dilluns, 18 de novembre de 2013

En un país de salzes...


Camille Corot,  Saules et Peupliers blancs,  1865-1872
(www.brooklynmuseum.org)

Una trena d’arbres enfilant els marges de tots els camps defineix el paisatge d’aquesta terra de pastures i salzes.  Salzes i freixes,  pollancres i verns,  avellaners i rosers de muntanya,  creixent a tocar de l’aigua.   Una aigua que baixa d’aquells cims nevats que s’enlairen entre fagedes que entomen el nord,  avetoses aïllades i negres pins…  Pero aquí a baix,  a les planes humides i fredes que segueixen les altes valls,  trobem ben bé un país fet a mida dels salzes.





A vol d’ocell,  l’estampa que s’albira semblaria dissenyada per un fons de quadre de Patinir o com a motiu principal d’alguna tela de René Fauré  (“Les saules”, 1946).  A menys distància hi descobrim altres empremtes,  com la de Corot  (“Saules et Peupliers blancs” , 1865-75), o hi podem buscar significacions obscures,  símbols pre-rafaelites, o sentiments profunds,  com en un capvespre als ulls de Caspar David Friedrich…   Però caminant-hi ben bé per dins,  creuant sota les branques i saltant entre els regs i les bardisses,  quan la bòveda celest cau,  tramada,  damunt l’herba,  amb un blau i un lila tan intensos com el propi contrast emtre cel i terra,  quan la llum espurneja pels branquillons i les masses opaques es retallen contra la profussió de verds, grocs i grisos que es difuminen, semitransparents, respirables, …,  el nostre aguait, embolcallat d’aquesta imatge,  el que pot trobar és més aviat un camí travessat per Claude Monet,  entre les passes de Turner i les de Bonnard.

Pierre Bonnard,  paisatge amb tres figures i salze,  1912

Però sense passar per aquí també hi ha qüestions a plantejar:   D’on ha nascut aquesta mena d’entorn?  Que ha provocat aquestes línies plantades i aquesta forma d’utilitzar els arbres?  (Les línies divisòries dels camps i pastures de la Cerdanya són un element rural i paisatgístic rellevant,  conegut com la "closa cerdana").


Els salzes es divideixen en vora 400 espècies diferents,  creixent espontàniament a bona part del món.  En les nostres àrees d’influència  se’n compten unes 130. La majoria són arbres i arbusts de desenvolupament mitjà i més aviat ràpid,  amb formes amples, globulars i de vegades amb tendència penjant. Això és gràcies a la flexibilitat de les branques primes d’alguns dels seus representants. 
A casa nostra,  el salze blanc  (Salix alba) , el gatell (Salix atrocinerea) ,  i el desmai  (Salix babylonica  // Salix x  sepulchralis),  aquest darrer cultivat com a arbre ornamental als jardins,  són els més comuns.  També se’n troben d’altres,  com la vimetera  (Salix fragilis),  el gatsaule (Salix caprea), i cinc o sis tipus de salzes semi-arbustius que creixen a les riberes muntanyenques del país.

Les fulles estretes d'un salze arbustiu,
 creixent a la vora d'un torrent de muntanya,  als Ports de Beseit. 
Presenten fulles simples, sovint alternes, caduques, de vora sencera o lleugerament asserrada i amb un limbe que va des de les formes més estretes, lanceolades, fins les elíptiques i, fins i tot, ovals.  El peciol és curt o molt curt i els nervis prou visibles.  El color de les fulles sol moure’s entre diversos tons de verd fosc, per la part de sobre,  i els tons clars o argentats pel seu davall.  El color pàl.lid ve provocat pes pèls de textura avellutada que recobreixen el revés de les fulles.  Les branques,  en moltes classes de salze, creixen allargassades i primes,  de vegades molt flexibles  (com ho són en les mimbreres o vimeteres),  i l’escorça acostuma a presentar-se llisa i amb colors que poden ser vistosos,  com ara el groc o el vermellós,  o amb tons molt foscos o bé grisos molt més clars.  Les flors,  que apareixen entre març i maig,  es generen en els borrons laterals de les branques d’un any.  Són petites,  agrupades en espigues curtes, arrodonides o cilíndriques – anomenades “aments”-  i prenen un aspecte avellutat,  sedós o pilós,  gràcies als filaments lliures i “dehiscents”  (en la flor mascle)  o a les llavors previstes de pèls sedosos alliberades pels fruits (en la flor  femella).  Els salzes són arbres dioics,  és a dir,  que es diferencien en peus mascles i peus femelles.      

Així honorava el valor de les petites inflorescències del salze l’eminent poeta xinès Su Dongpo (1036-1101):

 Contesta al cantar dels aments de salze, de Zhang Zhifu.

S’assemblen a les flors i no s’hi assemblen
Ningu no s’entristeix quan cauen a caprici de la brisa
Abandonen la llar per la vorera del camí.
Crec que,  tot i mancats de sentiments,  sí que han de tenir tristos pensaments.
La melanconia fereix les seves tendres entranyes
Les fulles,  com ulls d’una dama,  èbria de son
Deleixen per obrir-se,  però es tanquen.
En somnis segueixen al vent de deu mil Li
Darrera d’algun amant cavaller
Fins que les desperta el cant dels oriols.
No em planyo de que hagin volat els aments
Sinó què,  en caure les flors,  del jardí de l’Oest ja no en torni la bellesa.
A l’alba,  després de la pluja,
On seran les seves empremtes?
De l’estany s’hauran tornat llenties d’aigua.
En tres parts es divideixen els aments de la primavera
Dues parts se les enduu la pols
Una se l’enduu l’aigua
Però si hom s’ho mira de prop
No són aments de salze, sinò llàgrimes dels qui han de separar-se.

Les arrels dels salzes són de tipus fibrós, tant penetrants com superficials, potents en la seva prospecció que busca sempre la humitat.   Hom considera que no s’hauria de plantar les espècies de salzes arboris a menys de 30 mts.  de regs, fonaments i canalitzacions importants.   

Per tal que aquests arbres creixin adequadament,  cal que hi hagi disponibilitat d’aigua en superfície o en el sòl, a no més d’un metre de profunditat.  Pluviometries d’entre 600 i 1000 mm. anuals,  i terrenys que conservin prou la humitat,  millor si afavoreixen també l’airejament subterrani,  per bé que es tolerin textures més argiloses i pesants. El pH ideal es situa entre 5,5 i 7.   La compactació els resulta força problemàtica.  El pendent no hauria de superar un 15 %,  però els salzes han estat utilitzats sovint per a contenció de terres en talús.  Quant a la fertilitat del sòl,  no són arbres massa exigents.

Entre les malures i les plagues que els afecten amb més freqüència hi ha els fongs Melampsora i les larves defoliadores d’insectes crisomèlids.

La multiplicació d’aquests arbres resulta fàcil;  es basa en la plantació d’esqueix. L’esqueix  es talla a l’època de repós hivernal.  S’utilitzen estaques de 18-20 cm.,  provinents de branques primes,  d’un any,  i es planten immediatament  o bé es conserven en fred,  a temperatures d’entre  -2  i  -4  oC.  També es poden fer esqueixos d’arrel, escollint arrels tendres i sanes i tallant-ne trossos de poc més d’un pam.  S’enterren a una fondària de 2- 8 cm.,  deixant una punteta a fora.

X. Bentué, .Línies de Salzes, 2012
 Tradicionalment, els diversos tipus de salze han estat aprofitats de moltes maneres, degut a la lleugeresa de la seva fusta i la flexibilitat de les tijes,  se n’han fet cordes,  s’han usat en molts treballs de cistelleria,  per a fer tanques amb branca trenada, i també en medicina  (àcid salicílic).  Hipòcrates i Herodot en parlen abastament de les seves virtuts guaridores.  Se sap que a Roma s’utilitzava igualment el vimet,  per a fer cistells i tanques.  També s’usaven tijes de salze per a sostenir les vinyes i el raïm,  i per fer emparrats.  Un dels set pujols de la ciutat imperial portava precisament el nom de Viminale  (perquè als seus vessants hi creixien bosquets de vimeteres –Salix fragilis-).

No és d’estranyar, doncs,  si tenim en compte la profusa utilitat d’aquests arbres i la seva fàcil multiplicació vegetativa,  que en l’entorn rural hom plantés salzes al marge dels camps.  Precisament era per aquestes línies divisòries per on es feien anar els regs que portàven l’aigua d’uns costats als altres.  També era aquí on s’acumulava la fusta tallada i els feixos de branques que despres es carregaven fins la llar.
Els salzes s’esporgaven fort a finals d’hivern,  sobre el mes de febrer.  Especialment aquelles espècies productores de vimet o tiges d’aplicació similar. Solien tallar-se quasi a ran de terra,  deixant la soca a uns 10 cm. del terra. Els arbres cultivats en peu alt (amb un sol tronc) també s’esporgaven molt fort, eliminant la totalitat de la branca i deixant el tronc esmotxat o be amb una estructura de “caps de salze”.   De cada tronc tallat així en rebroten a la primavera entre 5  i  20 llucs nous,  i és aquesta nova formació de branques la que produeix aquella típica forma d’aquests arbres al camp.


Els pollancres  (Populus spp.)  comparteixen algunes de les característiques ecològiques típiques dels salzes,  així com alguns dels tractaments esmentats i dels aprofitaments de la seva fusta.  Hi ha unes 40 espècies de pollancre al món,  pròpies de zones temperades i fredes de la meitat septentrional.  Són arbres de vida no molt llarga (uns 120 anys com a màxim) que necessiten llum,  presenten una estructura robusta i mostren una gran facilitat de reproducció per llavor,  per rebrots de soca i d’arrel. A l’hora de la multiplicació, però,   els esqueixos de pollancre han de conservar una gemma apical  en la seva part alta  (per un tema de dominància apical). 
 Igualment que els salzes, aquests arbres són proclius a l’aigua i a les capes freàtiques altes. Són més exigents, en canvi,  pel que fa a la fertilitat i la profunditat del sòl.   Tampoc lluquen amb tanta profussió de tiges noves quan són sotmesos a podes igualment estrictes.

En l’actualitat,  salzes i pollancres són conreuats a Anglaterra i altres països occidentals per a obtenir una font d’energia renovable.  Es tracta d’un conreu intensiu, d’alta densitat, que segueix una tècnica de curta rotació.  Els arbres es planten molt junts i es tallen cada 3- 5 anys,  quan les tiges ja fan uns 7- 8 metres d’alçada.  La fusta es crema en estacions preparades,  per a generar energia calòrica i escalfar aigua per a calefacció o altres usos similars proveïdors d’energia local.  Aquest tipus de cultiu pot allargar-se per uns 30 anys en un mateix terreny.  Després s’ha d’arrencar i tornar a començar.  


Com a arbres ornamentals,  tant els pollancres com els salzes poden aportar aspectes molt valorables  (i altres d’indesitjables,  com l’agresivitat de les seves arrels o la fructificació excessiva d’algunes menes de pollancres, que cobreixen tot l’entorn amb una mena de “cotó” força molest, durant els mesos de finals d’hivern o primavera).  Entre els aspectes més interessants d’aquests arbres estan,  sense cap dubte,  els de caràcter formal:  les figures verticals, estretes i altes d’alguns xops i les formes “penjants” del desmai. 



Licencia de Creative Commons
Living Islands Clip nº 4:  Dans un Pays de Saules està bajo  licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 2.5 España.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada