diumenge, 16 de setembre de 2012

Arabesc

 
Forma sinuosa vegetal:
Inflorescència de Phoenix canariensis acolorida (per X. Bentué).

Les vetes de la fusta envellida dels arbres mostren un aspecte sinuós i ondulat característic,  que recorda sovint les formes fluïdes adoptades per l'aigua en el seu moviment.  Per això, d'aquestes traces se'n diu també  "aigües"  de la fusta.  Són marques deixades pel creixement dels diversos teixits que produeixen el desenvolupament del vegetal. 
La relació entre la fusta i l'aigua ha estat sempre significant.  En la teoria oriental dels  5 Elements,  per exemple,   l'aigua hi figura com l'agent productor de la fusta  (és a través de l'aigua com els vegetals es nodreixen i creixen),  alhora que la fusta hi apareix com a força destructora o absorbent de l'aigua  (perquè l'arbre "xucla" l'aigua del sòl).  D'altra banda,  tots dos elements  són relacionats directament amb l'element terra:  La fusta  "domina"  la terra  (perquè històricament era l'arada de fusta l'eina que hom feia servir per a llaurar el terreny) i la terra,  al seu torn,  domina l'aigua  (perquè la terra és la matèria capaç de contenir de manera natural el curs dels rius i la vora dels llacs,  així com també,  un cop cuita  -la terracota-, és capaç de contenir l'aigua per beure).  

  • Cicle de producció dels 5 Elements:
              Metall  >  Aigua  >  Fusta  >  Foc  >  Terra    (> Metall)
  • Cicle de dominància dels 5 Elements:
              Metall  >  Fusta  >  Terra  >  Aigua  >  Foc    (>  Metall)
  • Cicle de destrucció o absorció dels 5 Elements:
              Metall  >  Terra  >  Foc  >  Fusta  >  Aigua   (>  Metall)



Hi ha altres agents o matèries fluïdes que també podem associar amb la forma sinuosa,  serpentejant,  corba i fins i tot recargolada en espiral,  que apareix en el creixement de les plantes o en el moviment de les aigües:   podríem esmentar el vent,  la sorra de les dunes i les platges,  o els núvols del cel.  En tots aquests casos,  igual que hem vist abans,  la forma física produïda per cadascuna d'aquestes entitats naturals remet a processos dinàmics de formació i creixement que, alhora,  poden relacionar-se amb altres qüestions de caràcter més espiritual  (com per exemple l'associació simbòlica del vent i l'educació que fan algunes cultures orientals;  el sentit de la divisió i ordenació de l'espai terrestre,  que ve donada per la "Rosa dels Vents";   etc.).  Tot això resulta,  com a mínim,  curiós.  A poc a poc,  passem de la mera observació de l'aparença física d'un material qualsevol a la determinació d'una sèrie de nexes possibles entre aquell material i altres elements que actuen també a diversos nivells del món natural.  Tots ells comparteixen no solament algunes característiques de forma,  sinó què també hi descobrim semblances a nivell teòric i  estètic més profund.


Blau de fez  (X. Bentué. 1989).

El gest magnífic de l'arabesc que dibuixa,  per exemple,  un Délacroix,   tindrà que veure amb alguna cosa de tot això que hem dit?  Hi haurà alguna mena de correspondència secreta entre la forma que s'endevina en les vetes d'un arbre i la capacitat artística de l'home que ressegueix fluïdament amb el dibuix les parts diverses d'un model,  lligant-les totes d'un sol traç o amb un seguit de línies de gest integral,  que semblen no acabar mai?  És aquesta una qualitat  "líquida" o "vegetal"  en un dibuix?  És una manera de fer créixer el dibuix o de fer-lo extendre en un ordre diferent de l'estrictament gràfic?


E. Delacroix: Tigre atacant a cavall, 1826-29
 Diu Delacroix:   

"En qualsevol objecte, el primer que cal captar per a reflectir-lo a través del dibuix és el contrast de les línies principals.  Abans de posar el llapis sobre el paper,  cal pensar en això".

"Entre d'altres coses,  alló que fa un pintor gran és l'audàcia amb que combina els elements per a fer créixer la impressió final.  Així doncs, què és composar?  ...És associar amb potència."

"M'atrau la gràcia de certes sinuositats,  la dels camins, per exemple.  L'ús els traça sense consciència del que fa, però fins i tot en perspectiva conserven la seva gràcia.  En un sentit similar,  seria curiós d'observar el camí que fan els cargols,  resseguint a seva marca".

"Existeix una part de la ciència que,  segons crec,  no ha estat explotada pels científics:  seria la història de certes relacions naturals,  la curiosa història de certes formes que semblen,  per als ulls desatents,  el producte de l'atzar i que estan no sols geomètricament combinades,  sinó què evoquen fins el punt de confondre-s'hi,  formes que pertanyen a objectes d'una espècie completament distinta.
Per exemple,  he vist a la platja de Tànger,  que està formada per una sorra molt fina,  que l'onatge en retirar-se cavava petits solcs que es reproduien sense fi,  variant amb cada marea,  i el dibuix d'aquests petits canals és, per dir-ho així,  idèntic a l'estria de la pell dels tigres". 

(Notes de Delacroix per a Estudis Estètics i notes escrites durant una de les seves passejades pel bosc de Champrosay, a la vora del riu Sena, l'any 1849). 

E. Delacroix:  Esbós de la Caça dels Lleons, 1854.
Licencia Creative Commons
Arabesc por Xavier Bentue se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

dissabte, 15 de setembre de 2012

La jardineria egípcia.

Nascut enmig de les immenses planures desèrtiques del nord-est africà,  el jardí egipci ha de valorar-se en la mesura que respon a aquell paisatge de formes esmorteïdes que s'exten fins a l'horitzó.  Un paisatge horitzontal ,  amb l'única interrupció de les valls eixutes i les moles imponents, de roca esquerpa,  o d'alguns paratges personificats per l'erosió,  que contrasten amb la llegendària potència i la fertilitat del gran riu Nil i la seva conca. 


Cerimònia Funerària en un Jardí de Temple,  Egipte,  (1475 a. de C.)

Resseguint el curs d’aquest riu i en els contadíssims indrets on l’aigua aflora de manera natural hi creixen oasis plens de palmeres i conreus com la civada o el cotó,  arbres de fruits que s’esperen amb delit,  plantes hortícoles i remeieres o espècies ùtils,  com el papir.  
Els troncs verticals de les palmeres sostenen l’estesa verda que fa de sostre al conjunt de l'oasi paradisíac,  proveint el seu dessota de l’altre element imprescindible per a la vida al bell mig del desert:   l’ombra que permet descansar de l’omnipresència de la canícula solar.


Representació d'escena d'un jardí egipci.  Tebas, (1900 a. de C).


El jardí egipci reacciona,  doncs,  a tota aquesta sèrie d’estímuls i s’insereix en el fluxe dels cicles naturals que l’envolten.  És bàsicament un espai horitzontal i protegit per parets,  de forma regular,  quadrada o rectangular,  i amb subdivisions internes controlades per una estricta geometria.  Res d’inestable ni immesurable com les dunes de sorra del desert.  L’aigua hi té un paper central,  molt important,  amb estanys, piscines i canals,  de vegades navegables,  sovint amb vida aquàtica i plantacions que recorden la cara més amable del riu Nil.  Però,  tot i així,  l’aigua apareix sempre controlada i continguda per la línia recta dels canals i les avingudes.  L’ombra i el sentit de la verticalitat venen donats per les plantacions d’arbres en seqüència regular i estricta filera:  palmeres,  encens,  figueres…   Columnes i elements arquitectònics, com pèrgoles i quioscs,  es situen també de manera molt ordenada,  a banda i banda del camí principal,  el qual és també l’eix de simetria del conjunt.   S’hi respira un aire de tradició i ritualitat:  tot apareix al seu lloc,  caracteritzat, repetit,  amb una forta expressió de ritme i proporció que es dosifiquen, de ben segur,  en alguna justa mesura.   


Miniatura en fusta.  (1900 a. de C.)


Jardí egipci. Tebas, (1400 a. de C.)





















Representacions esquemàtiques. ( X. bentué).


Licencia Creative Commons
La jardineria egípcia por Xavier Bentué se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.
Basada en diversas aportaciones.

dimarts, 4 de setembre de 2012

Les branques trenades de Patrick Dougherty

Art Orgànic,  muntatges assimètrics i remolins de branques que acaben creant arquitectures dispars,  formes sorprenents,  com sortides d'un conte de nans i fades,  un univers màgic de boscos encantats.  Patrick Dougherty,  un silvicultor que ha acabat convertint-se a l'escultura sense deixar de treballar amb el material dels arbres.


“Abans de poder començar a treballar com ho faig ara vaig tenir que descobrir i  aprendre allò que els ocells i els castors i altres éssers vius ja saben sobre les branques i les tijes:   que aquests elements tenen un mètode inherent d’acoplar-se…”
Twisted Nature
Close Ties, 2006

"Imagino que la natura salvatge està amagada en les meves formes i que és un impuls incontenible.”   (Diàlogos Arte - Naturaleza,  John K. Grande.  Ed. Fundacion César Manrique,  Lanzarote, 2005)

diumenge, 2 de setembre de 2012

David Nash: Interaccions amb la natura.

Ash Dome  (Cúpula de freixesés un treball característic de l'escultor britànic David Nash , en el què l'activitat artística incorpora metodologies pròpies de la jardineria o l'arboricultura (com ara la plantació i la poda) i materials vegetals en estat viu.  Aquesta obra s'inicia l'any 1977,  plantant un cercle de 22 freixes,  i continua any rera any  (amb la tasca de reorientar el seu creixement mitjançant una poda de formació ben concreta),  fins arribar als nostres dies. 


Wooden Boulder (Mole de Fusta) una peça de roure de 400 Kg.  de pes i amb un diàmetre aproximat d'un metre,  és una obra "abandonada" a la seva sort en el curs d'un torrent,  per tal que la natura la transformi,  erigint-se així en col.laboradora del procés artístic i mostrant el determinisme ocult que amaga el fet aparentment accidental.



Black Sphere (Esfera Negra) és una escultura realitzada el 2004 amb roure calcinat.  La fusta cremada ha estat un material repetidament utilitzat per D. Nash i altres artistes que treballen en el paisatge,  en un sentit profund que suggereix l'espai ocupat allò que era (un arbre) i ja no és  (perquè ha estat reduit pel foc a un no res).



Three Sun Vessels For Huesca de l'any 2005,  és un conjunt escultòric realitzat per l'artista a l'Estat Espanyol.  L'indret que acull aquesta obra  (la Hermita de Santa Lucia, a Berdún,  Huesca)  s'engloba dintre dels punts on el Govern aragonés juntament amb iniciatives com el CDAN han apostat per a donar entrada a l'art contemporani i en  especial a l'art relacionat amb la natura i el paisatge.  Darrera d'aquesta aposta tant important i que ha donat uns fruits tan interessants per a la cultura i pel territori d'Aragó i de la resta de comunitats veïnes,  es troba la figura de Javier Maderuelo  (*),  veritable pioner del coneixement paisatgista en el nostre país.     


Entre d'altres coses, D. Nash explica en una entrevista amb el crític i escriptor John K. Grande:

El meu interés artístic és purament pràctic,  però això no exclou que es pugui relacionar amb el vessant espiritual.  Allò espiritual està completament encaixat en allò físic i ambdós nivells estan essencialment lligats entre si.  Treballar la terra d’una manera pràctica, amb un sentit comú bàsic constitueix una activitat espiritual.”

“Penso que tant Andy Goldsworthy com jo mateix,  o com Richard Long i la resta d’artistes britànics vinculats al Land art  hauríem sigut pintors de paisatge si haguéssim viscut cent anys enrere.  Però ara no volem fer retrats del paisatge.  Volem estar en la terra”.



 
 (*) Javier Maderuelo ha estat un dels introductors principals del paisatgisme contemporani (i d'autors com A. Berque,  G. Clement, I. Noguchi  o molts dels artistes Land art)  en els cercles estudiantils i universitaris més avançats del territori espanyol,  des de la década dels anys  '90 .  Encara avui continua essent un teòric i un expert activíssim en tot allò que signifiqui la divulgació i l'aprofundiment d'aquesta branca del saber.