seriosament.  No hi haurà res més important en el futur proper que trobar una possible solució a aquest nou moviment de la humanitat i als efectes encara imprevisibles que tindrà.    



divendres, 4 de setembre del 2015

Centre Internacional de Gravat Xalubinia

A l'Illa de Menorca hi ha una institució dedicada majoritàriament a l'art del gravat, que va néixer ja fa uns quants anys de la mà del mestre Pere Pons amb l'ambició d'esdevenir un focus d'intercanvi i promoció cultural ben viu,  lligat al panorama artístic insular i obert al món sencer,  convidant a artistes estrangers i artistes locals  -Pacífic Camps, per exemple-,  tant personatges reconeguts,   com artistes amateurs o estudiants, a compartir experiències i activitats a l'entorn del món del gravat i d'altres disciplines artístiques.  La proposta mai no ha estat prou recolzada institucionalment,  però,  tot i així,  lluïta per a reeixir,  i ho fa aportant una nota distintiva que ens sembla prou única i interessant:  un franc esperit amarat del bo i millor del caràcter menorquí;  és a dir,   una acollidora amabilitat,  una clara i lleugera alegria,  una tranquilitat arrelada en les coses senzilles i en les pròpies conviccions...   El producte és una feina ben feta,  neta i consistent,  sense necessitat d'engalanar-se amb grans discursos ni d'amagar-se darrera falses pretensions.  





Podeu informar-vos més a través de Facebook a:   Pere Pons  

dissabte, 11 de juliol del 2015

Echo 360 º. L'aprenentatge actiu.

Anem cap a aquí,  decididament i sense complexos,   però encara no sabem del tot com hi arribarem...


dimarts, 2 de juny del 2015

dilluns, 1 de juny del 2015

Quo vadis magister?

Llegint algunes de les teories contemporànies sorgides de les investigacions i experiències actuals en tècniques d'ensenyament i aprenentatge,  i veient que els estudiants d'avui sembla que tendeixen de manera cada cop més clara cap a una funcionalitat "multi-tasca",  amb unes capacitats d'atenció limitades a una durada d'escassos minuts i amb unes necessitats d'estimulació mental, visual i sensorial augmentades (les quals només esdevenen sensibles a estímuls que prenguin la forma lúdica d'un joc),   potser sí que el rol dels  "professors - facilitadors"  haurà de semblar-se cada cop més al que apareix en aquest vídeo:





   Proposo que a totes les carreres universitàries i estudis superiors on es formin els futurs professors dels nostres instituts s'incorporin procediments de circ, acrobàcia, formació teatral, cant, ball, jocs de casino, jocs informàtics i altres tècniques d'entreteniment ,  per tal que els llicenciats puguin accedir a l'ofici docent amb prous eines per a aconseguir que els nostres alumnes s'ho passin "pipa" mentre                                                                                                                                                                                         vant fent el matí d'aula en aula.

dimecres, 15 d’abril del 2015

diumenge, 22 de març del 2015

Rere els colors del Vèneto i la Llombardia -I

El petit edifici de la Capella degli Scrovegni ,  vist des del jardí de les
escultures del Parco dell' Arena.
Pels volts de l'any 1305,  l'artista Giotto di Bondone (1266 - 1337) va pintar els frescs de la Capella dels Scrovegni,  a Pàdua.  Aquest tresor de l'art occidental s'amaga en un illot petit dins l'oceà de la història,  un modest edifici que resisteix l'embat del temps custodiat per les ombres matinals i allargassades del Parco dell' Arena.  

Interior de la Capella degli Scrovegni
(
http://www.cappelladegliscrovegni.it)


















Giotto,  fundador de l'escola florentina de pintura,  va deixar curiosament el seu llegat més preuat en les terres del Vèneto.   Resulta enigmàtic comprovar avui com de fascinant continua essent aquest conjunt artístic.  Ni la innovació formal de les figures pintades,   ni els efectes realistes de relleus i llums que incorpora l'escena,  tot i trencant amb les fosques medievals,  aconsegueixen desposseir  el sostre tan blau,  altiu i profund de la nau de la seva irresistible força i del seu magnetisme.  Contrasta la perspectiva ixent de la representació de les parets,  així com la dimensió natural de l'home i de l'espai que s'hi il·lustra,  amb l'infinit simbòlic que manté aquella volta estelada,  il·luminada d'or entre ultramar  (un pigment blau que ja en temps de Giotto valia cent vegades més que qualsevol altre dels colorants en boga).  Molt poques obres del Renaixement varen gaudir d'aquest luxe.  Els colors reals del món exterior varen acabar conquerint els llenços,   infiltrant-se per la mateixa finestra que Brunelleschi (1377- 1446), i altres doctes artistes del Quattrocento,  varen obrir definitivament per a la pintura,  alhora que féien explícites les lleis de la perspectiva lineal i espolsàven de nou els models clàssics de l'antiguitat.


Un tren robinat i ple de pintades ens ha dut fins aquí. Perseguíem, potser,  el somni del lapislàtzuli afganès (del qual s'extreia la latzurita),  aquell pigment que un dia descarregaren als ports de Venècia centenars de vaixells mercaders. Volíem veure'l,  transformat per les mans de Giotto,  en la màgica celístia que corona l'interior de la Capella dels Scrovegni.  I marxem de Pàdua amb aquest objectiu complert, i amb algunes coses més.  Quan el nostre tren de tornada enfila el camí que duu a Llombardia, anem carregats de colors:  sienes, ocres i òxids de tó ben roig;  terres d'ombra torrades i terres verdes, semblants a les que un dia usà Paolo Caliari,  conegut com Paolo Veronese.   

A tocar de la plaça Prato della Valle,  l'antiga drogueria Preti subsisteix amagada entre voltes i carrerons.  A la seva rebotiga s'hi venen encara pigments diversos, en pols.  N'hem comprat uns quants,  abans de sortir.  No sabem si a les properes estacions d'aquest viatge  -Màntua i Verona-  trobarem algun altre lloc com aquest.  De ben segur ho descobrirem,  però,  mentre perseguim la propera flama, recorrent els antics dominis dels Gonzaga i dels Scaligeri,  per aquestes acolorides ciutats del nord d'Itàlia.  






dissabte, 7 de març del 2015

Dos monstres de la música negra.

Només per escoltar i pensar...





I el públic es posa dret...