dilluns, 18 de novembre de 2013

En un país de salzes...


Camille Corot,  Saules et Peupliers blancs,  1865-1872
(www.brooklynmuseum.org)

Una trena d’arbres enfilant els marges de tots els camps defineix el paisatge d’aquesta terra de pastures i salzes.  Salzes i freixes,  pollancres i verns,  avellaners i rosers de muntanya,  creixent a tocar de l’aigua.   Una aigua que baixa d’aquells cims nevats que s’enlairen entre fagedes que entomen el nord,  avetoses aïllades i negres pins…  Pero aquí a baix,  a les planes humides i fredes que segueixen les altes valls,  trobem ben bé un país fet a mida dels salzes.





A vol d’ocell,  l’estampa que s’albira semblaria dissenyada per un fons de quadre de Patinir o com a motiu principal d’alguna tela de René Fauré  (“Les saules”, 1946).  A menys distància hi descobrim altres empremtes,  com la de Corot  (“Saules et Peupliers blancs” , 1865-75), o hi podem buscar significacions obscures,  símbols pre-rafaelites, o sentiments profunds,  com en un capvespre als ulls de Caspar David Friedrich…   Però caminant-hi ben bé per dins,  creuant sota les branques i saltant entre els regs i les bardisses,  quan la bòveda celest cau,  tramada,  damunt l’herba,  amb un blau i un lila tan intensos com el propi contrast emtre cel i terra,  quan la llum espurneja pels branquillons i les masses opaques es retallen contra la profussió de verds, grocs i grisos que es difuminen, semitransparents, respirables, …,  el nostre aguait, embolcallat d’aquesta imatge,  el que pot trobar és més aviat un camí travessat per Claude Monet,  entre les passes de Turner i les de Bonnard.

Pierre Bonnard,  paisatge amb tres figures i salze,  1912

Però sense passar per aquí també hi ha qüestions a plantejar:   D’on ha nascut aquesta mena d’entorn?  Que ha provocat aquestes línies plantades i aquesta forma d’utilitzar els arbres?  (Les línies divisòries dels camps i pastures de la Cerdanya són un element rural i paisatgístic rellevant,  conegut com la "closa cerdana").


Els salzes es divideixen en vora 400 espècies diferents,  creixent espontàniament a bona part del món.  En les nostres àrees d’influència  se’n compten unes 130. La majoria són arbres i arbusts de desenvolupament mitjà i més aviat ràpid,  amb formes amples, globulars i de vegades amb tendència penjant. Això és gràcies a la flexibilitat de les branques primes d’alguns dels seus representants. 
A casa nostra,  el salze blanc  (Salix alba) , el gatell (Salix atrocinerea) ,  i el desmai  (Salix babylonica  // Salix x  sepulchralis),  aquest darrer cultivat com a arbre ornamental als jardins,  són els més comuns.  També se’n troben d’altres,  com la vimetera  (Salix fragilis),  el gatsaule (Salix caprea), i cinc o sis tipus de salzes semi-arbustius que creixen a les riberes muntanyenques del país.

Les fulles estretes d'un salze arbustiu,
 creixent a la vora d'un torrent de muntanya,  als Ports de Beseit. 
Presenten fulles simples, sovint alternes, caduques, de vora sencera o lleugerament asserrada i amb un limbe que va des de les formes més estretes, lanceolades, fins les elíptiques i, fins i tot, ovals.  El peciol és curt o molt curt i els nervis prou visibles.  El color de les fulles sol moure’s entre diversos tons de verd fosc, per la part de sobre,  i els tons clars o argentats pel seu davall.  El color pàl.lid ve provocat pes pèls de textura avellutada que recobreixen el revés de les fulles.  Les branques,  en moltes classes de salze, creixen allargassades i primes,  de vegades molt flexibles  (com ho són en les mimbreres o vimeteres),  i l’escorça acostuma a presentar-se llisa i amb colors que poden ser vistosos,  com ara el groc o el vermellós,  o amb tons molt foscos o bé grisos molt més clars.  Les flors,  que apareixen entre març i maig,  es generen en els borrons laterals de les branques d’un any.  Són petites,  agrupades en espigues curtes, arrodonides o cilíndriques – anomenades “aments”-  i prenen un aspecte avellutat,  sedós o pilós,  gràcies als filaments lliures i “dehiscents”  (en la flor mascle)  o a les llavors previstes de pèls sedosos alliberades pels fruits (en la flor  femella).  Els salzes són arbres dioics,  és a dir,  que es diferencien en peus mascles i peus femelles.      

Així honorava el valor de les petites inflorescències del salze l’eminent poeta xinès Su Dongpo (1036-1101):

 Contesta al cantar dels aments de salze, de Zhang Zhifu.

S’assemblen a les flors i no s’hi assemblen
Ningu no s’entristeix quan cauen a caprici de la brisa
Abandonen la llar per la vorera del camí.
Crec que,  tot i mancats de sentiments,  sí que han de tenir tristos pensaments.
La melanconia fereix les seves tendres entranyes
Les fulles,  com ulls d’una dama,  èbria de son
Deleixen per obrir-se,  però es tanquen.
En somnis segueixen al vent de deu mil Li
Darrera d’algun amant cavaller
Fins que les desperta el cant dels oriols.
No em planyo de que hagin volat els aments
Sinó què,  en caure les flors,  del jardí de l’Oest ja no en torni la bellesa.
A l’alba,  després de la pluja,
On seran les seves empremtes?
De l’estany s’hauran tornat llenties d’aigua.
En tres parts es divideixen els aments de la primavera
Dues parts se les enduu la pols
Una se l’enduu l’aigua
Però si hom s’ho mira de prop
No són aments de salze, sinò llàgrimes dels qui han de separar-se.

Les arrels dels salzes són de tipus fibrós, tant penetrants com superficials, potents en la seva prospecció que busca sempre la humitat.   Hom considera que no s’hauria de plantar les espècies de salzes arboris a menys de 30 mts.  de regs, fonaments i canalitzacions importants.   

Per tal que aquests arbres creixin adequadament,  cal que hi hagi disponibilitat d’aigua en superfície o en el sòl, a no més d’un metre de profunditat.  Pluviometries d’entre 600 i 1000 mm. anuals,  i terrenys que conservin prou la humitat,  millor si afavoreixen també l’airejament subterrani,  per bé que es tolerin textures més argiloses i pesants. El pH ideal es situa entre 5,5 i 7.   La compactació els resulta força problemàtica.  El pendent no hauria de superar un 15 %,  però els salzes han estat utilitzats sovint per a contenció de terres en talús.  Quant a la fertilitat del sòl,  no són arbres massa exigents.

Entre les malures i les plagues que els afecten amb més freqüència hi ha els fongs Melampsora i les larves defoliadores d’insectes crisomèlids.

La multiplicació d’aquests arbres resulta fàcil;  es basa en la plantació d’esqueix. L’esqueix  es talla a l’època de repós hivernal.  S’utilitzen estaques de 18-20 cm.,  provinents de branques primes,  d’un any,  i es planten immediatament  o bé es conserven en fred,  a temperatures d’entre  -2  i  -4  oC.  També es poden fer esqueixos d’arrel, escollint arrels tendres i sanes i tallant-ne trossos de poc més d’un pam.  S’enterren a una fondària de 2- 8 cm.,  deixant una punteta a fora.

X. Bentué, .Línies de Salzes, 2012
 Tradicionalment, els diversos tipus de salze han estat aprofitats de moltes maneres, degut a la lleugeresa de la seva fusta i la flexibilitat de les tijes,  se n’han fet cordes,  s’han usat en molts treballs de cistelleria,  per a fer tanques amb branca trenada, i també en medicina  (àcid salicílic).  Hipòcrates i Herodot en parlen abastament de les seves virtuts guaridores.  Se sap que a Roma s’utilitzava igualment el vimet,  per a fer cistells i tanques.  També s’usaven tijes de salze per a sostenir les vinyes i el raïm,  i per fer emparrats.  Un dels set pujols de la ciutat imperial portava precisament el nom de Viminale  (perquè als seus vessants hi creixien bosquets de vimeteres –Salix fragilis-).

No és d’estranyar, doncs,  si tenim en compte la profusa utilitat d’aquests arbres i la seva fàcil multiplicació vegetativa,  que en l’entorn rural hom plantés salzes al marge dels camps.  Precisament era per aquestes línies divisòries per on es feien anar els regs que portàven l’aigua d’uns costats als altres.  També era aquí on s’acumulava la fusta tallada i els feixos de branques que despres es carregaven fins la llar.
Els salzes s’esporgaven fort a finals d’hivern,  sobre el mes de febrer.  Especialment aquelles espècies productores de vimet o tiges d’aplicació similar. Solien tallar-se quasi a ran de terra,  deixant la soca a uns 10 cm. del terra. Els arbres cultivats en peu alt (amb un sol tronc) també s’esporgaven molt fort, eliminant la totalitat de la branca i deixant el tronc esmotxat o be amb una estructura de “caps de salze”.   De cada tronc tallat així en rebroten a la primavera entre 5  i  20 llucs nous,  i és aquesta nova formació de branques la que produeix aquella típica forma d’aquests arbres al camp.


Els pollancres  (Populus spp.)  comparteixen algunes de les característiques ecològiques típiques dels salzes,  així com alguns dels tractaments esmentats i dels aprofitaments de la seva fusta.  Hi ha unes 40 espècies de pollancre al món,  pròpies de zones temperades i fredes de la meitat septentrional.  Són arbres de vida no molt llarga (uns 120 anys com a màxim) que necessiten llum,  presenten una estructura robusta i mostren una gran facilitat de reproducció per llavor,  per rebrots de soca i d’arrel. A l’hora de la multiplicació, però,   els esqueixos de pollancre han de conservar una gemma apical  en la seva part alta  (per un tema de dominància apical). 
 Igualment que els salzes, aquests arbres són proclius a l’aigua i a les capes freàtiques altes. Són més exigents, en canvi,  pel que fa a la fertilitat i la profunditat del sòl.   Tampoc lluquen amb tanta profussió de tiges noves quan són sotmesos a podes igualment estrictes.

En l’actualitat,  salzes i pollancres són conreuats a Anglaterra i altres països occidentals per a obtenir una font d’energia renovable.  Es tracta d’un conreu intensiu, d’alta densitat, que segueix una tècnica de curta rotació.  Els arbres es planten molt junts i es tallen cada 3- 5 anys,  quan les tiges ja fan uns 7- 8 metres d’alçada.  La fusta es crema en estacions preparades,  per a generar energia calòrica i escalfar aigua per a calefacció o altres usos similars proveïdors d’energia local.  Aquest tipus de cultiu pot allargar-se per uns 30 anys en un mateix terreny.  Després s’ha d’arrencar i tornar a començar.  


Com a arbres ornamentals,  tant els pollancres com els salzes poden aportar aspectes molt valorables  (i altres d’indesitjables,  com l’agresivitat de les seves arrels o la fructificació excessiva d’algunes menes de pollancres, que cobreixen tot l’entorn amb una mena de “cotó” força molest, durant els mesos de finals d’hivern o primavera).  Entre els aspectes més interessants d’aquests arbres estan,  sense cap dubte,  els de caràcter formal:  les figures verticals, estretes i altes d’alguns xops i les formes “penjants” del desmai. 



Licencia de Creative Commons
Living Islands Clip nº 4:  Dans un Pays de Saules està bajo  licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 2.5 España.

Entre els desmais de Monet.


Antics tractats de pintura xinesa,  com el
"Tractat de Pintura del Jardí del Gra de Mostassa"
dediquen capítols sencers al tema de la tria i disposició
dels arbres que són dignes d'esser representats
en l'art de la pintura.
El desmai (Salix babylonica) és un arbre exemplar, si volem entendre el què significa realment un concepte com el de “flora ornamental”.  Les espècies que han acabat configurant els catàlegs de planta que avui trobem en molts vivers i  “garden centers” no han aparegut allà per art de màgia,  ni per caprici d’un sol moment.  En molts casos,  la funcionalitat “ornamental” que se’ls hi pressuposa s’ha vingut forjant al llarg dels segles i a través de llargs viatges pels continents i els oceans.  Molt freqüentment, en un inici,  cadascuna d’aquestes espècies era valorada per altres qüestions d’ordre més pràctic, o respectada per motius simbòlics lligats a la tradició i les creences.

 Tornant al nostre arbre, val a dir que no es coneix l’existència de cap desmai en estat natural enlloc del món i,  per tant,  hom suposa que prové d’alguna mutació o creuament esdevingut entre alguns dels salzes silvestres o dels seus cultivars en el seu país d’orígen,  que era l’antiga Xina.  Cal recordar que aquests arbres no arriben a Occident fins el s. XVIII,  i que és Linné qui els classifica amb el nom de  “ Salix babylonica” ,  perquè venen des de les terres de Pèrsia  (l’antiga Babilònia),  on eren abastament coneguts i utilitzats.   Segurament,  els desmais van arribar al Pròxim Orient a través de les rutes comercials provinents de l’Àsia extrem oriental.
A la Xina,  el desmai ha vingut figurant com un dels arbres culturalment més apreciats des de temps quasi immemorials.    Encara avui en dia és molt freqüent de trobar-lo a la vora dels estanys i llacs artificials, a les vores dels rius i cursos d’aigua de tota mena,  i en els grans jardins i parcs de les zones humides del país.  Les seves branques han estat utilitzades per a fer cistells i cordes,  la seva escorça ha estat processada per la medicina tradicional,  les seves fulles es consumien per les classes més pobres en forma d’infusió vagament substitutòria de les fulles del té.  Els desmais s’utilitzaven també com a espècie estabilitzadora de talusos de terra,  i per produir la seva fusta,  que tenia aplicacions simbòliques i aplicacions menors.   Entre el simbolisme que afecta directament el valor ornamental d’aquests arbres destaca la seva vinculació als principis còsmics femenins  (Yin)  i el seu paper vehicular de cara a la manifestació dels principis còsmics masculins  (Yang).  D’altra banda ,  en algunes representacions de la deesa Guan Yin  (relacionada amb la compassió i amb la figura de la Reina Mare de l’Oest)  apareixen branques de salze.  És, doncs,  un arbre amable,  enemic de la por i de la foscor,  que aixopluga les persones dels pensaments funestos.  Degut a la seva brotada molt primerenca,  simbolitza la vitalitat i la llum de la primavera,  l’època de renaixement dins el cicle anual de transformació.  Les seves fulles no tan sols apunten molt d’hora,  sinó què poseeixen una espectacular brillantor translúcida que les fa especialment vistoses en aquests moments de l’any.   En honor al retorn de la primavera,  i per potenciar encara més aquest efecte,  era comú plantar presseguers o altres espècies de floració impactant i primerenca (com ara Forsythia spp. o  algunes espècies de Rhododendron)  al voltant dels salzes i de l’aigua.  
La vinculació dels desmais a l’aigua també troba la seva traducció en l’univers simbòlic xinès.  Seria massa extens intentar explicar-ho aquí amb detall,  però a mode de resum podem dir que l’aigua,  com a element simbòlic,  participa intensament de l’acció del principi fonamental Yin  (documenteu-vos sobre l’Alè primordial i els principis Yin-Yang,  en la cosmologia xinesa).  Tot ésser vinculat a l’aigua, esdevé directament vinculat a les influències i capacityats del Yin.  A més d’això,  el desmai presenta altres característiques que encara potencien més aquesta idea.  En primer lloc ens trobem amb la seva  “forma penjant,  una aparença que en el pensament tradicional xinès s’associa a la forma del  DRAC  (una de les criatures mítiques més importants d’aquesta cultura).  El drac,  en la mitologia xinesa, és un animal eminentment aquàtic i relacionat amb el principi Yin actiu,  però també assumeix una alta  potencialitat Yang,  d’ordre celestial.  Tots els éssers que adopten alguna forma de drac gaudeixen d’una entrada directa a la participació en tot aquest simbolisme.  Així,  els desmais assoleixen el poder simbòlic d’espantar els dimonis i de interferir en esdeveniments còsmics importants,  com ara la mediació màgica per a aconseguir  pluges benefactores  (les pluges que arriben amb la primavera,  estació assignada a la influència astral i geomàntica del Drac). 
Però els desmais encara ofereixen més característiques sorprenents,  als ulls desperts de la mirada intuïtiva tradicional.  Les seves branques primes i penjants  “dansen”,  mogudes pel vent.   Aquesta és una altra virtut estètica que,  en clau simbòlica,  pren una dimensió molt important.  El Vent és un agent còsmic fonamental dins l’univers simbòlic xinès  (pensem sols en la seva importància per al binomi “Feng-Shui”  -“Vent- Aigua”).   El fet que un arbre es bellugui amb el vent com ho fa el desmai adquireix,  doncs,  una significació profunda molt evident.  I això és així, i més quan l’element “Vent” és un dels màxims agents a través dels quals actúa el principi fonamental Yang  a la terra.  El salze dansa amb el vent i mostra el valor altíssim de la “flexibilitat”,  una de les virtuts capitals que ha d’aprendre l’home de bé,  com ens adverteix la doctrina de Confuci i com reconeix igualment el camí de la saviesa taoïsta.
Podríem continuar per aquests viaranys inacabables,  però ens sembla que queda prou clar que el caràcter simbòlic dels desmais a la Xina gaudeix de prou justificació. 

En un nivell més profà,  el desmai ha assumit una significació simbòlica relativa a la bellesa i la fragilitat femenines, en molts sentits.   La inclinació de les branques serveix de metàfora a la submissió que les dones professen envers els homes a la Xina tradicional.  Aquesta submissió,  portada als extrems,  també ha estat vista com una via d’entrada a la prostitució,  i per aquest motiu, els antics no recomanàven plantar desmais a la part posterior de les cases  (on solien ubicar les seves cambres les dones de la família)  per a evitar que elles puguéssin caure en aquesta mena de pràctiques sexuals indignes.
En un pla més positiu,  existia el costum tradicional de regalar una branqueta de salze als amics que sortien de viatge.  Les tiges entrellaçades d’aquest arbre simbolitzaven l’afecte i la unitat de l’amistat.
Si voleu,  després d’haver llegit tot això torneu a rellegir el poema de Su Dongpo,  esmentat en l'entrada "En un país de salzes" d'aquest mateix blog, i proveu de buscar-hi les referències simbòliques que amaga…

Als jardins xinesos també creixien altres menes de salze,  com el Salix matsudana,  una espècie molt propera a Salix babylonica.   Aquest arbre,  sobretot en la seva forma de creixement dret,  resisteix molt millor que el desmai la sequedat en el terreny i la climatologia dels llocs secs.   Aquesta espècie fou introduïda a Europa al 1920 i, actualment,  sol trobar-se als vivers en la seva forma  “Tortuosa” ,  de branques que dibuixen una curiosa sinuositat,  un cultivar que a la Xina s’anomena “Salze d’urpes de Drac”.

Com a curiositat final,  es dona la circumstància de què la majoria d’exemplars de desmai que es troben a Occident i al Pròxim Orient resulten ser de sexe femení,  mentre que els que es troben a l’Índia i als voltants del Tibet són majoritàriament mascles.

Massa  portes ens obre aquesta aproximació a un element tant senzill,  en aparença,  com és un arbre.  Però és que ni al paisatge ni al jardí n’hi ha cap d’element que pugui definir-se tan fàcilment com pensàvem,  eludint la seva possible significació més profunda.  Cadascún dels matisos que pot incorporar una percepció més polièdrica de la seva entitat és un fil que condueix a una altra connexió veritable d’aquell element amb la resta de la realitat,  ultrapassant limitacions que sols operen en la ignorància.  És d’ignorants el pensar que aquests salzes que admirem avui no tenen res a veure amb la sèrie de desmais que pintava Monet (1840-1926) més enllà de 1914.  I no es cap insensatesa preguntar-se perquè Monet va escollir el tema dels desmais per honorar els francesos caiguts durant la I Guerra Mundial,  quan temia per la vida del seu propi fill, destinat al front.  I preguntar-se,  d’on provenia la força abstracta i l’expressionisme del seu traç en aquells moments?   Hi havia alguna mena d’herència “xinesa” en tot allò.  Coneixía Monet el sentit simbòlic dels desmais a l’Orient?

Claude Monet,  Les Nymphéas:  Les deux saules. 1914-1926
És ben sabut que el Japó havia obert les portes al comerç internacional l’any 1853 i que es celebraren grans exposicions a Londres i París sobre el Japó, ja entrada la dècada de 1860.  Això ajuda a crear l’onada de “Japonesisme” que assoleix Europa en aquells moments (els altres episodis anteriors d’una influència orientalista similar sobre la moda d’Occident s’havien donat primordialment des de meitats del s. XVI fins a finals del s. XVIII,  coincidint amb les successives publicacions de les “Lettres édifiantes et curieuses” enviades pels jesuïtes que penetràven a l’Imperi Xinès i també, anteriorment,  en temps de Marco Polo.).
 Monet absorbeix la influència igual que molts altres artistes de l’època.  Quan es trasllada a la seva casa de Giverny,  al 1883,  continua alimentant aquesta font d’inspiració,  fins que l’any 1893 adquireix el terreny veí a la seva propietat, i inicia la construcció del famòs jardí de regust oriental que tan famós s’ha fet després.  L’any 1903 s’acaba la construcció del pont japonès que travessa per un costat l’estany dels nenúfars,  indret que quedarà tantes vegades immortalitzat en la seva pintura.  En el disseny d’aquest pont i de la resta del seu jardí oriental sembla que hi va tenir un paper important,  tot i que indirecte,  la seva veïna:  Lilla Cabot Perry.  Pintora impressionista,  admiradora del gran mestre,  va llogar aquella casa  (on també havien viscut Theodore Butler i Frederick Frieseke, representants de la primera fornada d’impressionistes americans) per a poder estar a prop de Monet,  amb qui ben depressa va fer amistat.  Per motius personals,  Lilla Cabot va viatjar al japó i s’hi va estar tres anys.  En retornar,  va mostrar a Monet totes les teles i dibuixos que havia fet.  Sembla ser que aquestes teles van ajudar Monet a decidir diversos detalls del disseny del seu jardí oriental  (com ara la forma del pont i la combinació d’aquest element amb l’enfiladissa anglesina (Wisteria sinensis).   Qui sap si entre els dibuixos i les històries que Lilla Cabot compartí amb Monet,  s’hi deuria infiltrar alguna noció sobre el simbolisme dels desmais provinent de la tradició de  l’Orient?    No ho sabem,  però hom diu que a Monet el fascinaven les qualitats translúcides de les fulles del desmai,  els seus penjolls verticals reflectint-se a l’aigua,  entre els nenúfars i enmig de flors primaverals.  Monet en platà forces al llarg de les vores del llac,  encara n’hi ha dos que sobreviuen avui.  També va plantar “Salix matsudana Tortuosa”   i  vimeteres,  força comuns en aquella zona de Normandia.

En tot cas,  mentre hom s’atura, de passada,  en totes aquestes preguntes,  resulta interessant comparar algunes obres de Monet centrades en el tema dels salzes,   per exemple:  “Les Saules” , de 1880,  “Printemps, saules”,  de 1885,  i la seva sèrie dedicada als desmais,   “Saule pleureur”  1918-1926. 

Claude Monet,  Les saules, 1880.





Claude Monet, Saule pleurer, 1918












Claude Monet, Saule pleurer, 1918-1926


Claude Monet, Saule Pleurer, 1918-1926

"Allò que una planta sap" ... o els ensenyaments del Prof. Daniel Chamovitz

Des del seu laboratori en el Manna Center , a la Universitat de Tel Aviv,  el professor Daniel Chamovitz estudia des de fa més d'una década el comportament de les plantes en relació a la percepció del seu entorn i  algunes de les seves funcions vitals més fascinants.  Les conclusions científiques dels seus estudis i dels estudis d'altres eminents biòlegs-investigadors de la història  estan recollides en un interessantíssim volum de divulgació que porta per títol  "What a Plant Knows", publicat per Scientific American / Farrar, Straus and Giroux.

Chamovitz es formula unes quantes preguntes i les respon amb tot l'entusiasme i rigor que el caracteritza:

Que "veu" una planta?  Què "ensuma" una planta?  Com es mou una planta?  Què nota del seu entorn?  Sap una planta si algú la toca?  Tenen "memòria" les plantes?  Tenen preferències musicals?  Com saben on són, les plantes?  Són "conscients" del seu propi cos i del seu entorn?  Com és la "inteligència" d'una planta?