diumenge, 26 de desembre de 2010

No geometry






 La distància que separa un cos geomètric d'un objecte del paisatge és infinita, tot i què puguem assimilar-los de forma puntual per establir comparacions i per trobar fòrmules o fixar models útils. L'aspecte de les coses que exterioritza la natura defuig tot sovint la uniformitat, la isometria, l'ortogonalitat, i, en resum, la perfecció d'aquella exactitud matemàtica. Pel càlcul científic tota la quantitat ingent d'irregularitat que produeix el paisatge és  "dada insignificant",  perquè no permet la seva manipulació operativa segura.  Per l'art, ben al contrari,  aquesta característica  irreductible del paisatge  -la seva  exgeometria-  podria ésser la dada més significant. 

 



  



dissabte, 25 de desembre de 2010

sobre el COLOR

                              El    color  pot estudiar-se com una de les variables elementals dins
                              de l'univers de les coses visibles.  Una qualitat precisa i imprecisa alhora,   
                              que depen de la llum (amb les seves fluctuacions), així com de la composició
                              química dels materials i d'altres factors de l'ambient,  perceptius, psicològics,
                              etc.  Tot i així és un dels principals atributs que ens ajuden a caracteritzar
                              els objectes de la realitat.

 Una explicació molt breu sobre el color i la llum  (video en castellà):




Una imatge força espectacular (...quasi 350 anys després de Newton!):




El fet que el color no sigui només un assumpte de llum ens porta des del terreny de les ciències naturals a la història de la cultura, des del fenòmen físic a la "invenció". 


Percebre els colors, trobar-los, definir-los, crear-ne de nous i,  per fi!,  utilitzar-los,  és a dir:  pintar,  revestir les formes de color,  encarnar-les a través del color! 

 







 Pintant amb llum...









                                                             ... o amb pigments 
i                                                                  




                                                       Pintura a l'oli realitzada per Frances Gil Illas



Aquest interactiu permet comprendre aspectes bàsics de la barreja de colors-pigment i de l'obtenció de diferents tons a partir de 3 primaris (magenta, groc, cian).  Interessant i útil!




Per a veure altres aspectes relacionats amb la percepció visual dels colors podeu visitar l'enllaç seguent:
                                                                                                                                           Percepció

I per continuar parlant de pintura i de colors, l'excusa podria trobar-se a qualsevol banda, però aquí proposem fer una ullada a aquests videos i acostar-nos a uns senyors  (que em sembla que pintaven alguna cosa...).




I més color...




Tots aquests quadres anteriors s'entendran més o menys,  però cal advertir que cap d'aquestes pintures no venia en silenci, no aspirava només a ser imatge pintada,  per això serà molt millor acabar amb una mica de música...


dijous, 23 de desembre de 2010

Saber obligat.

La rèmora que atura el coneixement més viu és el propi sac de "coneixements"  que hom ha de demostrar a cada moment.  L'estereotip identitari del saber que s'exhibeix com un passi a l'entrada del recinte de la Cultura,  aquesta plaça forta on s'atrinxeren tantes consciències il·luminades,  il·lustres ponents,  oradors d'aires doctorals,  petits professors i nous llicenciats de carrera.  Els  "coneixements" són la moneda de canvi que s'accepta en aquesta llotja,  però no qualsevol tipus de coneixement,  sinó únicament aquell que ve degudament timbrat,  és a dir,  aquell que respon a la  forma  i al  contingut  homologats per a cada tipus de transacció cultural.  Per tant, si el nostre coneixement ha d'assolir les condicions adequades de  forma  necessita d'una pertinent  formació;  i si ha de carregar,  mantenir i fins i tot transportar uns continguts determinats, necessita d'algun sistema de suport d'acumulació de dades i d'algun sistema vascular,  conductor / transmissor,  que permeti un accés eficient al material emmagatzemat,  així com una bona fluidesa en el trànsit continu de dades,  tot i atenent a una certa regulació en aquest flux de  "mercaderies"  (perquè d'altra manera seria força difícil l'aprofitament controlat i rendible d'un saber).  Aquests mecanismes són  la  memòria passiva,  la  memòria activa  i la  capacitat de justificació discursiva  (aquesta darrera, acompanyada sovint d'una certa capacitat de resoldre aplicacions pràctiques,  consistents en una bateria d'exercicis preestablerts que condueixen indefectiblement a una sèrie de resultats preconcebuts). 
La vida extramurs d'aquest coneixement homologat és molt més àgil que tot això,  i molt més  "insegura" des d'un punt de vista d'aprofitament mercantil,  però no menys important pel que fa a nodrir la humanitat-de-petita-escala  (aquella de la qual en som dipositaris i titulars totes les persones per igual).  En aquest costat del saber la memòria convencional esdevé quasi un destorb,  perquè ocupa un espai que el coneixement viu necessita per aprendre,  per a experimentar de nou,  per a satisfer altre cop el seu interès,  i per crear,  si cal,  més enllà del que ja coneix.  Dit de manera molt exagerada:  "allò que hom sap i recorda impedeix l'entrada d'allò que hom encara no sap".   O bé,  per a posar-ho més difícil:  "quan un saber adquireix una forma fixa i un contingut propi ja no pot adquirir una altra forma o un contingut diferent,  tot i que potser li escaurien igualment".   ¿Vol dir això que el coneixement viu no pot acceptar cap formulació ni cap recepte?  ¿Hem de concloure que el saber no resisteix l'emmagatzematge,  ni la retransmissió,  ni l'aplicació prefixada?  No; és clar que no.  Això negaria tota possibilitat de progrés i oblidaria la història.  Tot coneixement nou es basteix directament o indirecta sobre un coneixement anterior,  que ha estat mantingut operatiu encara que sigui en activitat latent.  Però cal plantejar-se en veritat quins d'aquests romanents cal desar tant si com no a la memòria i com alliberem alhora espai en el nostre "disc dur".  Cal trobar una forma oberta i uns continguts mínims però suficients,  que no ofeguin la font de l'interès  per la màgia del coneixement,  lluny de la trista funció restrictiva del saber obligat,  d'aquell saber buit, encarcarat i obligatori.