dimarts, 30 d’octubre del 2012

Els Xiprers de Van Gogh.

[Per elaborar bona part de les notes següents ens hem servit del complert treball “Arboles y Arbustos de la España Peninsular” de Juan Ruíz de la Torre,  editat per l’Escuela Tècnica Superior de Ingenieros de Montes a Madrid, 1971.]  [Agraïm igualment una sèrie d'apreciacions sobre l'obra de Van Gogh que ens ha fet arribar Tomàs Padrós,  cosa que ens ha motivat a publicar aquesta entrada a Newscapeland.] 

Xiprers:  a la dreta un exemplar de xiprer comú
(Cupressus sempervirens),  a l'esquerra un xiprer oriental
de brancatge molt més esclarissat i "penjant"
(Cupressus funebris).

Amb el nom de   xiprer’  designem aquest arbre d’aspecte columnar o de tendència cònica-vertical no massa ample,  que pot arribar als 30  ó  35 m.  d’alçada,  d’un verd intens i perenne,  amb una mena de fulles molt petites, que es disposen com escames triangulars, decurrents i imbricades,  recobrint tota la munió de tijes tendres que confereixen al seu brancatge la seva particular textura i el seu espessor.   Generalment es presenta amb un sol tronc, força gruixut i recte.  Floreix a la primavera,  amb unes flors incompletes i poc vistoses,  d’un to verd-grogós i de dimensions petites, sortint repartides pels extrems dels brots de totes les branques.  El vent,  en moure l’arbre,  provoca l’escampada de veritables núvols de pòl.len groc,  que acaba recobrint-ho tot al seu voltant.  Els fruits triguen un any a madurar.  Tenen forma de petites pinyes globulars,  primer de color verd i després gradualment enfosquits fins a arribar al gris més obscur, quan s’assequen.
Hi ha un bon grapat d’espècies diferents de xiprers,  amb notable variació de les seves característiques formals i físiques.  Aquí,  però,  ens referim al més comú i representatiu d’aquest tipus d’arbres:   aquell que es coneix amb el nom científic de  Cupressus sempervirens.

Xiprers als Jardins de la Menara,  Marrakesh,  amb el Garn Atles al fons. 
(Imatge original de Acp, obtinguda a Picturelandia, blogspot .com)
Es tracta d’un arbre robust,  que pot viure fins més de 500 anys  ( a Lombardia se’n coneix un exemplar que en compta 1.200 i encara s’aguanta en vida).  S’adapta a una gran diversitat de terrenys,  a excepció d’aquells absolutament sorrencs i desestructurats.  Tolera entorns molt eixuts, rocallosos i adversos.  Arriba a suportar nivells de pluviometria mitjana de fins a 200 mm de precipitació anual,  però progressa també en ambients molt més plujosos.  Es considera una espècie termòfila i xeròfila,  però resisteix bé les temperatures fredes,  fins a -10º C.,   i viu perfectament en entorns de muntanya.  En moltes de les seves àrees de distribució natural es situa a altituds d’entre 1.000  i   2.000 m.  (Est i al Sud de la regió mediterrània),  mentre que a l’Europa meridional s’adapta millor entre els  0   i els  1.000 m.
El xiprer forma part de la flora autòctona de diverses muntanyes semiàrides del Nord de l’Iran,  l’Anatòlia central,  el Líban,  Síria, les illes de Xipre i Creta,  Illes del sud Egeu,  Sud de Grècia  (Parnàs i Peloponès del sud),  Llíbia (Cirenàica),  Tunísia i Marroc.  Tot i que les seves poblacions han estat greument malmeses per l’efecte de l’explotació de la fusta,  en queden testimonis forestals rellevants a diversos llocs de la bioregió meditarrània oriental i del N. d’Àfrica,  com són les muntanyes del riu Fis,  al Gran Atles marroquí,  o la Muntanya Verda cirenàica.

Amb aquestes dades i imatges en tindríem prou per a fornir un coneixement genèric sobre aquesta tipologia d’arbres.  Pel contrari, si ens calgués una capacitat més específica de reconeixement de les diverses variants que completen la totalitat d’aquest gènere botànic, hauríem de comptar amb una informació molt més detallada i exacte,  incloent aspectes tècnics referits a la morfologia de les seves parts,  per tal de poder classificar els individus en grups més definitoris.  Però,  tot i exhaurint la via científica d’aproximació als elements de la natura,  ens queda encara  -i sempre ens quedarà-  un seguit d’extensions de coneixement,  al seu voltant,  que resten inexplorades.  Però la nostra idea és que algunes d’elles poden abordar-se des del coneixement artístic.

Vincent Van Gogh:  Nit Estelada, 1889
 

Quan Vincent Van Gogh (1853-1890) introdueix en el seu quadre “Nit Estelada” (1889)   aquells  xiprers a primer terme,  s’està referint al mateix tipus d’element que hem descrit aquí?   És evident que sí,  perquè són clarament xiprers,  però també és evident que no els analitza ni els descriu des de les mateixes coordenades.  El seu objectiu ve fixat per altres paràmetres.   El 25 de juny de 1889 escriu en una carta a Theo:
 He estat treballant en dos estudis de xiprers,  amb el seu difícil matís de verd i el seu efecte de línies i proporcions, que fan d’aquests arbres quelcom tan bell com un obelisc egipci.  Destaquen com una taca negre en un paisatge ple de sol.  Però és una de les notes negres més interessants, de les més difícils de captar exactament, que hom pugui imaginar”.  

Van Gogh aprofita,  doncs,  aquest element per a plantejar-se problemes pictòrics (de tècnica,  procediment i dimensió artística),  i com a part d’una reflexió estètica que va més enllà del referent natural.  El que resulta extraordinari de la seva representació,  en aquest quadre,  és com tradueix la forma comú d’un xiprer a una altra forma totalment inèdita de significació,  per aquell mateix element del paisatge;  una forma  “flamejant” que,  a més,  s’integra sense problemes en tot un conjunt de forces dinàmiques que configuren la visió del paisatge que proposa l’artista.
A continuació,  podríem preguntar-nos:   ¿per què “flamaregen”  aquests xiprers?  La resposta és difícil  (molt sovint allò que condueix a un coneixement poc comú té un accés difícil…).   Podria ser que aquesta forma resultés d’una mena de transposició sentimental efectuada inconscientment per Van Gogh en el moment de pintar:  com si l’ardor del propi sentiment de l’artista es projectés sobre l’escena que té al davant.   A favor d’aquesta interpretació podríem rebuscar entre les seves paraules,  per exemple quan escriu:

  Jo sento en mi un foc que no puc deixar extingir”;

 o quan al.ludeix, en un altre paràgraf, a la figura mítica de Prometeu (personatge emparentat amb Zeus,  que robà el foc dels déus per a donar-lo als homes),  intentant explicar el seu estat d’ànim. 
Ja sigui en un cas o en un altre,  però,  si aquesta identificació entre el que prové del seu interior (el seu impuls emocional) i el que percep de l’exterior (les característiques formals dels elements, …) ha estat un fet determinant de cara a produir la seva característica opció creativa,  això no implica que les formes resultants quedin desvinculades de la realitat o que puguin considerar-se casuals;   no les hem d’entendre com a efectes d’una febre  creadora exagerada i malaltissa,  producte d’un moment d’eufòria o de rauxa puntual,  sinó com els fruits de trets constants del seu caràcter i del seu procès de percepció i anàlisi de la realitat.  Prova d’això n’és que aquesta mateixa forma “flamejant” dels xiprers apareix també en altres estudis preliminars de la mateixa obra,  i en altres obres.
Seguint aquesta idea,  l’estructura d’aquests arbres obeiria més a una aplicació intencional d’un sistema depurat i personal de representació de les coses,  que no pas a cap “deliri” creatiu.  Aquest sistema neix d’una gran preocupació pel color (atenent les seves qualitats intrínseques, el seu protagonisme en la composició i les seves capacitas expressives),  el qual esdevé el mitjà principal de codificació de tots els referents,  ajudat pel dinamisme i la redundància del traç  (que intenta posar de manifest alguns detalls que interessa ressaltar d’entre tots els elements que participen de l’escena;  com per exemple certes relacions i forces presents que “animen” i “vivifiquen” el paisatge,  com el vent, l’erosió, la llum…).

“És precís atacar el dibuix amb el color mateix,  sense carbonet  previ”. 
“Quan la cosa representada i la manera de representar-la concorden,  tot s’omple d’estil i permanència” .
Em trobo sempre així,  entre dos corrents d’idees;  les primeres:  les dificultats materials,  voltar i  revoltar per a crear una existència,  i després:  l’estudi del color.  Sempre tinc l’esperança de trobar quelcom allà a dins.  Expressar l’amor de dos enamorats per la unió de dos complementaris,  la seva barreja i les seves oposicions,  les vibracions misterioses dels tons propers.  Expressar el pensament d’un front,  pel resplendor d’un to clar sobre un to fosc.  Expressar l’esperança per alguna estrella.  L’ardor d’un ésser per la radiació del sol ponent.  Certament que en allò no hi ha el miratge realista,  però,  ¿no són coses realment existents?”.          

Llegint Van Gogh s’adverteix molt aviat com deuria ser d’intens el seu procés de treball,  així com la decisiva importància de la seva activitat intel.lectual paral.lela (reflexió sobre altres artistes, escritors,  textos, …)  com a font de motius que acababen afectant de ple als resultats pràctics de la seva obra.   La seva malaltia,  pel contrari,  apareix més com un entrebanc que no pas com una condició del seu art.  Aquest art que és,  tant en si mateix com en la seva aplicació al medi,  una activitat de coneixement.

Els xiprers de Van Gogh ens aporten una informació (o una càrrega de significat)  que probablement desconeixíem abans d’ell,  i que potser no és accesible de manera fàcil,  si no disposem de l’ajut de la mirada crítica d’un pintor, per dir-ho així.  Potser el què ens volia explicar l’artista amb aquests xiprers és la manera com es comporten aquests arbres dintre d’un paisatge,  especialment en presència del vent  (Van Gogh parla en més d’una ocasió del vent que recorre el paisatge de la regió del sud de França on pinta molts dels seus famosos quadres).  Encara que potser ho faci de manera quasi inconscient, ens mostra el patró estructural de les seves branques,  la seva particular tendència a un tipus específic de moviment.  I conclou que aquest moviment té una certa semblança amb el moviment de les flames del foc.  Aquest  “flamarejar”  assumeix doncs un cert paper simbòlic,  (equivalent al que, per exemple,  podriem advertir si miréssim les imatges de xiprers que apareixen en les miniatures perses del s. XVI o XVII,  on aquests arbres, presents en els jardins,  es mostren quasi sempre fiblats,  posant de manifest la seva flexibilitat)**.   A partir d’aquí,  cadascú pot avançar en la seva interpretació,  establint relacions entre la forma dels arbres i la del foc,  element també ascendent,  de flamarades agudes,  que connecta la matèria física i sòl.lida de la terra amb l’aire i el cel, etc.


Vincent Van Gogh:  Les Peiroulets Ravine, 1890




Observant més quadres de Van Gogh,  també podríem aventurar altres interpretacions,  ja que aquesta mena de traç “flamejant”  el veiem aplicat en altres contextos i sobre altres figures  (per exemple en l’obra de 1889 “Les Peiroulets Ravine”).  Podríem convenir en què aquest estil de representació desenvolupa una tècnica heretada de Délacroix o d’altres pintors precedents.  Però,  en tot cas,  les imatges resultants ens transporten igualment a un estat de conmoció que ens fa preguntar-nos sobre aquella escena pintada,  el seu perquè,  el que de veritat expressa,  invocant tota una profunda complicitat dels nostres sentits i els nostres sentiments.  


Edgar Degas:  Fôret dans la Montagne, Monotip, 1890.
Decididament,  el paisatge,  i qualsevol dels elements que conté,   pot abordar-se des d’òptiques i disciplines del tot diverses.  La mirada artística,  com el procedimet científic,  produeix diferents tipus d’interpretacions, les quals mai són exhaustives ni tenen per què ser excloents.  La variabilitat de les respostes més aviat indica que el coneixement derivat de totes elles s’enriqueix a mesura que s’incorporen i es fan complementàries les unes i les altres.   Sobre les mateixes dates en què Van Gogh treballa en aquestes teles (amb temes del paisatge),  altres artistes representen escenes també basades en referents naturals,  però obtenint imatges ben diferents.  Tal és el cas de la sèrie de monotips “paisatges imaginaris” de Hilaire-Germain Edgar Degas (1834- 1917), o les imatges dels joves pintors “Nabis”  com Paul Ranson  (1864-1909)  o  Maurice Denis (1870 – 1943).       
Maurice Denis:  Maternité au cypres, 1889.

Paul Ranson:  Paysage Nabique, 1890.

















La idea del xiprer,  i la seva imatge,  pot carregar-se,  doncs,  de més i més idees associades,  depenent de com i quan s’utilitzi.  La pròpia història d’aquests arbres és plena de referències sorprenents. 
 Ja des de l’Antiguitat s’esmenta la fusta del xiprer com a material de construcció molt valorat,  sobretot en construcció naval i per a fer pilars de gran resistència.  Les seves qualitats fan d’aquesta fusta un material quasi imputrescible i immune a l’atac de la majoria d’insectes o fongs.  Sota l’aigua,  la seva durada és quasi ilimitada.  Suposadament figurava entre les matèries primes amb què es construí l’Arca de Noé  i  el Temple de Salomó.  Se n’ha trobat dintre les piràmides egípcies, o com a suport d’inscripcions gregues i romanes;   se sap que la flota d’Alexandre Magne que seguí el curs de l’Èufrates per a conquerir Mesopotàmia es va fer usant fusta de xiprer,   igual que la posterior flota turca,  causa de la quasi desaparició dels boscos de xiprer d’Anatòlia i del N. d’Àfrica.

Maurice Denis.  Les families Denis i Chaumont.

Vell xiprer centanari a Istambul, Turquia.
Foto de Vincent Mauritz (http://www.monumentaltrees.com/en/photos/3344/)
Des d’un punt de vista ecològic,  el xiprer s’associa naturalment amb altres espècies de plantes,  integrants de la vegetació autòctona de la seva àrea de dispersió pròpia.  Entre aquestes plantes podríem destacar per un cantó:   Juniperus phoenicea,  Quercus ilex,  Pinus halepensis, i Tetraclinis auriculata;   i també, per una altra banda:  Ceratonia siliqua,  Olea europaea, Quercus ilex,  Rhamnus alaternus,  Phyllirea media,  Myrtus communis,  Quercus coccifera,  Viburnum tinus, Vitex agnus-castus, Teucrium polium, Pistacia lentiscus,  Rosmarinus officinalis, Thymelaea hirsuta, clematis cirrhosa i globularia alypum  

Boscos amb cedres (Cedrus atlantica)
i xiprers (Cupressus sp.) al N. d'Àfrica.

xiprers retallats i teucris (Teucrium fruticans). en forma de bola 
Parc de Torreblanca. Sant Feliu de Llobregat.
    

* Kyparissos (“Ciparis”: personatge de la mitologia grega que apareix en forma de jove pastor,  del qual n’està molt el déu Apol.lo.  Ciparis tenia per company ideal un cèrvol sagrat,  que duia una cornamenta d’or.  Un dia,  sense voler,  el pastor fereix de mort el seu cèrvol.  Veure’l morir l’omple de tristor i patiment,  fins tal punt que demana a Apol.lo poder restar sempre més de dol.  Per aquest motiu,  el déu el convertirà en  xiprer tot i anunciant:  seras plorat per nosaltres,  ploraras pels demés i t’estaras al costat dels qui pateixen”.  Aquesta no era la primera vegada que Apol.lo es veia immers en una situació similar.  El seu primer amor,  la nimfa Dafne,  va acabar convertida en Llorer  Laurus nobilis-,  després d’intentar fugir del seu costat:   Ja que no pots ser la meva esposa seras el meu arbre”,  conclogué el déu.   En una altra ocasió,  Apol.lo provoca accidentalment la mort de Jacint.  Per a compensar-ho el converteix en la flor que duu el seu nom).

**  Podeu veure imatges d’algunes d’aquestes miniatures en l’entrada relativa als “Jardins de l'Imperi Persa”, de 14/10/2012,  dins d’aquest mateix bloc.   

Licencia Creative Commons
els xiprers de Van Gogh por newscapeland.blogspot.com se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.
Basada en una obra en diverses fonts.

divendres, 26 d’octubre del 2012

L'altre cara de la moneda: Gay de Liébana i les veus dels que han de dir "Prou!"

Potser ja és hora de reflectir el que passa i de dir el estem sentint.




No hem expressat directament el nostre posicionament polític,  però no cal ser cap intèrpret de subtileses per tal de copsar el sentit que acompanya el nostre treball a newscapeland .  Senzillament el que passa és que no hem volgut empastifar aquest bloc de notes amb assumptes tan bruts i escandalosos com els què hem hagut de veure i patir en aquests darrers anys de la vida d'Europa,  sobretot vivint en la terra incomprensiblement erma d'un SUD menyspreat per quasi tothom  (ningú ha volgut capgirar la lògica dels mapes instituïts...).  Fa mal;  un mal terrible,  com el dels mals interns que no responen a cap analgèsic, el fet de veure com un seguit de generacions senceres han girat l'esquena al seu propi país i al seu propi entorn,  passant a corre-cuita per damunt del respecte més bàsic i natural envers el patrimoni real que havien de llegar a les generacions de demà,  i deixant-se embogir per la "febre de l'or" d'un negoci fàcil i d'una resposta fàcil.  Hem saltat per damunt de tot,  i ens hem posat la capa de super-herois,  com si tinguéssim verament els super-poders per a fer-ho... però no els tenim i no ens calien.  Ens hem equivocat.  Tots;  cadascú en el seu nivell.  I ara sorgeixen petites espurnes molt lluents, i des d'un cor adormit ens pressiona la ràbia,  i sabem que hem de fer alguna cosa i que no podem  "fugir"  un altre cop pel camí que fugíem.  Hem de trobar una altra escapatòria nova i diferent de les propostes d'aquells tergiversadors dels somnis i esperances.  La mediocritat del seu sistema s'ha fet evident.  Ni les millors clavegueres poden absorbir un residu tan gran, constant i creixent d'injustícia, barbarisme,  irresponsabilitat i absurd com el que estem encara generant avui mateix.   Benvingudes,  doncs, totes les veus en desacord,  que realment vulguin canviar les coses i puguin plantejar-nos un horitzó una mica més lliure i més assumible,  pels qui encara estimem el viure en aquest món.

dimecres, 24 d’octubre del 2012

Incredible Edible i altres iniciatives de plantació col.lectiva.

Pam Warhurst,  economista i presidenta del comitè gestor del patrimoni forestal de la Gran Bretanya, va idear aquest projecte de col.laboració ciutadana a la localitat de Todmorden,  anomenat  Incredible Edible:   els veïns planten i conserven voluntàriament tot de verdures, arbres fruiters i altres herbes i flors per tots els carrers i racons del poble.  Una producció hortícola en comú, amb mitjans senzills, buscant la bona qualitat i les pràctiques saludables i sostenibles, que després abasteix de franc a tothom,  sense distinció. 




Altres iniciatives similars s'estan duent a terme en altres ciutats del món,  amb resultats tan espectaculars com aquest de Vancouver,  Canadà,  sorgit d'un extraordinari programa de col.laboració anomenat  "Green Streets"




Aquestes idees demostren la viabilitat d'altres maneres de plantejar-se el verd urbà,  i pensem que haurien de començar a assajar-se a casa nostra sense deixar passar més temps.

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Camins i viatgers. (de Marco Polo a Hamish Fulton).

Els viatgers europeus que,  sobretot a partir del s. XIV,  comencen a recórrer directament alguns dels territoris asiàtics,   acaben redactant i difonent  descripcions força personals  -però plausibles-   d’allò que han trobat,  han sentit  i els ha meravellat al llarg de la travessia.  Quan esmenten algun jardí, els seus comentaris sembla que posen més l’accent en la riquesa,  la diversitat,  l’ opulència  o la bellesa dels indrets que descobreixen,   que no pas en la pura racionalitat formal o l’ordre geomètric d’aquells espais.   Aquesta característica  -el rigor formal-   també és esmentada, però no sembla destacar ni aparèixer com un dels seus aspectes crucials.   Allò que els crida l’atenció té més a veure amb les qualitats de l'ambient,  l’atmòfèra,  l’ampli espectre estètic que es reuneix sota el mantell de la composició d’aquells magnífics oasis i vergers.

Ruta seguida per Marco Polo.

Marco Polo (1254 -1324),  en el seu  “Llibre de les Meravelles del Món”,  on recull les vivències del seu mític viatge,   que el dugué des de Venècia fins els horitzons llunyans de la Xina,  descriu alguns d'aquests recintes visitats a Tabriz  (N.O de Pèrsia),  Isfahan (al centre) o Samarcanda  (N.E.  de Pèrsia).   Després de sortir de Venècia,  l’any 1271,  en direcció a Sant Joan d’Acre , la ciutat templària d’Israel,  passa per Jerusalem  (0n recull oli del llum que crema davant la tomba de Jesucrist), i després tomba cap a Armènia.  Més tard, baixarà per tot el golf pèrsic fins la ciutat d’Ormuz .  A partir d’allà,   penetra terra endins cap a Kerman,  Samarcanda i Kashgar,  creuant el desert salat de Kavir.  A través de les muntanyes de l’Hindukush,  on es troben les darreres serrelades que venen del Pamir, del karakórum i de l’Himàlaia,  Marco Polo s’introdueix al desert de Taklamakan, en direcció a Cambaluc (Beijing).  Un cop a la cort xinesa,  Marco polo restarà 17 anys al servei del gran Kublai Khan,  que l’accepta com a emissari estranger i l’hi encomana diverses missions oficials,  tant en territori xinès  (Dali, Hangzhou,…) com a l’Índia.  De ben segur,  el fet que Marco Polo parlés diverses llengües  (mongol,  persa  i, fàcilment,  l’àrab i el turc) així com la seva experiència,  adquirida en l'heròica travessa,  deurien haver estat motius de pes en la decisió que va prendre el gran Kahn,  quan va retenir-lo al seu costat per aprofitar-se dels seus serveis.   Marco Polo va visitar Xi’an  -antiga capital imperial i orígen de la Ruta de la Seda-  i diversos punts del Fujian,  mentre era a la Xina.   En el seu viatge de tornada,  passà per Guangzhou (Cantón),  Singapur,  les costes de Sumatra,  Ceilan  (Índia),  Bombai i de nou fins a Ormuz  (en territori persa).  Aquest cop anirà cap a Tabriz i d’allà viatjarà fins a Constantinopla i arribarà de nou finalment a Venècia, el 1295,  25 anys més tard de la seva partença. 

Samarcanda

Tot just a començaments del s. XV,  un altre viatger europeu,  Ruy González de Clavijo,   és enviat pel monarca Enrique III de Castilla als antics territoris de Pèrsia, i més enllà,  fins la mítica ciutat de Samarcanda,  vora el Mar d'Aral  (un mar que avui s'enfronta a la desaparició!).  La seva missió era establir un bon contacte i una possible aliança estratègica i comercial entre la potència turca-mogol i el regne espanyol.   Ruy Gonzàlez de Clavijo arriba a Samarcanda el 1404 i és rebut pel gran conqueridor turc Timur  (també anomenat  Tamorlan  o Tamurbec).  L’audiència es realitza en el jardí  Dilkusha  d’aquella ciutat,  un recinte construit el 1397.  En el seu escrit  "Embaixada a Tamorlàn",  Ruy González de Clavijo en dona algunes explicacions.  La missió va acabar de manera poc exitosa,  però  van estar tres anys d'un viatge extraordinari,  des de la seva sortida de Cadis fins la seva tornada a Castella.  

Ruta seguida per Ruy González de Clavijo.


Samarcanda.











Al s. XVII,  Sir Thomas Herbert  (1606 - 1682),  historiador i viatger anglès,  empren un viatge per terres asiàtiques acompanyant una missió diplomàtica que havia de trobar-se amb el Shah 'Abbas I .   Herbert sols tenia 21 anys.  Entre el 1627 i el 1629  viatja per l'Iran,  i per les antigues terres acàdies  (on quasi 4.000 anys abans Sargó, segons la llegenda,  hauria apres i exercit l'ofici de jardiner,  abans de ser declarat rei dels acàdis per la deesa Ishtar). 

Captadors o torres. de vent a l'Iran.
(www.arquyma.blogspot.com)


Captadors o torres de vent.  Funcionament.
(www.arquyma.blogspot.com)


Sistema de millora tèrmica ambiental,  combinant una torre
o captador de vent i un qanat. (www.tec.nologia.com)
  Herbert visitarà les ciutats de Shiraz, Tabriz,  Persèpolis o Isfahan, en la vall fèrtil que s'extèn al peu de les muntanyes Zagros.  En aquesta darrera ciutat,  el Shah  'Abbas I el Gran havia fixat la nova capital de Pèrsia,  en aquells moments en què una part de l'imperi s'havia perdut per la pressió militar dels turcs, otomans i mogols.  La ciutat va omplir-se d'obres d'arquitectura i de jardins,  i als palaus d'Abbas s'hi van instaurar tallers de pintura i de teixits.  Hom considera aquesta època com una de les més importants per al progrés de les arts pictòriques i de la manufactura de catifes en la història de l'antic Iràn.   Tornat a Anglaterra,  Herbert escriurà  "Alguns Anys de Viatges per Àfrica i Àsia la Gran,  amb especial descripció dels famosos Imperis de Pèrsia i Indostan",  el seu particular llibre,  testimoni dels seus viatges.

Avui,  tothom que fa un viatge n'acaba enregistrant tantes imatges que difícilment necessita cap altra mena de "prova" ni de reportatge de la seva experiència.  Però si el viatge és llarg  (i la majoria de nosaltres consideraria "llarga" una estada fora de casa que durés més de trenta o quaranta dies) i,  si la destinació és prou exòtca,  s'acaba sucumbint a la tentació d'escriure un "llibre".  De sobte, ens sentim dipositaris d'un  saber  que hem de transmetre i escampar tant sí com no.  Molts hem caigut en aquest parany i hem cregut que teniem quelcom a dir,  una idea o un coneixement digne d' ésser escrit ...  Aquesta sensació deu de ser com una reminiscència d'aquell costum tan propi dels Il.lustrats del s. XVIII:   el "Grand Tour" per Europa amb caràcter educatiu.  Sols que,  ara,  Europa ja no ens sembla gran cosa i hem de saltar de continent.  I així anem  "inventant"  noves destinacions,  prefabricades des de l'imaginari col.lectiu;   perquè,  en realitat,  el viatger transmuta la realitat del lloc que descobreix  (o reconeix)  en una altra cosa,  que és la que ell provoca, rep,  interioritza i transmet...      "L'Orient és casi una invenció europea"  ( Edward W. Said, "Orientalism" ,  1978)    

J.L. Gerome. L'encantador de serps.


Portes de Samarcanda. Fotografia d'Eduard Navarro.









La "Sublime Porte" del Palau de Topkapi a Istambul,
una entrada reservada als embaixadors estrangers
 que visitaven la ciutat en missió oficial durant l'Imperi Otomà. 
El pare de J.J. Rousseau residí a Istambul durant uns quants anys,
treballant al servei del sultà. 
 Corria l'any 1765,  i fou el mes de juliol quan Jean-Jaques Rousseau es traslladà (obligat per les circumstàncies) a la petita Illa de Sant Pierre,  al bell mig del llac de Bienne,  prop de Berna (Suïssa). En plena obsessió per la botànica,  una afició que li havia inspirat un tal doctor Ivernois,  Rousseau surt a caminar habitualment;  recorre l'illa observant les plantes amb dedicació i identificant-les  amb ajuda d'una guia   -Systema naturae-  que passeja sota el braç cada dia.  En els seus  "Ensonyaments d'un passejant solitari"  llegim:

 "Hom passeja, vaga lliurement d'un objecte a un altre, examina cada flor amb interès i curiositat,  i tan bon punt comença a captar les lleis de l'estructura,  gaudeix d'un plaer sense fatigues". 
"M'enfilo als penyals,  a les muntanyes,  m'endinso a les valls,  als boscos,  per escapolir-me,  tant com puc,  del record dels homes".

Llac de Bienne i l'Illa de Sant Piere, Berna, Suissa.

L'estada de Rousseau  -el seu desterrament-   a la rectoria de l'Illa de Sant Pierre va acabar allargant-se dos mesos.  Perseguit per les seves obsessions i ofegat en ell mateix, de tant voler justificar-se davant un món que no girava al compàs volgut i davant de tot allò que l'assenyalava,  el vell Rousseau escriu sobre sí,  continua confessant-se després de les seves Confessions.  Què lluny queden les promeses de l'Emili  i de  l'Eloïsa!  Què soterrada, ara,  l'ambició del Contracte Social!   La natura, la seva estimada natura,  li serveix ara per expressar el seu propi interior, dolgut, decebut i, de vegades,  encara excessiu i desafiador.  Certament, les seves idees van ajudar a canviar la visió del món de l'Europa emergent,  influint decisivament els pensadors alemanys que, com ell,  serien caracteritzats dintre del Romanticisme i les seves ulteriors derives,  però el Rousseau-home,  tal i com pensava Baroja,  no va quedar en gaire bon lloc:

"Nietzsche,  salido del pesimismo más fiero, és en el fondo un hombre bueno;  en esto es el polo opuesto de Rousseau,  quien,  a pesar de hablar siempre de la virtud,  de los corazones sensibles, de la sublimidad del espíritu,  resulta un ser bajo y vil(Pío BarojaJuventud y Egolatría, 1917 )

Els seus grans o insospitats discursos  queden,  ara,  enrera.  El seu viatge personal l'ha dut a la petita fruïció del qui identifica una planta mentre passeja;  aquest és el seu darrer refugi i la seva darrera opció per a seguir respirant:

"El caminar és quelcom que anima i exalta les meves idees;  el meu cos necessita el moviment".

L'afició a les plantes i a l'herborització no és pas estranya a la seva època,  la cultura europea viu en aquells moments un interès creixent per la sistematització dels coneixements sobre el món natural,  i la botànica hi és present en un lloc destacat  (un exemple n'és la publicació pòstuma de la "Botànica de J. J. Rousseau;  amb il.lustració de 65 plantes",   l'any 1805.    El pensament naturalista de Rousseau incorpora també, com el de molts dels seus contemporanis,  tot aquell regust d'influències  i fascinació per les cultures originàries, primitives i exòtiques (turques, orientals, africanes... ),  les quals s'aprofiten, de passada, com a referent crític i  idealitzat que els permet abordar,  indirectament,  l'autèntica realitat problemàtica que els envolta.
França i Turquia havien establert relacions diplomàtiques continuades des del 1525  (un dels primers exemples europeus d'aquest tipus de procediments polítics).  Però, a més d'això, en el cas de Rousseau es donava la circumstància de que el seu pare,  Isaac Rousseau, va treballar al servei del sultà otomà d'Istambul entre el 1705 i el 1711,  per la qual cosa el seu imaginari "oriental" era encara més ric.    

Llàmines del pintor Pierre Joseph Redouté (1759-1840) 
que acompanyaven l'obra de Rousseau
Botànica amb il.lustració de 65 plantes.


Botànica amb il.lustració de 65 plantes






















També Délacroix va ser un altre personatge tocat per l'orientalisme,  a més de ser un caminant habitual i,  esporàdicament,  un emissari  en viatge cap a terres exòtiques.  Del gener al juliol de 1832 realitza el seu gran recorregut que el durà al Marroc,  passant per  Espanya i per Algèria,  i acompanyant la missió diplomàtica oficial que envia el rei francès Lluís Felip.  Aquests mesos es convertiran en una font inesgotable de temes i motius d'inspiració artística, que es mantindran per la resta de la seva vida  (igualment com,  30 anys després, succeïrà amb un jove Marià Fortuny, que també viatja al Marroc).   El 22 de març de 1832 els enviats es van reunir amb el sultà  Abd-al-Rahman a la ciutat de Meknès.  Les tensions bèl.liques creixen a la zona fronterera d'Alger i Marroc.  Tot i així,  Délacroix va poder recórrer els carrers estrets de Meknès,  Tànger, ...   El seu viatge,  tot i la seva durada limitada (set mesos),  resulta intensament actiu en l'esfera espiritual de l'artista.  Com era d'esperar,  això genera tot de reflexions que deixarà recollides en els seus escrits, a més de reflectir-se en el testimoni extraordinari dels seus blocs de notes,  on podem apreciar, a més,  els seus dibuixos i aquarel.les presos sobre el terreny.   

Le sultan Abel-el-Rahman. E. Delacroix, 1840.


Per aquell mateix moment,  si fa o no fa, un jove pastor desconegut sortia de la petita localitat aragonesa d'Alquèzar,  per a traslladar-se, a peu,  fins el minúscul poblet d'Arbaniès,  a 15 Km de la ciutat d'Osca. 

Alquézar.
 Allà s'hi establí i creà una família.  Molts anys més tard, un dels seus nets acabaria viatjant també al Marroc,  movilitzat amb motiu de la guerra espanyola.  Es deia Josep Bentué  i explicava que,  amagat darrera d'algunes roques molt grosses,  escoltava els trets que disparaven moros i espanyols.  Fa molt de temps ens explicava:   "Les bales dels moros sonaven  pàcum, pàcum ;  les nostres feien   pànyau, pànyau;  i jo estava mort de por!".  En Josep va tenir dos fills i cinc nets,  tots nascuts a Barcelona  (on va acabar emigrant després de la guerra).  Venia cada tarda a peu (li agradava caminar) a veure els seus nets. 

Arbaniés.

L'atzar i la casualitat va fer que un d'aquells nets acabés viatjant a la Xina,  l'any 1995.   724 anys desprès que Marco Polo iniciés la seva enorme aventura,  un re-besnet llunyà d'un pobre pastor va trepitjar la famosa ciutat de Xi'an, l'antiga Chang'an,  l'inici de la fabulosa Ruta de la Seda.  Hi restà un any sencer i,  com segurament passava a tots els viatgers del món,  la barreja de sorpresa i d'incomprensió dels primers moments es convertí en un pou d'infinita fertilitat pel seu imaginari i per la seva reflexió posterior.  Com havien fet tants il.lustres precedents,  va voler parlar,  ell també,  mal que fos des de la humiltat,  del que havia trobat,  i sense saber-ne massa va prendre notes i dibuixos:    un grapat de jardins, una seqüència de paisatges, homes i dones al carrer,  l'ambient,  l'atmòsfera,  el fum dels focs dins d'un bidó, l'olor de la tinta fresca, el regalim dels "termos" de bon matí...   Tot queda lluny,  ara , però encara hi pensa sovint... 


Pawlounia tomentosa. Bloc d'apunts de la Xina. X. Bentué, 1995-96.



Pawlounia tomentosa. Bloc d'apunts de la xina. X. Bentué 1995-96.















Bloc d'apunts de la Xina. X. Bentué, 1995-96.


Bloc d'apunts de la Xina. X. Bentué, 1995-96.



A partir de mitjans dels anys seixanta del s. XX,  l'artista-caminant anglès Hamish Fulton  (n. London, 1946) comença a efectuar petites passejades, l'experiència de les quals reinterpreta després en forma d'obra d'art  (quelcom similar al què aconsellava P. Klee en el seu "Creative Credo", allà pels anys vint).  Per a Fulton,  l'art és una manera personal de mirar la vida i no depèn ni ha de concretar-se en la producció d'objectes.  L'interés de l'art,  per a ell,  va més enllà del cercle tradicional de l'art.  Fulton es preocupa pel medi ambient i per aspectes culturals indígenes.

Instal.lació de Hamish Fulton, Islàndia, 2003.
                                                                                                                                                                    
Al 1973,  Fulton camina 1645 Km en 47 dies,  creuant des d'un extrem d'Escòcia fins l'altre extrem d'Anglaterra.  A partir d'aquell moment l'acte de caminar serà essencial per a la seva creació artística  ("Si no es camina,  no hi ha obra").  Projecta diferentes travesses, ascensions i recorreguts per diversos llocs del món i,  després de realitzar-les,  generalment tot sol, presenta instal.lacions molt mínimes basades en textos i alguns esquemes bàsics relatius al sentit del seus viatges,  o bé mostra reculls de fotografies en blanc i negre de diversos aspectes relacionats amb la seva caminada.  En total n'ha fet més de 50,  amb una durada d'entre uns 10 i uns 60 dies cadascuna.  Les seves reflexions també han estat recollides en diversos textos i assaigs.
Fulton no vol deixar petjada de la seva presència en el medi ambient que travessa  (això el
diferencia dels artistes land-art).   Diu l'artista:

"M'he inspirat en l'ètica de la  'terra verge'  nordamericana,  que predica que no s'ha de deixar cap petjada".

Tampoc aspira a transformar ni a aprofitar-se dels materials que li ofereix l'entorn:

  " Jo no sóc escultor, ni tan sols escultor conceptual.  No tinc cap desig de reordenar el medi ambient ni de portar-lo a la ciutat.  Prefereixo veure el plàstic en una galeria,  més que no pas  veure-hi materials naturals purs,  que haurien de seguir les seves vides sota la influència dels elements:  el vent, la pluja, el sol."

El seu ideari és molt més espiritual i també més polític:

"Els humans s'uneixen amb la natura al caminar".
"Tot i el govern Bush i la seva destrucció dels acords de Kyoto,  jo sempre he pensat que les idees més progressistes han vingut sempre dels EEUU.   Sols cal pensar en personatges com el Cap Luther 'Oso Erguido' ,  Gary Sinder,  Jerry Mander,  Dave foreman,  Thoreau,  Muir, Rachel Carson, ..."

"La meva veritable ambició seria no anunciar cotxes  (fins que no arribi la tecnologia de la cel.lula de combustible),  sinó petits ocells,  flors silvestres,  rius nets, l'olor del bàlsam..."

John K. Grande,  en el seu interessantíssim recull per a la Fundación César Manrique   -"Diàlogos Arte -Naturaleza"-  (d'on hem extret els textos relatius a Hamish Fulton incorporats aquí),  escriu: 

"Caminar és una activitat sagrada.  Ens posa en contacte amb nosaltres mateixos i amb el nostre cos i és,  en general,  una experiència que eleva l'esperit.  Hom pensa, per exemple,  en les famoses passejades de Mahatma Ghandi per l'Índia,  les quals varen esdevenir una manifestació espiritual.  ¿És el caminar l'acte definitiu?  Una caminada presenta un aspecte cíclic;  té un principi i una fí,  quasi igual que una composició musical i amb tota la infinita variabilitat d'aquesta"

Hamish Fulton,  Nun Kun.
Licencia Creative Commons
Bloc d'apunts de la Xina por Xavier Bentué se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.