dimarts, 30 d’octubre de 2012

Els Xiprers de Van Gogh.

[Per elaborar bona part de les notes següents ens hem servit del complert treball “Arboles y Arbustos de la España Peninsular” de Juan Ruíz de la Torre,  editat per l’Escuela Tècnica Superior de Ingenieros de Montes a Madrid, 1971.]  [Agraïm igualment una sèrie d'apreciacions sobre l'obra de Van Gogh que ens ha fet arribar Tomàs Padrós,  cosa que ens ha motivat a publicar aquesta entrada a Newscapeland.] 

Xiprers:  a la dreta un exemplar de xiprer comú
(Cupressus sempervirens),  a l'esquerra un xiprer oriental
de brancatge molt més esclarissat i "penjant"
(Cupressus funebris).

Amb el nom de   xiprer’  designem aquest arbre d’aspecte columnar o de tendència cònica-vertical no massa ample,  que pot arribar als 30  ó  35 m.  d’alçada,  d’un verd intens i perenne,  amb una mena de fulles molt petites, que es disposen com escames triangulars, decurrents i imbricades,  recobrint tota la munió de tijes tendres que confereixen al seu brancatge la seva particular textura i el seu espessor.   Generalment es presenta amb un sol tronc, força gruixut i recte.  Floreix a la primavera,  amb unes flors incompletes i poc vistoses,  d’un to verd-grogós i de dimensions petites, sortint repartides pels extrems dels brots de totes les branques.  El vent,  en moure l’arbre,  provoca l’escampada de veritables núvols de pòl.len groc,  que acaba recobrint-ho tot al seu voltant.  Els fruits triguen un any a madurar.  Tenen forma de petites pinyes globulars,  primer de color verd i després gradualment enfosquits fins a arribar al gris més obscur, quan s’assequen.
Hi ha un bon grapat d’espècies diferents de xiprers,  amb notable variació de les seves característiques formals i físiques.  Aquí,  però,  ens referim al més comú i representatiu d’aquest tipus d’arbres:   aquell que es coneix amb el nom científic de  Cupressus sempervirens.

Xiprers als Jardins de la Menara,  Marrakesh,  amb el Garn Atles al fons. 
(Imatge original de Acp, obtinguda a Picturelandia, blogspot .com)
Es tracta d’un arbre robust,  que pot viure fins més de 500 anys  ( a Lombardia se’n coneix un exemplar que en compta 1.200 i encara s’aguanta en vida).  S’adapta a una gran diversitat de terrenys,  a excepció d’aquells absolutament sorrencs i desestructurats.  Tolera entorns molt eixuts, rocallosos i adversos.  Arriba a suportar nivells de pluviometria mitjana de fins a 200 mm de precipitació anual,  però progressa també en ambients molt més plujosos.  Es considera una espècie termòfila i xeròfila,  però resisteix bé les temperatures fredes,  fins a -10º C.,   i viu perfectament en entorns de muntanya.  En moltes de les seves àrees de distribució natural es situa a altituds d’entre 1.000  i   2.000 m.  (Est i al Sud de la regió mediterrània),  mentre que a l’Europa meridional s’adapta millor entre els  0   i els  1.000 m.
El xiprer forma part de la flora autòctona de diverses muntanyes semiàrides del Nord de l’Iran,  l’Anatòlia central,  el Líban,  Síria, les illes de Xipre i Creta,  Illes del sud Egeu,  Sud de Grècia  (Parnàs i Peloponès del sud),  Llíbia (Cirenàica),  Tunísia i Marroc.  Tot i que les seves poblacions han estat greument malmeses per l’efecte de l’explotació de la fusta,  en queden testimonis forestals rellevants a diversos llocs de la bioregió meditarrània oriental i del N. d’Àfrica,  com són les muntanyes del riu Fis,  al Gran Atles marroquí,  o la Muntanya Verda cirenàica.

Amb aquestes dades i imatges en tindríem prou per a fornir un coneixement genèric sobre aquesta tipologia d’arbres.  Pel contrari, si ens calgués una capacitat més específica de reconeixement de les diverses variants que completen la totalitat d’aquest gènere botànic, hauríem de comptar amb una informació molt més detallada i exacte,  incloent aspectes tècnics referits a la morfologia de les seves parts,  per tal de poder classificar els individus en grups més definitoris.  Però,  tot i exhaurint la via científica d’aproximació als elements de la natura,  ens queda encara  -i sempre ens quedarà-  un seguit d’extensions de coneixement,  al seu voltant,  que resten inexplorades.  Però la nostra idea és que algunes d’elles poden abordar-se des del coneixement artístic.

Vincent Van Gogh:  Nit Estelada, 1889
 

Quan Vincent Van Gogh (1853-1890) introdueix en el seu quadre “Nit Estelada” (1889)   aquells  xiprers a primer terme,  s’està referint al mateix tipus d’element que hem descrit aquí?   És evident que sí,  perquè són clarament xiprers,  però també és evident que no els analitza ni els descriu des de les mateixes coordenades.  El seu objectiu ve fixat per altres paràmetres.   El 25 de juny de 1889 escriu en una carta a Theo:
 He estat treballant en dos estudis de xiprers,  amb el seu difícil matís de verd i el seu efecte de línies i proporcions, que fan d’aquests arbres quelcom tan bell com un obelisc egipci.  Destaquen com una taca negre en un paisatge ple de sol.  Però és una de les notes negres més interessants, de les més difícils de captar exactament, que hom pugui imaginar”.  

Van Gogh aprofita,  doncs,  aquest element per a plantejar-se problemes pictòrics (de tècnica,  procediment i dimensió artística),  i com a part d’una reflexió estètica que va més enllà del referent natural.  El que resulta extraordinari de la seva representació,  en aquest quadre,  és com tradueix la forma comú d’un xiprer a una altra forma totalment inèdita de significació,  per aquell mateix element del paisatge;  una forma  “flamejant” que,  a més,  s’integra sense problemes en tot un conjunt de forces dinàmiques que configuren la visió del paisatge que proposa l’artista.
A continuació,  podríem preguntar-nos:   ¿per què “flamaregen”  aquests xiprers?  La resposta és difícil  (molt sovint allò que condueix a un coneixement poc comú té un accés difícil…).   Podria ser que aquesta forma resultés d’una mena de transposició sentimental efectuada inconscientment per Van Gogh en el moment de pintar:  com si l’ardor del propi sentiment de l’artista es projectés sobre l’escena que té al davant.   A favor d’aquesta interpretació podríem rebuscar entre les seves paraules,  per exemple quan escriu:

  Jo sento en mi un foc que no puc deixar extingir”;

 o quan al.ludeix, en un altre paràgraf, a la figura mítica de Prometeu (personatge emparentat amb Zeus,  que robà el foc dels déus per a donar-lo als homes),  intentant explicar el seu estat d’ànim. 
Ja sigui en un cas o en un altre,  però,  si aquesta identificació entre el que prové del seu interior (el seu impuls emocional) i el que percep de l’exterior (les característiques formals dels elements, …) ha estat un fet determinant de cara a produir la seva característica opció creativa,  això no implica que les formes resultants quedin desvinculades de la realitat o que puguin considerar-se casuals;   no les hem d’entendre com a efectes d’una febre  creadora exagerada i malaltissa,  producte d’un moment d’eufòria o de rauxa puntual,  sinó com els fruits de trets constants del seu caràcter i del seu procès de percepció i anàlisi de la realitat.  Prova d’això n’és que aquesta mateixa forma “flamejant” dels xiprers apareix també en altres estudis preliminars de la mateixa obra,  i en altres obres.
Seguint aquesta idea,  l’estructura d’aquests arbres obeiria més a una aplicació intencional d’un sistema depurat i personal de representació de les coses,  que no pas a cap “deliri” creatiu.  Aquest sistema neix d’una gran preocupació pel color (atenent les seves qualitats intrínseques, el seu protagonisme en la composició i les seves capacitas expressives),  el qual esdevé el mitjà principal de codificació de tots els referents,  ajudat pel dinamisme i la redundància del traç  (que intenta posar de manifest alguns detalls que interessa ressaltar d’entre tots els elements que participen de l’escena;  com per exemple certes relacions i forces presents que “animen” i “vivifiquen” el paisatge,  com el vent, l’erosió, la llum…).

“És precís atacar el dibuix amb el color mateix,  sense carbonet  previ”. 
“Quan la cosa representada i la manera de representar-la concorden,  tot s’omple d’estil i permanència” .
Em trobo sempre així,  entre dos corrents d’idees;  les primeres:  les dificultats materials,  voltar i  revoltar per a crear una existència,  i després:  l’estudi del color.  Sempre tinc l’esperança de trobar quelcom allà a dins.  Expressar l’amor de dos enamorats per la unió de dos complementaris,  la seva barreja i les seves oposicions,  les vibracions misterioses dels tons propers.  Expressar el pensament d’un front,  pel resplendor d’un to clar sobre un to fosc.  Expressar l’esperança per alguna estrella.  L’ardor d’un ésser per la radiació del sol ponent.  Certament que en allò no hi ha el miratge realista,  però,  ¿no són coses realment existents?”.          

Llegint Van Gogh s’adverteix molt aviat com deuria ser d’intens el seu procés de treball,  així com la decisiva importància de la seva activitat intel.lectual paral.lela (reflexió sobre altres artistes, escritors,  textos, …)  com a font de motius que acababen afectant de ple als resultats pràctics de la seva obra.   La seva malaltia,  pel contrari,  apareix més com un entrebanc que no pas com una condició del seu art.  Aquest art que és,  tant en si mateix com en la seva aplicació al medi,  una activitat de coneixement.

Els xiprers de Van Gogh ens aporten una informació (o una càrrega de significat)  que probablement desconeixíem abans d’ell,  i que potser no és accesible de manera fàcil,  si no disposem de l’ajut de la mirada crítica d’un pintor, per dir-ho així.  Potser el què ens volia explicar l’artista amb aquests xiprers és la manera com es comporten aquests arbres dintre d’un paisatge,  especialment en presència del vent  (Van Gogh parla en més d’una ocasió del vent que recorre el paisatge de la regió del sud de França on pinta molts dels seus famosos quadres).  Encara que potser ho faci de manera quasi inconscient, ens mostra el patró estructural de les seves branques,  la seva particular tendència a un tipus específic de moviment.  I conclou que aquest moviment té una certa semblança amb el moviment de les flames del foc.  Aquest  “flamarejar”  assumeix doncs un cert paper simbòlic,  (equivalent al que, per exemple,  podriem advertir si miréssim les imatges de xiprers que apareixen en les miniatures perses del s. XVI o XVII,  on aquests arbres, presents en els jardins,  es mostren quasi sempre fiblats,  posant de manifest la seva flexibilitat)**.   A partir d’aquí,  cadascú pot avançar en la seva interpretació,  establint relacions entre la forma dels arbres i la del foc,  element també ascendent,  de flamarades agudes,  que connecta la matèria física i sòl.lida de la terra amb l’aire i el cel, etc.


Vincent Van Gogh:  Les Peiroulets Ravine, 1890




Observant més quadres de Van Gogh,  també podríem aventurar altres interpretacions,  ja que aquesta mena de traç “flamejant”  el veiem aplicat en altres contextos i sobre altres figures  (per exemple en l’obra de 1889 “Les Peiroulets Ravine”).  Podríem convenir en què aquest estil de representació desenvolupa una tècnica heretada de Délacroix o d’altres pintors precedents.  Però,  en tot cas,  les imatges resultants ens transporten igualment a un estat de conmoció que ens fa preguntar-nos sobre aquella escena pintada,  el seu perquè,  el que de veritat expressa,  invocant tota una profunda complicitat dels nostres sentits i els nostres sentiments.  


Edgar Degas:  Fôret dans la Montagne, Monotip, 1890.
Decididament,  el paisatge,  i qualsevol dels elements que conté,   pot abordar-se des d’òptiques i disciplines del tot diverses.  La mirada artística,  com el procedimet científic,  produeix diferents tipus d’interpretacions, les quals mai són exhaustives ni tenen per què ser excloents.  La variabilitat de les respostes més aviat indica que el coneixement derivat de totes elles s’enriqueix a mesura que s’incorporen i es fan complementàries les unes i les altres.   Sobre les mateixes dates en què Van Gogh treballa en aquestes teles (amb temes del paisatge),  altres artistes representen escenes també basades en referents naturals,  però obtenint imatges ben diferents.  Tal és el cas de la sèrie de monotips “paisatges imaginaris” de Hilaire-Germain Edgar Degas (1834- 1917), o les imatges dels joves pintors “Nabis”  com Paul Ranson  (1864-1909)  o  Maurice Denis (1870 – 1943).       
Maurice Denis:  Maternité au cypres, 1889.

Paul Ranson:  Paysage Nabique, 1890.

















La idea del xiprer,  i la seva imatge,  pot carregar-se,  doncs,  de més i més idees associades,  depenent de com i quan s’utilitzi.  La pròpia història d’aquests arbres és plena de referències sorprenents. 
 Ja des de l’Antiguitat s’esmenta la fusta del xiprer com a material de construcció molt valorat,  sobretot en construcció naval i per a fer pilars de gran resistència.  Les seves qualitats fan d’aquesta fusta un material quasi imputrescible i immune a l’atac de la majoria d’insectes o fongs.  Sota l’aigua,  la seva durada és quasi ilimitada.  Suposadament figurava entre les matèries primes amb què es construí l’Arca de Noé  i  el Temple de Salomó.  Se n’ha trobat dintre les piràmides egípcies, o com a suport d’inscripcions gregues i romanes;   se sap que la flota d’Alexandre Magne que seguí el curs de l’Èufrates per a conquerir Mesopotàmia es va fer usant fusta de xiprer,   igual que la posterior flota turca,  causa de la quasi desaparició dels boscos de xiprer d’Anatòlia i del N. d’Àfrica.

Maurice Denis.  Les families Denis i Chaumont.

Vell xiprer centanari a Istambul, Turquia.
Foto de Vincent Mauritz (http://www.monumentaltrees.com/en/photos/3344/)
Des d’un punt de vista ecològic,  el xiprer s’associa naturalment amb altres espècies de plantes,  integrants de la vegetació autòctona de la seva àrea de dispersió pròpia.  Entre aquestes plantes podríem destacar per un cantó:   Juniperus phoenicea,  Quercus ilex,  Pinus halepensis, i Tetraclinis auriculata;   i també, per una altra banda:  Ceratonia siliqua,  Olea europaea, Quercus ilex,  Rhamnus alaternus,  Phyllirea media,  Myrtus communis,  Quercus coccifera,  Viburnum tinus, Vitex agnus-castus, Teucrium polium, Pistacia lentiscus,  Rosmarinus officinalis, Thymelaea hirsuta, clematis cirrhosa i globularia alypum  

Boscos amb cedres (Cedrus atlantica)
i xiprers (Cupressus sp.) al N. d'Àfrica.

xiprers retallats i teucris (Teucrium fruticans). en forma de bola 
Parc de Torreblanca. Sant Feliu de Llobregat.
    

* Kyparissos (“Ciparis”: personatge de la mitologia grega que apareix en forma de jove pastor,  del qual n’està molt el déu Apol.lo.  Ciparis tenia per company ideal un cèrvol sagrat,  que duia una cornamenta d’or.  Un dia,  sense voler,  el pastor fereix de mort el seu cèrvol.  Veure’l morir l’omple de tristor i patiment,  fins tal punt que demana a Apol.lo poder restar sempre més de dol.  Per aquest motiu,  el déu el convertirà en  xiprer tot i anunciant:  seras plorat per nosaltres,  ploraras pels demés i t’estaras al costat dels qui pateixen”.  Aquesta no era la primera vegada que Apol.lo es veia immers en una situació similar.  El seu primer amor,  la nimfa Dafne,  va acabar convertida en Llorer  Laurus nobilis-,  després d’intentar fugir del seu costat:   Ja que no pots ser la meva esposa seras el meu arbre”,  conclogué el déu.   En una altra ocasió,  Apol.lo provoca accidentalment la mort de Jacint.  Per a compensar-ho el converteix en la flor que duu el seu nom).

**  Podeu veure imatges d’algunes d’aquestes miniatures en l’entrada relativa als “Jardins de l'Imperi Persa”, de 14/10/2012,  dins d’aquest mateix bloc.   

Licencia Creative Commons
els xiprers de Van Gogh por newscapeland.blogspot.com se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.
Basada en una obra en diverses fonts.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada