INSIDE OUT - DE DINTRE A FORA (Viatge en tren)

INSIDE OUT - DE DINTRE A FORA (Viatge en tren) 

from Xavier Bentue on Vimeo.

“There's a train crossing landscape and someone in is looking outside. Trees and mountains, and golden fields or grey-blue skies are fading into a string of chaining shots; the more closer they are, the more blur they appear. There's a human being crossing landscape, a thinking landscape behind the window glasses, a steel red skin reflecting faces and places and scenes. There're trees and mountains looking at the train when it passes through. Grass and flowers capture his colors for a second. In a windy moment of confusion everything seems to be swapping, feeling inside out”.

The idea of “INSIDE OUT - DE DINTRE A FORA  (Viatge en tren)” pays attention to the simple experience of travelling (by train),  with a fully introspective look even so this is explained through unclearly defined objects and a non stopping accidental scenery.  Mind and perception drive along this trip in motion interchanging the inside and outside reality, in a sort of emotional brightness and association.

This simple audiovisual project has his own little history. It belongs to a long process started twenty years ago, in China.  I was sketching on a train, travelling from North to South,  capturing images freehand with the pencil and the block as this mean could do the same as a still camera.  Two years later,  I “developed”  those “snapshots” on a large scroll painting,  trying to maintain the essence of the experience,  but painting is not like drawing, nor like feeling landscape from the train in motion.  Finally, almost twenty years later, I took the train again,  this time with a videocam (the most genuine tool for capturing moving images) and made the new “sketches”.  Then I confronted all those materials, pictures, paintings and sketches, and I’ve done some digital manipulation and made some music to put it all together in this visual collage.  I think something is voicing there,  and it’s not only me. 

Short bio of the people involved in this project:
  

     Xavier Bentué  (Barcelona, 1962)

• Fine Arts Bachelor’s Degree  (University of Barcelona, 1998) . 
• Visual and Plastic Arts Teacher  (Education Dept. of Catalonia Government).
• Landscape and Garden Designer

      

      Manu Benavente  (Barcelona, 1970)

• Filmmaker
• Director and Executive Producer
• Head Associate of Manual Productions, Inc.

      Montse Alacuart  (Barcelona, 1965)

• Costume Design  (Theatre & TV)
• Stage Manager  (Theatre & TV) 
• Teacher, illustrator and artist.

About Xavier Bentué Alonso:

Born in Barcelona (1962).   Fine Arts Bachelor’s Degree  (University of Barcelona, 1998)

He started drawing as an autodidact when he was young. He took up some free instruction in music  (drums, solfeggio, guitar basis…) and also became very interested in natural science (local flora sketches) and philosophy.

Between 1995 and 1996 He spent one year in Xi’an,  P.R. of China, learning traditional chinese painting and culture.

He developed a full freelance career as a Landscape and Garden Designer in his country,  carrying out more than 30 private gardens. 

The last 10 years He’ve been teaching Garden Design together with Visual and Plastic Arts Instruction for the Department of Education of Catalonia Government.

Cartografies de l'educació artística

Aquests dies,  al Centre d'Art Santa Mònica es discuteix sobre el paper de les arts en l'educació, en l'actualitat.

La gran crisi dels refugiats i el fracàs dels reixats d'Europa

Havia de saltar una espurna perquè la pòlvora escampada a l'altre costat dels reixats d'Europa prengués de sobte i comencés a fer esclatar la tensió que s'ha anat acumulant a les nostres fronteres,  sobretot durant tota aquesta darrera dècada.  El drama sirià ha fet saltar aquesta espurna.  Les imatges de centenars de persones del magreb i de l'Àfrica subsahariana enfilant-se a les filferrades i enfrontant-se a tot per aconseguir travessar allò que els separava del món occidental, del seu ideal d'una "vida millor",   ja ha estat un missatge prou clar.  Però la majoria de països benestants del continent europeu no s'ho han volgut creure. Han començat a veure que la cosa anava de debó quan els morts se'ls han amuntegat a les platges,  alhora que una massa humana oblidada ha arribat, per milions,  a les portes mateixes de la nostra casa.  

La fotografia de la corresponsal turca Nilufer Demir que mostra la imatge colpidora d'un nen de 3 anys  -Ailan Kurdi-  ofegat, mort i arrossegat pel mar fins a la platja ha estat el detonant d'un terratrèmol d'indignació que està començant a sacsejar Europa.  Allò que no sabíem com dir, encara;  les decisions que no hem sabut ni encarar;  la manca absoluta de discurs per mirar de trobar alguna solució i per mirar d'enfocar alguna sortida;  tot ha quedat superat i el moment s'ha esberlat per la força expressiva d'aquesta imatge.  El pensament creatiu no ha trigat a omplir tots els canals de milers de rèpliques que diuen a crits el que no hem volgut ni xiuxiuejar:  això ja no té contenció possible.  Europa ha de començar a baixar cap el sud,  ha d'obrir-se al sud i ha de desguassar envers el sud.  No es tracta de resistir,  sinò d'entendre i fer entendre.  Crec que l'afer més important del món per a les properes generacions (o un dels dos afers més importants -l'altre serà el canvi climàtic) ha començat just aquí,  aquests darrers dies, i cal prendre'l molt seriosament.  No hi haurà res més important en el futur proper que trobar una possible solució a aquest nou moviment de la humanitat i als efectes encara imprevisibles que tindrà.    

Centre Internacional de Gravat Xalubinia

A l'Illa de Menorca hi ha una institució dedicada majoritàriament a l'art del gravat, que va néixer ja fa uns quants anys de la mà del mestre Pere Pons amb l'ambició d'esdevenir un focus d'intercanvi i promoció cultural ben viu,  lligat al panorama artístic insular i obert al món sencer,  convidant a artistes estrangers i artistes locals  -Pacífic Camps, per exemple-,  tant personatges reconeguts,   com artistes amateurs o estudiants, a compartir experiències i activitats a l'entorn del món del gravat i d'altres disciplines artístiques.  La proposta mai no ha estat prou recolzada institucionalment,  però,  tot i així,  lluïta per a reeixir,  i ho fa aportant una nota distintiva que ens sembla prou única i interessant:  un franc esperit amarat del bo i millor del caràcter menorquí;  és a dir,   una acollidora amabilitat,  una clara i lleugera alegria,  una tranquilitat arrelada en les coses senzilles i en les pròpies conviccions...   El producte és una feina ben feta,  neta i consistent,  sense necessitat d'engalanar-se amb grans discursos ni d'amagar-se darrera falses pretensions.  

Podeu informar-vos més a través de Facebook a:   Pere Pons  

DJ Spooky talks about rhythm

DJ Spooky talks about rhythm in this suggesting video:

Rere els colors del Vèneto i la Llombardia -I

El petit edifici de la Capella degli Scrovegni ,  vist des del jardí de les
escultures del Parco dell' Arena.

Pels volts de l'any 1305,  l'artista Giotto di Bondone (1266 - 1337) va pintar els frescs de la Capella dels Scrovegni,  a Pàdua.  Aquest tresor de l'art occidental s'amaga en un illot petit dins l'oceà de la història,  un modest edifici que resisteix l'embat del temps custodiat per les ombres matinals i allargassades del Parco dell' Arena.  

Interior de la Capella degli Scrovegni
(http://www.cappelladegliscrovegni.it)

Giotto,  fundador de l'escola florentina de pintura,  va deixar curiosament el seu llegat més preuat en les terres del Vèneto.   Resulta enigmàtic comprovar avui com de fascinant continua essent aquest conjunt artístic.  Ni la innovació formal de les figures pintades,   ni els efectes realistes de relleus i llums que incorpora l'escena,  tot i trencant amb les fosques medievals,  aconsegueixen desposseir  el sostre tan blau,  altiu i profund de la nau de la seva irresistible força i del seu magnetisme.  Contrasta la perspectiva ixent de la representació de les parets,  així com la dimensió natural de l'home i de l'espai que s'hi il·lustra,  amb l'infinit simbòlic que manté aquella volta estelada,  il·luminada d'or entre ultramar  (un pigment blau que ja en temps de Giotto valia cent vegades més que qualsevol altre dels colorants en boga).  Molt poques obres del Renaixement varen gaudir d'aquest luxe.  Els colors reals del món exterior varen acabar conquerint els llenços,   infiltrant-se per la mateixa finestra que Brunelleschi (1377- 1446), i altres doctes artistes del Quattrocento,  varen obrir definitivament per a la pintura,  alhora que féien explícites les lleis de la perspectiva lineal i espolsàven de nou els models clàssics de l'antiguitat.

Un tren robinat i ple de pintades ens ha dut fins aquí. Perseguíem, potser,  el somni del lapislàtzuli afganès (del qual s'extreia la latzurita),  aquell pigment que un dia descarregaren als ports de Venècia centenars de vaixells mercaders. Volíem veure'l,  transformat per les mans de Giotto,  en la màgica celístia que corona l'interior de la Capella dels Scrovegni.  I marxem de Pàdua amb aquest objectiu complert, i amb algunes coses més.  Quan el nostre tren de tornada enfila el camí que duu a Llombardia, anem carregats de colors:  sienes, ocres i òxids de tó ben roig;  terres d'ombra torrades i terres verdes, semblants a les que un dia usà Paolo Caliari,  conegut com Paolo Veronese.   

A tocar de la plaça Prato della Valle,  l'antiga drogueria Preti subsisteix amagada entre voltes i carrerons.  A la seva rebotiga s'hi venen encara pigments diversos, en pols.  N'hem comprat uns quants,  abans de sortir.  No sabem si a les properes estacions d'aquest viatge  -Màntua i Verona-  trobarem algun altre lloc com aquest.  De ben segur ho descobrirem,  però,  mentre perseguim la propera flama, recorrent els antics dominis dels Gonzaga i dels Scaligeri,  per aquestes acolorides ciutats del nord d'Itàlia.  

En un país de salzes...

Camille Corot,  Saules et Peupliers blancs,  1865-1872
(www.brooklynmuseum.org)

Una trena d’arbres enfilant els marges de tots els camps defineix el paisatge d’aquesta terra de pastures i salzes.  Salzes i freixes,  pollancres i verns,  avellaners i rosers de muntanya,  creixent a tocar de l’aigua.   Una aigua que baixa d’aquells cims nevats que s’enlairen entre fagedes que entomen el nord,  avetoses aïllades i negres pins…  Pero aquí a baix,  a les planes humides i fredes que segueixen les altes valls,  trobem ben bé un país fet a mida dels salzes.

A vol d’ocell,  l’estampa que s’albira semblaria dissenyada per un fons de quadre de Patinir o com a motiu principal d’alguna tela de René Fauré  (“Les saules”, 1946).  A menys distància hi descobrim altres empremtes,  com la de Corot  (“Saules et Peupliers blancs” , 1865-75), o hi podem buscar significacions obscures,  símbols pre-rafaelites, o sentiments profunds,  com en un capvespre als ulls de Caspar David Friedrich…   Però caminant-hi ben bé per dins,  creuant sota les branques i saltant entre els regs i les bardisses,  quan la bòveda celest cau,  tramada,  damunt l’herba,  amb un blau i un lila tan intensos com el propi contrast emtre cel i terra,  quan la llum espurneja pels branquillons i les masses opaques es retallen contra la profussió de verds, grocs i grisos que es difuminen, semitransparents, respirables, …,  el nostre aguait, embolcallat d’aquesta imatge,  el que pot trobar és més aviat un camí travessat per Claude Monet,  entre les passes de Turner i les de Bonnard.

Pierre Bonnard,  paisatge amb tres figures i salze,  1912

Però sense passar per aquí també hi ha qüestions a plantejar:   D’on ha nascut aquesta mena d’entorn?  Que ha provocat aquestes línies plantades i aquesta forma d’utilitzar els arbres?  (Les línies divisòries dels camps i pastures de la Cerdanya són un element rural i paisatgístic rellevant,  conegut com la "closa cerdana").

Els salzes es divideixen en vora 400 espècies diferents,  creixent espontàniament a bona part del món.  En les nostres àrees d’influència  se’n compten unes 130. La majoria són arbres i arbusts de desenvolupament mitjà i més aviat ràpid,  amb formes amples, globulars i de vegades amb tendència penjant. Això és gràcies a la flexibilitat de les branques primes d’alguns dels seus representants. 

A casa nostra,  el salze blanc  (Salix alba) , el gatell (Salix atrocinerea) ,  i el desmai  (Salix babylonica  // Salix x  sepulchralis),  aquest darrer cultivat com a arbre ornamental als jardins,  són els més comuns.  També se’n troben d’altres,  com la vimetera  (Salix fragilis),  el gatsaule (Salix caprea), i cinc o sis tipus de salzes semi-arbustius que creixen a les riberes muntanyenques del país.

Les fulles estretes d'un salze arbustiu,
 creixent a la vora d'un torrent de muntanya,  als Ports de Beseit. 

Presenten fulles simples, sovint alternes, caduques, de vora sencera o lleugerament asserrada i amb un limbe que va des de les formes més estretes, lanceolades, fins les elíptiques i, fins i tot, ovals.  El peciol és curt o molt curt i els nervis prou visibles.  El color de les fulles sol moure’s entre diversos tons de verd fosc, per la part de sobre,  i els tons clars o argentats pel seu davall.  El color pàl.lid ve provocat pes pèls de textura avellutada que recobreixen el revés de les fulles.  Les branques,  en moltes classes de salze, creixen allargassades i primes,  de vegades molt flexibles  (com ho són en les mimbreres o vimeteres),  i l’escorça acostuma a presentar-se llisa i amb colors que poden ser vistosos,  com ara el groc o el vermellós,  o amb tons molt foscos o bé grisos molt més clars.  Les flors,  que apareixen entre març i maig,  es generen en els borrons laterals de les branques d’un any.  Són petites,  agrupades en espigues curtes, arrodonides o cilíndriques – anomenades “aments”-  i prenen un aspecte avellutat,  sedós o pilós,  gràcies als filaments lliures i “dehiscents”  (en la flor mascle)  o a les llavors previstes de pèls sedosos alliberades pels fruits (en la flor  femella).  Els salzes són arbres dioics,  és a dir,  que es diferencien en peus mascles i peus femelles.      

Així honorava el valor de les petites inflorescències del salze l’eminent poeta xinès Su Dongpo (1036-1101):

 Contesta al cantar dels aments de salze, de Zhang Zhifu.

S’assemblen a les flors i no s’hi assemblen

Ningu no s’entristeix quan cauen a caprici de la brisa

Abandonen la llar per la vorera del camí.

Crec que,  tot i mancats de sentiments,  sí que han de tenir tristos pensaments.

La melanconia fereix les seves tendres entranyes

Les fulles,  com ulls d’una dama,  èbria de son

Deleixen per obrir-se,  però es tanquen.

En somnis segueixen al vent de deu mil Li

Darrera d’algun amant cavaller

Fins que les desperta el cant dels oriols.

No em planyo de que hagin volat els aments

Sinó què,  en caure les flors,  del jardí de l’Oest ja no en torni la bellesa.

A l’alba,  després de la pluja,

On seran les seves empremtes?

De l’estany s’hauran tornat llenties d’aigua.

En tres parts es divideixen els aments de la primavera

Dues parts se les enduu la pols

Una se l’enduu l’aigua

Però si hom s’ho mira de prop

No són aments de salze, sinò llàgrimes dels qui han de separar-se.

Les arrels dels salzes són de tipus fibrós, tant penetrants com superficials, potents en la seva prospecció que busca sempre la humitat.   Hom considera que no s’hauria de plantar les espècies de salzes arboris a menys de 30 mts.  de regs, fonaments i canalitzacions importants.   

Per tal que aquests arbres creixin adequadament,  cal que hi hagi disponibilitat d’aigua en superfície o en el sòl, a no més d’un metre de profunditat.  Pluviometries d’entre 600 i 1000 mm. anuals,  i terrenys que conservin prou la humitat,  millor si afavoreixen també l’airejament subterrani,  per bé que es tolerin textures més argiloses i pesants. El pH ideal es situa entre 5,5 i 7.   La compactació els resulta força problemàtica.  El pendent no hauria de superar un 15 %,  però els salzes han estat utilitzats sovint per a contenció de terres en talús.  Quant a la fertilitat del sòl,  no són arbres massa exigents.

Entre les malures i les plagues que els afecten amb més freqüència hi ha els fongs Melampsora i les larves defoliadores d’insectes crisomèlids.

La multiplicació d’aquests arbres resulta fàcil;  es basa en la plantació d’esqueix. L’esqueix  es talla a l’època de repós hivernal.  S’utilitzen estaques de 18-20 cm.,  provinents de branques primes,  d’un any,  i es planten immediatament  o bé es conserven en fred,  a temperatures d’entre  -2  i  -4  oC.  També es poden fer esqueixos d’arrel, escollint arrels tendres i sanes i tallant-ne trossos de poc més d’un pam.  S’enterren a una fondària de 2- 8 cm.,  deixant una punteta a fora.

X. Bentué, .Línies de Salzes, 2012

 Tradicionalment, els diversos tipus de salze han estat aprofitats de moltes maneres, degut a la lleugeresa de la seva fusta i la flexibilitat de les tijes,  se n’han fet cordes,  s’han usat en molts treballs de cistelleria,  per a fer tanques amb branca trenada, i també en medicina  (àcid salicílic).  Hipòcrates i Herodot en parlen abastament de les seves virtuts guaridores.  Se sap que a Roma s’utilitzava igualment el vimet,  per a fer cistells i tanques.  També s’usaven tijes de salze per a sostenir les vinyes i el raïm,  i per fer emparrats.  Un dels set pujols de la ciutat imperial portava precisament el nom de Viminale  (perquè als seus vessants hi creixien bosquets de vimeteres –Salix fragilis-).

No és d’estranyar, doncs,  si tenim en compte la profusa utilitat d’aquests arbres i la seva fàcil multiplicació vegetativa,  que en l’entorn rural hom plantés salzes al marge dels camps.  Precisament era per aquestes línies divisòries per on es feien anar els regs que portàven l’aigua d’uns costats als altres.  També era aquí on s’acumulava la fusta tallada i els feixos de branques que despres es carregaven fins la llar.

Els salzes s’esporgaven fort a finals d’hivern,  sobre el mes de febrer.  Especialment aquelles espècies productores de vimet o tiges d’aplicació similar. Solien tallar-se quasi a ran de terra,  deixant la soca a uns 10 cm. del terra. Els arbres cultivats en peu alt (amb un sol tronc) també s’esporgaven molt fort, eliminant la totalitat de la branca i deixant el tronc esmotxat o be amb una estructura de “caps de salze”.   De cada tronc tallat així en rebroten a la primavera entre 5  i  20 llucs nous,  i és aquesta nova formació de branques la que produeix aquella típica forma d’aquests arbres al camp.

Els pollancres  (Populus spp.)  comparteixen algunes de les característiques ecològiques típiques dels salzes,  així com alguns dels tractaments esmentats i dels aprofitaments de la seva fusta.  Hi ha unes 40 espècies de pollancre al món,  pròpies de zones temperades i fredes de la meitat septentrional.  Són arbres de vida no molt llarga (uns 120 anys com a màxim) que necessiten llum,  presenten una estructura robusta i mostren una gran facilitat de reproducció per llavor,  per rebrots de soca i d’arrel. A l’hora de la multiplicació, però,   els esqueixos de pollancre han de conservar una gemma apical  en la seva part alta  (per un tema de dominància apical). 

 Igualment que els salzes, aquests arbres són proclius a l’aigua i a les capes freàtiques altes. Són més exigents, en canvi,  pel que fa a la fertilitat i la profunditat del sòl.   Tampoc lluquen amb tanta profussió de tiges noves quan són sotmesos a podes igualment estrictes.

En l’actualitat,  salzes i pollancres són conreuats a Anglaterra i altres països occidentals per a obtenir una font d’energia renovable.  Es tracta d’un conreu intensiu, d’alta densitat, que segueix una tècnica de curta rotació.  Els arbres es planten molt junts i es tallen cada 3- 5 anys,  quan les tiges ja fan uns 7- 8 metres d’alçada.  La fusta es crema en estacions preparades,  per a generar energia calòrica i escalfar aigua per a calefacció o altres usos similars proveïdors d’energia local.  Aquest tipus de cultiu pot allargar-se per uns 30 anys en un mateix terreny.  Després s’ha d’arrencar i tornar a començar.  

Com a arbres ornamentals,  tant els pollancres com els salzes poden aportar aspectes molt valorables  (i altres d’indesitjables,  com l’agresivitat de les seves arrels o la fructificació excessiva d’algunes menes de pollancres, que cobreixen tot l’entorn amb una mena de “cotó” força molest, durant els mesos de finals d’hivern o primavera).  Entre els aspectes més interessants d’aquests arbres estan,  sense cap dubte,  els de caràcter formal:  les figures verticals, estretes i altes d’alguns xops i les formes “penjants” del desmai. 

Living Islands Clip nº 4:  Dans un Pays de Saules està bajo  licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 2.5 España.

Entre els desmais de Monet.

Antics tractats de pintura xinesa,  com el
"Tractat de Pintura del Jardí del Gra de Mostassa"
dediquen capítols sencers al tema de la tria i disposició
dels arbres que són dignes d'esser representats
en l'art de la pintura.

El desmai (Salix babylonica) és un arbre exemplar, si volem entendre el què significa realment un concepte com el de “flora ornamental”.  Les espècies que han acabat configurant els catàlegs de planta que avui trobem en molts vivers i  “garden centers” no han aparegut allà per art de màgia,  ni per caprici d’un sol moment.  En molts casos,  la funcionalitat “ornamental” que se’ls hi pressuposa s’ha vingut forjant al llarg dels segles i a través de llargs viatges pels continents i els oceans.  Molt freqüentment, en un inici,  cadascuna d’aquestes espècies era valorada per altres qüestions d’ordre més pràctic, o respectada per motius simbòlics lligats a la tradició i les creences.

 Tornant al nostre arbre, val a dir que no es coneix l’existència de cap desmai en estat natural enlloc del món i,  per tant,  hom suposa que prové d’alguna mutació o creuament esdevingut entre alguns dels salzes silvestres o dels seus cultivars en el seu país d’orígen,  que era l’antiga Xina.  Cal recordar que aquests arbres no arriben a Occident fins el s. XVIII,  i que és Linné qui els classifica amb el nom de  “ Salix babylonica” ,  perquè venen des de les terres de Pèrsia  (l’antiga Babilònia),  on eren abastament coneguts i utilitzats.   Segurament,  els desmais van arribar al Pròxim Orient a través de les rutes comercials provinents de l’Àsia extrem oriental.

A la Xina,  el desmai ha vingut figurant com un dels arbres culturalment més apreciats des de temps quasi immemorials.    Encara avui en dia és molt freqüent de trobar-lo a la vora dels estanys i llacs artificials, a les vores dels rius i cursos d’aigua de tota mena,  i en els grans jardins i parcs de les zones humides del país.  Les seves branques han estat utilitzades per a fer cistells i cordes,  la seva escorça ha estat processada per la medicina tradicional,  les seves fulles es consumien per les classes més pobres en forma d’infusió vagament substitutòria de les fulles del té.  Els desmais s’utilitzaven també com a espècie estabilitzadora de talusos de terra,  i per produir la seva fusta,  que tenia aplicacions simbòliques i aplicacions menors.   Entre el simbolisme que afecta directament el valor ornamental d’aquests arbres destaca la seva vinculació als principis còsmics femenins  (Yin)  i el seu paper vehicular de cara a la manifestació dels principis còsmics masculins  (Yang).  D’altra banda ,  en algunes representacions de la deesa Guan Yin  (relacionada amb la compassió i amb la figura de la Reina Mare de l’Oest)  apareixen branques de salze.  És, doncs,  un arbre amable,  enemic de la por i de la foscor,  que aixopluga les persones dels pensaments funestos.  Degut a la seva brotada molt primerenca,  simbolitza la vitalitat i la llum de la primavera,  l’època de renaixement dins el cicle anual de transformació.  Les seves fulles no tan sols apunten molt d’hora,  sinó què poseeixen una espectacular brillantor translúcida que les fa especialment vistoses en aquests moments de l’any.   En honor al retorn de la primavera,  i per potenciar encara més aquest efecte,  era comú plantar presseguers o altres espècies de floració impactant i primerenca (com ara Forsythia spp. o  algunes espècies de Rhododendron)  al voltant dels salzes i de l’aigua.  

La vinculació dels desmais a l’aigua també troba la seva traducció en l’univers simbòlic xinès.  Seria massa extens intentar explicar-ho aquí amb detall,  però a mode de resum podem dir que l’aigua,  com a element simbòlic,  participa intensament de l’acció del principi fonamental Yin  (documenteu-vos sobre l’Alè primordial i els principis Yin-Yang,  en la cosmologia xinesa).  Tot ésser vinculat a l’aigua, esdevé directament vinculat a les influències i capacityats del Yin.  A més d’això,  el desmai presenta altres característiques que encara potencien més aquesta idea.  En primer lloc ens trobem amb la seva  “forma penjant” ,  una aparença que en el pensament tradicional xinès s’associa a la forma del  DRAC  (una de les criatures mítiques més importants d’aquesta cultura).  El drac,  en la mitologia xinesa, és un animal eminentment aquàtic i relacionat amb el principi Yin actiu,  però també assumeix una alta  potencialitat Yang,  d’ordre celestial.  Tots els éssers que adopten alguna forma de drac gaudeixen d’una entrada directa a la participació en tot aquest simbolisme.  Així,  els desmais assoleixen el poder simbòlic d’espantar els dimonis i de interferir en esdeveniments còsmics importants,  com ara la mediació màgica per a aconseguir  pluges benefactores  (les pluges que arriben amb la primavera,  estació assignada a la influència astral i geomàntica del Drac). 

Però els desmais encara ofereixen més característiques sorprenents,  als ulls desperts de la mirada intuïtiva tradicional.  Les seves branques primes i penjants  “dansen”,  mogudes pel vent.   Aquesta és una altra virtut estètica que,  en clau simbòlica,  pren una dimensió molt important.  El Vent és un agent còsmic fonamental dins l’univers simbòlic xinès  (pensem sols en la seva importància per al binomi “Feng-Shui”  -“Vent- Aigua”).   El fet que un arbre es bellugui amb el vent com ho fa el desmai adquireix,  doncs,  una significació profunda molt evident.  I això és així, i més quan l’element “Vent” és un dels màxims agents a través dels quals actúa el principi fonamental Yang  a la terra.  El salze dansa amb el vent i mostra el valor altíssim de la “flexibilitat”,  una de les virtuts capitals que ha d’aprendre l’home de bé,  com ens adverteix la doctrina de Confuci i com reconeix igualment el camí de la saviesa taoïsta.

Podríem continuar per aquests viaranys inacabables,  però ens sembla que queda prou clar que el caràcter simbòlic dels desmais a la Xina gaudeix de prou justificació. 

En un nivell més profà,  el desmai ha assumit una significació simbòlica relativa a la bellesa i la fragilitat femenines, en molts sentits.   La inclinació de les branques serveix de metàfora a la submissió que les dones professen envers els homes a la Xina tradicional.  Aquesta submissió,  portada als extrems,  també ha estat vista com una via d’entrada a la prostitució,  i per aquest motiu, els antics no recomanàven plantar desmais a la part posterior de les cases  (on solien ubicar les seves cambres les dones de la família)  per a evitar que elles puguéssin caure en aquesta mena de pràctiques sexuals indignes.

En un pla més positiu,  existia el costum tradicional de regalar una branqueta de salze als amics que sortien de viatge.  Les tiges entrellaçades d’aquest arbre simbolitzaven l’afecte i la unitat de l’amistat.

Si voleu,  després d’haver llegit tot això torneu a rellegir el poema de Su Dongpo,  esmentat en l'entrada "En un país de salzes" d'aquest mateix blog, i proveu de buscar-hi les referències simbòliques que amaga…

Als jardins xinesos també creixien altres menes de salze,  com el Salix matsudana,  una espècie molt propera a Salix babylonica.   Aquest arbre,  sobretot en la seva forma de creixement dret,  resisteix molt millor que el desmai la sequedat en el terreny i la climatologia dels llocs secs.   Aquesta espècie fou introduïda a Europa al 1920 i, actualment,  sol trobar-se als vivers en la seva forma  “Tortuosa” ,  de branques que dibuixen una curiosa sinuositat,  un cultivar que a la Xina s’anomena “Salze d’urpes de Drac”.

Com a curiositat final,  es dona la circumstància de què la majoria d’exemplars de desmai que es troben a Occident i al Pròxim Orient resulten ser de sexe femení,  mentre que els que es troben a l’Índia i als voltants del Tibet són majoritàriament mascles.

Massa  portes ens obre aquesta aproximació a un element tant senzill,  en aparença,  com és un arbre.  Però és que ni al paisatge ni al jardí n’hi ha cap d’element que pugui definir-se tan fàcilment com pensàvem,  eludint la seva possible significació més profunda.  Cadascún dels matisos que pot incorporar una percepció més polièdrica de la seva entitat és un fil que condueix a una altra connexió veritable d’aquell element amb la resta de la realitat,  ultrapassant limitacions que sols operen en la ignorància.  És d’ignorants el pensar que aquests salzes que admirem avui no tenen res a veure amb la sèrie de desmais que pintava Monet (1840-1926) més enllà de 1914.  I no es cap insensatesa preguntar-se perquè Monet va escollir el tema dels desmais per honorar els francesos caiguts durant la I Guerra Mundial,  quan temia per la vida del seu propi fill, destinat al front.  I preguntar-se,  d’on provenia la força abstracta i l’expressionisme del seu traç en aquells moments?   Hi havia alguna mena d’herència “xinesa” en tot allò.  Coneixía Monet el sentit simbòlic dels desmais a l’Orient?

Claude Monet,  Les Nymphéas:  Les deux saules. 1914-1926

És ben sabut que el Japó havia obert les portes al comerç internacional l’any 1853 i que es celebraren grans exposicions a Londres i París sobre el Japó, ja entrada la dècada de 1860.  Això ajuda a crear l’onada de “Japonesisme” que assoleix Europa en aquells moments (els altres episodis anteriors d’una influència orientalista similar sobre la moda d’Occident s’havien donat primordialment des de meitats del s. XVI fins a finals del s. XVIII,  coincidint amb les successives publicacions de les “Lettres édifiantes et curieuses” enviades pels jesuïtes que penetràven a l’Imperi Xinès i també, anteriorment,  en temps de Marco Polo.).

 Monet absorbeix la influència igual que molts altres artistes de l’època.  Quan es trasllada a la seva casa de Giverny,  al 1883,  continua alimentant aquesta font d’inspiració,  fins que l’any 1893 adquireix el terreny veí a la seva propietat, i inicia la construcció del famòs jardí de regust oriental que tan famós s’ha fet després.  L’any 1903 s’acaba la construcció del pont japonès que travessa per un costat l’estany dels nenúfars,  indret que quedarà tantes vegades immortalitzat en la seva pintura.  En el disseny d’aquest pont i de la resta del seu jardí oriental sembla que hi va tenir un paper important,  tot i que indirecte,  la seva veïna:  Lilla Cabot Perry.  Pintora impressionista,  admiradora del gran mestre,  va llogar aquella casa  (on també havien viscut Theodore Butler i Frederick Frieseke, representants de la primera fornada d’impressionistes americans) per a poder estar a prop de Monet,  amb qui ben depressa va fer amistat.  Per motius personals,  Lilla Cabot va viatjar al japó i s’hi va estar tres anys.  En retornar,  va mostrar a Monet totes les teles i dibuixos que havia fet.  Sembla ser que aquestes teles van ajudar Monet a decidir diversos detalls del disseny del seu jardí oriental  (com ara la forma del pont i la combinació d’aquest element amb l’enfiladissa anglesina (Wisteria sinensis).   Qui sap si entre els dibuixos i les històries que Lilla Cabot compartí amb Monet,  s’hi deuria infiltrar alguna noció sobre el simbolisme dels desmais provinent de la tradició de  l’Orient?    No ho sabem,  però hom diu que a Monet el fascinaven les qualitats translúcides de les fulles del desmai,  els seus penjolls verticals reflectint-se a l’aigua,  entre els nenúfars i enmig de flors primaverals.  Monet en platà forces al llarg de les vores del llac,  encara n’hi ha dos que sobreviuen avui.  També va plantar “Salix matsudana Tortuosa”   i  vimeteres,  força comuns en aquella zona de Normandia.

En tot cas,  mentre hom s’atura, de passada,  en totes aquestes preguntes,  resulta interessant comparar algunes obres de Monet centrades en el tema dels salzes,   per exemple:  “Les Saules” , de 1880,  “Printemps, saules”,  de 1885,  i la seva sèrie dedicada als desmais,   “Saule pleureur”  1918-1926. 

Claude Monet,  Les saules, 1880.

Claude Monet, Saule pleurer, 1918

Claude Monet, Saule pleurer, 1918-1926

Claude Monet, Saule Pleurer, 1918-1926

Petit comiat i altres "sketches" land art

 Quelcom inexacte,  no meditat;  una línia, una concordança elemental, un equilibri momentani, un intrús que ordena, un dibuix molt bàsic, bastit amb les coses que ja hi ha quan hom arriba i quan el paisatge el pren. 

  I si el sentiment vol dir-se igualment com es diuen les onades i les pedres, frec a frec,  mentre pren forma,  la seva imatge no nítida també ens ha de servir, la seva figuració primera i transitòria ja recull l'impuls del missatge,  tot i que aquest no arribi a assolir cap codi que puguem interpretar còmodament.

La comoditat en la comunicació implica certeses i salts molt ben mecanitzats i apresos.  Canals establerts,  camins molt ben marcats...  Però abans d'això,  i desprès d'això,  hi ha tot el que mou la paraula i el que l'atura..., el que la crea i la desfà.  



petit comiat por Xavier Bentué se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.
Basada en una obra en www.newscapeland.blogspot.com.

Aprenent l'ofici jardiner / The gardening training course

Segurament hi ha moltes cares i moltes vies possibles per escalar un cim difícil.  Hi ha molta tècnica i molt procediment a seguir... però hi ha també la sort d'un dia esplendorós i la inspiració repentina que t'ho posa tot més fàcil.  I hi ha també l'exercici exacte que de sobte et fa comprendre un món... Fer: learn by doing ...   això és el que volem transmetre en més d'una ocasió.

Really there are plenty of faces and different ways to climb a very high mountain. There is a big process and a lot of technics to follow,  but there is a right exercise too and a bright sunny day that brings out the easiest way to achieve the success in a whole problem's understanding.  That's the real point we wanted to express in several chances.

Exercici 1:  Replantejament d'un dibuix en planta:  Claustre gòtic de Ntra Sra de la Concepció. 

Fragment de planta inspirada en les catedrals gòtiques, i transformada en la base d'un hort.. 

Exercici 2, 3 i 4:  Rreplantejament de diversos dibuixos,  aixecament d'estrucures, treball de la terra, creació d'un hort i de parterres enjardinats.

The Flipped Classroom

Les noves tendències educatives sembla que avancen en una direcció,  per fi,  més raonable,  on les noves tecnologies i la comunicació online s'aprofitaran per a alliberar l'alumnat,  si més no,  d'hores i hores d'insufrible embotiment,  que ja no té més justificació que la inèrcia provocada per dècades i dècades de funcionament d'aquest pesat sistema incontestable que hem arrossegat fins avui.

Created by Knewton and Column Five Media

Green Belt Movement

Anant d'aquí a allà,  darrera la pista d'un pintor que no coneixia    -Josep Benlliure  (1855- 1937)-   he acabat tafanejant en la web d'un Institut de Secundària del País Valencià  (l'IES Benlliure),  i ,  com qui no vol la cosa,  he trobat un enllaç a la pàgina del  GREEN BELT MOVEMENT.  I allà m'ha sortit això:

He copiat de la web principal uns quants paragrafs que expliquen la història d'aquesta iniciativa liderada per la kenyata Wangari Maathai  (Premi Nobel de la Pau de l’any 2004):

“The Green Belt Movement (GBM) was founded by Professor Wangari Maathai in 1977 under the auspices of the National Council of Women of Kenya (NCWK) to respond to the needs of rural Kenyan women who reported that their streams were drying up, their food supply was less secure, and they had to walk further and further to get firewood for fuel and fencing. GBM encouraged the women to work together to grow seedlings and plant trees to bind the soil, store rainwater, provide food and firewood, and receive a small monetary token for their work.
Shortly after beginning this work, Professor Maathai saw that behind the everyday hardships of the poor—environmental degradation, deforestation, and food insecurity—were deeper issues of disempowerment, disenfranchisement, and a loss of the traditional values that had previously enabled communities to protect their environment, work together for mutual benefit, and to do both selflessly and honestly. The Green Belt Movement instituted seminars in civic and environmental education, now called Community Empowerment and Education seminars (CEE), to encourage individuals to examine why they lacked agency to change their political, economic, and environmental circumstances. Participants began to understand that for years they had been placing their trust in leaders who had betrayed them and that they were sabotaging their lives by not working for the common good and failing to use their natural resources wisely”.

La coincidència extraordinària és que les pintures de Josep Benlliure m'interessàven casualment a arrel d'un seguit de plantacions que pensem fer dins del Projecte Montbau Eix i Creix,  que tracta sobretot de realitzar plantacions veïnals amb la força del voluntariat.  De sobte,  i després de veure el que significa el moviment Green Belt,  la nostra possible intervenció a base de plantacions pren un altre sentit i,  per moments,  s'enlaira com envoltada de màgia...

Obres de Josep Benlliure i Gil

De tintures i pigments.

2000 anys abans de Crist,  els dits Tirsenis  (anomenats així pels autors grecs),  originaris de l’Àsia Menor i coneguts també per exercir com a pirates dominadors del Mar Egeu,  s’escampen per tota la Mediterrània.  Estableixen colònies a Itàlia  (se’ls considera predecessors dels Etruscs) i a altres llocs,  com ara el Sud de la Península Ibèrica  (on haurien fundat la mítica ciutat de Tartessos).  A continuació, els pobles Fenicis,  fills de la terra de Canaán  (habitants de  l’estreta franja costanera i muntanyosa que separava el  Mediterrani Oriental del desert de Síria), parteixen dels seus territoris (part dels actuals estats de Síria, Israel i el Líban) i, deixant enrera les seves ciutats de Tir, Sidó o Biblos, es llencen al comerç per tota la conca del Mare Nostrum.  Des de 1000 anys abans de Crist van creant colònies estables en ports comercials a Itàlia, Xipre, Nord d’Àfrica (funden Cartago al 800 a. de C.), Península Ibèrica  (Gades, Cartago Nova, …).    Intercanvien ceràmica, joies, perfums, fusta de cedre i altres objectes de valor per metalls com el coure i l’estany.  Però la mercaderia per la qual se’ls coneix i se’ls espera amb més impaciència són els tints de color porpra que extreuen a partir de dos tipus de moluscs:  els cargols marins coneguts amb els noms científics  de Murex brandaris   i  Thais haemastroma. 



Murex brandaris.

  Aquests cargols presenten una closca recoberta de protuberàncies calcàries extraordinàries.  Trencant aquestes closques i exprement una part de l’animal s’allibera un fluït clar que conté una de les seves glàndules,  situada vora el cap.  Aquesta substància,  en contacte amb l’aire i la llum solar,  va canviant de color,  fins a fer-se porpra.  Degudament tractada esdevé el famós tint “porpre de Tir”,  que fóu adoptat com a color simbòlic imperial a les corts romanes,  on sols podia dur-lo l’alta jerarquia política i social,  o fins i tot sols únicament el propi emperador.   Calia sacrificar 250. 000 cargols per obtenir tan sols 30 gr. de tint.  Això el convertia en un article immensament preuat i explica perquè una part important de la població fenícia es dedicava a la seva fabricació.  Com recorda Philip Ball en la seva obra imprscindible  “La Invención del Color” :

“Encara avui queden muntanyes de restes de closques d’aquells cargols de l’època dels fenicis embrutant les costes de l’Est del Mediterrani”.

Per similitud,  altres tints i pigments de to vermell, porpre o carmesí varen prendre una significació simbòlica elevada tant en la cultura romana com en la cristiana posteriors.



Indigofera tinctoria

Sobre el s. I de la nostra era es coneix a Occident un altre tint molt semblant al  porpre tiri,  però d’orígen vegetal:  es tracta del tint  indi o anyil  extret per fermentació de la planta lleguminosa Indigofera tinctoria.  , usat com a pigment blau- porpre pels Egipcis i els hindus des de més de 2000 anys abans de Crist.  Resulta que la composició química de l’ indi i del porpre tiri són extraordinariament semblants. A Europa, una planta anomenada  Isatis tinctoria  s’usava per a extraure’n una substància molt similar,  produint el tint anomenat glas o glast,  de color blau- anyil,  tot i que la flor d’aquesta planta (de la mateixa família de la colza)  és de color groc.

Fibres tenyides amb Isatis tinctoria

Amb aquestes matèries treballaven els tallers on es tenyien els teixits des de temps remots, sovint instal.lats a l'aire lliure i fora del centre dels nuclis urbans,  ja que els procediments necessitaven moltes vegades  de l'ajut de substancies que desprenien fortes olors desagradables.



Isatis tinctoria

La història de les substàncies productores dels tints,  pigments i colorants naturals resulta apassionant.  Darrera de  cadascún dels colors usats per l’home des de l’Antiguitat descobrim éssers, materials formes i procediments que mai ens havíem imaginat.   Sense cap mena de dubte,  això suposa també una font d’inspiració insuperable per al nostre treball artístic del present.  



Diverses visions i apunts a partir de la forma d'un corn marí (X. Bentué).



           

                                                      

Però el més apassionant de tot és,  segurament,  tornar a usar de tant en tant matèries naturals convertibles en tintures i pigments per a obtenir colors per el nostre treball actual.  El següent video presenta un exemple interessant:

                                                                                                       

 
Visions a partir de forma d'un corn marí por Xavier Bentué se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.