diumenge, 14 d’octubre de 2012

Els Jardins de l'Imperi Persa.

A l'àrea de confluència de les grans rutes d'intercanvi entre Orient i Occident,  on s'encreuaven les grans vies que unien,  per terra,  les civilitzacions de l'arc mediterrani i les de les terr
Imatge del desert Salat de Kavir presa des d'un satèlit de la NASA
amb un procediment especial.  Les formes sinuoses de la imatge
segueixen l'estructura dunar del desert.
es més allunyades de l'Àsia continental,  com la Xina o Mongòlia,  en un escenari geogràfic ple de muntanyes i abruptes serralades,  que contrasten amb l'aridesa recorrent d'immenses valls desolades i  altiplans erosionats ,  on reapareixen dunes de sorra i llengües desèrtiques de roca i sal  (com al desert de Kavir),  en aquesta vasta articulació que va des de l'Hindukush asiàtic i el riu Indo fins la costa Mediterrània  (passant per les estretors que dibuixen el Mar Caspi i el Mar Aràbic),  aquí, en aquestes terres,  s'hi van extendre els dominis de l'antiga Pèrsia.  Els seus pobladors van anar ocupant no tant sols aquells territoris que els eren més legítims i originaris (que coincidirien força amb els de l'actual Iran) sinó qué també van anar introduïnt-se a l'actual Afganistan,  el S.O. de Pakistan,  El Turkestan rus, i a les zones del Mar d'Aral, el Mar Caspi i bona part de la Rússia meridional,  fins arribar al Mar Negre.  En els moments de màxima expansió, la influència Persa s'escampa fins i tot per l'Àsia Menor i més enllà del Bósfor,  travessant cap a l'Europa dels Balcans,  i també per tot el Mediterrani oriental  (Llíbia,  N.E. d'Aràbia, Egipte i una franja  no molt ample que s'allargava pel N.E. Africà).

No és pas d'estranyar que les formes de jardineria nascudes en aquest dilatat conjunt de territoris perses acabessin recollint per igual tant les idees i principis que s'havien gestat a l'ombra dels oasis i temples egipcis,  com els recursos assajats a Messopotàmia,  o els models estètics i la càrrega simbòlica que anaven arribant des d'altres cultures asiàtiques, principalment de l'Extrem Orient. 

Resseguint una mica la història,  dels jardins perses de la Dinastia Aquemènida  (s.  VI - IV a. de C.), període contemporani al de la Grècia Clàssica,  no se'n sap gaira cosa.   Queden restes arqueològiques d'un possible jardí imperial pertanyent a Ciro II el Gran,  a Pasargada, envoltant l'indret on s'haurien erigit els seus palaus i on aquest hereu de les primeres tribus perses i responsable de la tremenda expansió de l'imperi hauria estat enterrat. 


Reproducció del Jardí de Ciro a Pasagarda.
 Segons imperiopersaaquemenida.blogspot.com
 Es tracta d'un gran parc d'estructura racional,  avingudes rectilínies, enormes plantacions regulars d'arbres i arbusts,  acompanyades de rectes canals d'aigua que deurien tenir un caràcter alhora decoratiu i funcional.  A l'interior d'aquest parc destacaria un gran espai rectangular tancat,  de 150  x  120 m.  de costat,  el qual estaria,  al seu torn,  dividit en quatre parts,  gràcies a un canal longitudinal i a un canal transversal que es tallarien en forma de creu,  constituint així un dels primers models històrics del famós disseny creatiu anomenat  Chahar bagh   o   Char bagh  ("4 Jardins"),  que després  hauria d'inspirar una incesant munió d'exemples posteriors.    El primer d'aquests exemples podria trobar-se en els jardins que el propi fill de Ciro II,  Ciro el Jove (424- 401 a. de C.),  hauria plantat (diuen que amb les seves pròpies mans) a Sardes (actual territori de Turquia).   Aquests jardins són esmentats per Jenofont,  qui els descriu com de disseny molt regular i exacte,  basat en l'angle recte i la uniformitat de plantació.  Els Jardins de Sardes seguien plenament el patró de divisió del recinte en  "Char bagh", segons asseguren els experts.   D'altra banda, es coneixen refèrències a altres jardins d'aquest tipus pertanyents igualment a l'època aquemènida,  situats en ciutats com Persèpolis o  Susa.  En algunes restes arqueològiques s'hi han trobat fins i tot inscripcions amb inventaris d'espècies,  que inclouen:  Oliveres, Kaqui, Perera, Pomera, Palmera de dàtils, Moreres, Magraners, i altres...

 Si bé aquestes primeres traces de la jardineria aquemènida podrien no ser encara prou clares,  hi ha documents posteriors que revelen que durant el període pre-islàmic de les dinasties Sassànides  (224 – 641) va existir una jardineria extensiva i molt sistemàtica,  vinculada a la construcció dels palaus.   Tant si eren aquests jardins de gran escala com si ens fixem en exemples posteriors, més petits i senzills,  la disposició tradicional de les formes es manté seguint aquell mateix esquema  del  CHAHAR  BAGH”:  
"un estany o bassal central,  de forma quadrada o rodona, de vegades amb una font inclosa,  de vegades amb un pavellò o fins i tot amb un palau que n’ocupa el seu bell mig,  i,  partint d’aquest centre,  4  canals que s’allarguen,  en angle recte i de dret,  dividint l’espai en tots els sentits i  delimitant 4 quadrilàters iguals  (que seran tractats com parterres de flors);  mentrestant,   tot d’arbusts,  fruiters i tant arbres d’ombra com altres sempreverds apareixen alineats,  ordenats a banda i banda,  acompanyant aquests canals i proveïnt de la frescor i del filtratge essencial de l’energia solar,  què és la clau per poder aguantar el clima desèrtic del país.    

Jatrdi en "Chahar Bagh", Iran.
   
Hasht Behesht, Isfahan, Iran.
Aquest mateix esquema constructiu és el que fou introduït a l’Índia pel primer emperador Mogol,  Babur, després de 1526.  Una jardins de concepció idealitzada,  considerats paradisos terrenals.  Amb una distribució que es va mantenir idèntica al llarg dels anys,  però incrementant-se cada cop més el paper i la presència de l’aigua.   Els canals estrets van esdevenir grans canals,  enormes miralls, camins d’aigua  esgraonats,  amb cascades i sèries de sortidors,  amb l’objectiu final d’acabar produint un extraordinari i inesborrable impacte visual. 

Casa Behnam,  Tabriz,  Iran.




Jardí Dilkusha,  Iran.

Palau Golestan,  Iran.

Hasht Behesht, Isfahan , Iran.
  El Tah Mahal  no és altra cosa que una nova aplicació d’aquests principis del jardí persa;   bona part de tota la jardineria musulmana viurà d'aquesta herència.  El Jardí cristià,  amb la seva divisió central  i els camins “en creu”,  n’és un altre exemple;   Els jardins francesos,  com ara Versailles,  s’inspiraran igualment en l’ordre, la simetria axial i les seqüències geometritzades de l’exemple iraní.



Però tota aquesta deriva històrica i artística no hagués estat possible sense l'aprenentatge paral.lel d'aspectes molt més pràctics que tenen a veure amb l'entesa de l'home i el paisatge, l'adaptació mútua i la interacció que ha permès sintonitzar les necessitats de l'un i les capacitats de l'altre.
 Els Sassànides,  contemporanis de Roma i Bizanci,   havien dirigit el destí dels territoris de Pèrsia després de la caiguda dels Aquemènides a mans de l’exèrcit greg (durant segle IV a. de C.).  A ells els tocarà fer front a les temptatives expansionistes de Roma, Bizanci i algunes tribus asiàtiques,  fins que,  finalment,  seràn derrotats pels pobles islàmics  ( durant el s. VII ).   D’aquesta manera la tradició jardinera sumero-babilònica,  que havia estat absorbida pels Aquemènides   -quan aquests varen conquerir Babilònia-,  va passar al bagatge cultural persa,  heretat pels Sassànides,  i d’aquests últims es va acabar transmetent al l’Islam,  quan els Sassànides foren ocupats pels pobles musulmans.
 D’entre els actius més valuosos que incorporava aquesta transmissió de tradicions i cultures  (doncs la superposició de pobladors i civilitzacions diferents,  tot i sedevenint-se a través de la força,  no deixa de significar transmissió de sabers i costums),  sens dubte hi deuria haver les tècniques de reg que cada poble havia aplicat per a assegurar la vida de les plantacions dels seus camps i els seus jardins.  En unes condicions climàtiques com les que caracteritzen la major part del territori de què estem parlant,  el domini d’aquests recursos havia de ser una qüestió decisivament crucial.   Cal recordar que l’estiu iranià aporta una pluviometria total d’entre 50  a 250 mm. de precipitació  anuals,   a quasi tot el país  (excepte la regió semi-tropical del Mar Caspi). Entre altres tècniques per a combatre les condicions climàtiques,  a Pèrsia es va desenvolupar des d’aproximadament el s. VI a. de C.   l’impressionat sistema de captació i conducció d’aigua dels  Qanats”.  

Com recorden Norah Titley i Frances Wood,  responsables de les Col.leccions Orientals de la Biblioteca Nacional Britànica,  aquesta tècnica començava amb la recollida d’aigües provinents del desglaçament i la fosa de la neu de les muntanyes.  En els indrets adequats,  on el sòl presentava roques poroses -arenisques- i textura de graves ben permeables s’excavaven uns túnels a diferents nivells de profunditatarrivant fins les capes freàtiques i provocant una acumulació d’aigua en extensions notables.  Aquests túnels es comunicaven amb galeries subterrànies que tenien per funció dirigir i distribuir l’aigua cap allà on es necessitava.  A intèrvals d'entre uns 15  a  45 metres es construien pous, des del túnel a la superfície,  per a proveir orificis de sortida.  Aquests pous s’utilitzaven per a treure la terra que s’excavava (mentre s'allargaven les galeries),  i també per a proveir conductes d’aire i punts d'inspecció.  El treball en els “qanats” demanava molta habilitat;   els operaris que s’hi dedicaven eren considerats l’elit de la mà d’obra iraniana.  Vistos avui dia des del cel,  aquests forats semblen una successió de petits cràters volcànics que discorren creuant el desert.  El sistema del “qanat” acaba sorgint a la superfície,  on brolla per solcs i déus d’aigua  que s'utilitza per a regar els camps, els horts i els jardins o per subministrar aigua a les poblacions.  L’abasteixement mitjançant aquest sistema es perllonga tot l’any i es controla estrictament.


El vocabulari formal, l'esperit de la concepció i les caracterísitques més genuïnes que acaben incorporant-se com a tipologia en els jardins perses, queden ben il.lustrats en la gran quantitat de pintures i miniatures que,  a partir del s. XIV, apareixen en l'art iranià,  al voltant del tema de jardí,  sovint relacionant-se amb llegendes i poemes èpics -romàntics. 


 

Miniatures il.lustrant el tema del jardí persa,  s. XVI.



 El jardí persa apareix com un espai clos,  limitat per parets  (en l'antiga llengua  avèstica el jardí es designava com "pairi-daeza":   "tancat entre parets"   >  descripció que també derivà posteriorment en el mot "Paradís")  amb tot de ressonàncies rituals i místiques.  Aquestes parets podrien haver tingut al voltant de 4 m. d'altura i aproximadament 1 m. de gruix.  La forma perimetral dels recintes és sobretot rectangular.   Com ja hem vist,  els 4 canals-avingudes principals es creuen ortogonalment  pel punt on apareix el dipòsit d’aigua o estany central del conjunt.  Aquest estany pot ésser quadrat, rodó, rectangular, hexagonal o octogonal,  amb les seves vores ondulades o en forma de trèbol, i sovint s’acompanya d’una font o sortidor. Dintre del recinte destaca en importància el gran canal longitudinal que divideix l'espai per la meitat (i de dalt a baix), és a dir,  que alhora funciona com a eix de simetria i com a instrument visual per a resaltar la perspectiva central dominant en tota la composició.   Aquest efecte de perspectiva ve reforçat molt sovint per la presència d'edificis situats en línia recta sobre aquest mateix eix (normalment, un pavelló a l’inici del recorregut i un palau al bell mig de l'estany, cap a l’altre extrem de la visió frontal,  erigint-se en el punt d'encreuament més rellevant de tot el conjunt.
En els jardins grans apareixen molts altres canals secundaris,  paral.lels entre ells,  que s’entrecreuen perpendicularment  amb aquest element axial primari,  configurant diversos  Char Bagh” en una mateixa obra.  Dintre els parterres quadrangulars s’hi planten  Magraners, Tarongers, Llimoners, plantes de flor, ornamentals diverses, fruiters...   Els murs perimetrals es cobreixen de rosers trepadors i altres enfiladisses.  Alineacions d’arbres allargassats i alts, moltes vegades coníferes,  acompanyen i ombregen la vora dels camins i canals:  Pins, Xiprers, Oms, Roures, Arbres de Júpiter, Aurons,  Plàtans, Pollancres...  Per a vestir les interseccions i,  sobretot, a l'entorn dels edificis insignes del jardí es situen grans arbres, com plàtans d'ombra, ...  (els pobles perses sempre van mostrar una gran estima pels arbres;   ja des de temps molt antics hi havia extenses plantacions d'arbres aprofitades com a  Parcs de Caça).  Acompanyant els elements arquitectònics del jardí no és estrany l'ús decoratiu de ceràmiques vitrificades,  seguint patrons florals i formes geomètriques molt elaborades.

Plànol del jardí del s. XVII Chihil Sutun, Isfahan, Iran.


Jardí Bagh-e Fin, Kashan, Iran

 
Aquesta estructura bàsica i aquests elements característics del jardí persa són clarament perceptibles en algunes representacions que apareixen ,  per exemple,  com a decoració de les famoses "catifes perses". 


Catifa persa amb motiu decoratiu basat en un jardí de Tabriz, el qual s'organitza en la forma tradicional de Char bagh.  S'hi veu el canal central , amb peixos,
tres pavellons situats als encreuaments,  amb grans arbres (Platanus orientalis) envoltan aquestes estructures arquitectòniques.  Tot d'arbusts i plantes de flor molt esquematitzades són visibles dintre dels diferents parterres.  S. XIX. 

Més enllà de l'interès d'aquests dissenys, les "catifes perses" són un element cultural de gran importància.  A través del seu estudi podem arrivar a plantejar-nos aspectes tant curiosos com el dels pigments i tints que s'usàven per a obtenir la seva variada gama de colors.  A Wikilingua.net podem llegir: 

Abans de l'aparició dels tints sintètics (l'anilina es va descobrir en 1856 i l'aparició dels colorants en Persia va ser a la fi del segle XIX), els tintoreros empraven solament tints naturals, provinents de substàncies vegetals. Alguns dels tints emprats eren:
  • El vermell obtingut de l'arrel de grana, que creix silvestre en una gran part d'Aniran.
  • Les fulles de l'indigo donaven un blau que podia ser molt fosc, gairebé negre.
  • Les fulles de la vinya proporcionaven els grocs, també obtinguts a partir del safrà (color més delicat), conreat en el Jorasán.
  • El verd s'obtenia barrejant blau i groc amb sulfat de coure.
  • Els colors naturals de la llana proporcionaven els grisos i el marró, que pot obtenir-se també de la pela de nou.
  • S'empra la llana natural d'ovella o el pèl de camell negre per al color negre, per al qual s'usa també l'òxid de ferro contingut en la nou de galla que afecta als roures.

Els motius de les catifes perses,  produïdes tradicionalment en grans quantitats en algunes zones de l'Iran,  com per exemple la ciutat de Tabriz,  han inspirat altres tipus d'obres artístiques molt posteriors.  Podriem esmentar algunes pintures de Klee o,  més recentment,  la sèrie "Carpets" de l'artista alemany David Hanauer,  el qual aprofita vistes aèrees de diversos indrets del món,  obtingudes a través de Google Earth,  per a  elaborar imatges similars a decoracions geomètriques d'antigues catifes perses. Amb aquestes imatges i seguint patrons ben definits crea les seves pròpies obres sobre base tèxtil,  que després usa en un sentit similar al de aquelles antigues catifes orientals.   



 
L’expressió del torrent cultural que empeny el desenvolupament històric i l’expansió del món persa no podria reduir-se a un discurs unívoc,  centrat en un sol aspecte,  amb un sentit parcial de la realitat.   Tampoc sembla raonable pensar que els jardins que s’han anat succeïnt al llarg de més de deu segles en el seu territori  (en enclavaments molt distants entre sí) puguin haver presentat un aspecte invariable,  unànim,  repetit sense cap alteració. 
Les característiques dels recintes i, sobretot,  la vaiarbilitat i riquesa dels aspectes compositius  -que deurien respondre a condicionants i expectatives diferents en cada cas-   havien de produir resultats també molt diversificats i,  possiblement allunyats de les imatges tòpiques que avui associem amb cada tipologia de jardí.

Rubió i Tudurí  no deixa d’advertir que la pretesa formalitat i el rigor geomètric que suposem que era característic de moltes d’aquestes tipologies de la jardineria de  l’Antiguitat no hauria de ser acceptada de manera tan categòrica en les nostres classificacions,  perquè l’art del jardí,  per la seva pròpia naturalesa,  acaba essent facilment procliu a matisar i compensar tot excés geometritzador o massa racional,  introduint altres valors   -de caire més ambiental, atmosfèric, orgànic i sensible-   que atempten directament contra la part del disseny basada en la mesura exacta i reguladora.
Si ens permetem la llicència de comparar les representacions documentals dels antics jardins egipcis o sumeris i les dels jardins de l’època persa,  que ara tractem,  tot i referint-nos a obres d’èpoques molt distants en el temps,  penso que podem veure-hi reflectides dues concepcions ben diferents del què significa aplicar un ordre i una regulació a l’espai del jardí.  Sembla que en les edats remotes en què creixien cultures com l’egípcia  o l’acàdia  (Sumèria),  l’ordre geomètric estricte,  la repetició,  la regularitat,  la fèrria ritualitat o el formalisme més abstracte dominen per damunt d’altres possibles punts de vista.   Altrament,  en la recreació del tema del jardí que duen a terme les cultures més directament afectades per l’òrbita asiàtica,  cultures com la irania-persa,  mostren una idea de la regularitat,  l’ordre geomètric i la formalitat molt diferent i molt més matisada;   en elles pesa molt més la preocupació per l’equilibri de les formes diverses,  la complementarietat de les escenes, la càrrega poètica i narrativa continguda en la imatge final,  plena de gests,  i no es tan estricte la duresa de la línia o l’exactitud de les repeticions que segueixen patrons arquetípics.  És un ordre més orgànic, una  “música”  més lliure.  Però,  val a dir que això no va acomplir-se del tot, segons sembla,  fins èpoques més recents, més properes a la nostra era. 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada