dissabte, 12 de maig de 2012

Sobre el com i el què.

Més enllà de l'humor i la gràcia evident (en el domini del seu art),  Les Luthiers  sorprenen molt de vegades,  com en aquesta peça que anomenen  Teorema de Thales.  [He d'agraïr-li a un molt poc convencional professor de dibuix CAD el fet que m'hi fes fixar aquest hivern passat  (¡gracias Hugo!)]



Posats davant el repte de tenir que explicar alguna cosa  (doncs al llarg de la vida haurem de fer segurament de mestres algun cop,  ja sigui per gust o per força,  en una escola,  a la feina o a casa nostra...), a l'acte mestrívol en si l'haurà de precedir una decisió importantíssima sobre el què i el com:  el què expliquem i el com ho exposem.   El com resulta crucial si el què, per si mateix, no aconsegueix atraure l'atenció natural del subjecte "passiu" (o  "víctima")  que ha d'incorporar en el seu bagatge el nou coneixement après.  Quan un coneixement no atrau l'atenció natural d'aquell que l'ha d'aprendre ens trobem en situació de risc:  mala mar!   Aquesta contrarietat sorgeix habitualment per fenòmens diversos,  els més freqüents dels quals són: 

1- El coneixement no interessa en absolut la persona afectada.  S'ha produit un desmoronament en la construcció edificant de la seva pròpia identitat i del projecte de vida feliç que imaginava. Allò que ara li ofereix el nou saber no coincideix amb allò que la persona creu necessitar, allò que és capaç de voler, allò pel què serà capaç d'esforçar-se i lluitar.  

2- El coneixement es presenta d'una manera i/o en un grau que el fa destestable.  Potser no existia d'entrada una atracció mútua entre un coneixement i la persona destinatària,  però tampoc hi hauria d'haver hagut una repulsió automàtica ni cap antipatia ferotge entre tots dos.  Però la circumstància, el mestre, l'exemple, la forma concreta, l'entorn  o aquell  "jo no sé què!" que s'infiltra en els enllaços provocant les reaccions més diverses fa que la cosa no cualli.  La cosa no rutlla.   Aquest és un dels casos més comuns de fracàs en la  "navegació" entre l'aprenentatge i l'ensenyament.  És important fer notar que aquest cop podem situar la disfunció no solament en la víctima de base de l'educació (l'estudiant) sinó què també i sobretot en la seva víctima de capa superior  (el professor) i en el propi vehícle de la contaminació final (tot allò que envolta la transmissió del coneixement).

3- El coneixement potser no mereix ni l'atenció d'aprendre's el seu nom,  perquè no aporta cap espurna de vida nova o de quelcom reconfortant o vivificador.  Hem de ser prou valents per a acceptar que ensenyem un munt de coses que no arriben enlloc ni serveixen per a gaire bé res substancial o fonamental per una vida  (la vida que interioritza un individu, per exemple).  Perdem un munt d'hores i hores inculcant parauleria buïda, sistematitzacions de pànic i pseudo-tecnicismes de moda,  sense reconèixer que el valor de tota aquesta sapiència és sols cojuntural.  Diuen que "el saber no ocupa cap lloc",  però això és fals del tot. Invertim un esforç incalculable en ensenyar tot allò que certes constriccions i dinàmiques socials (econòmiques i polítiques) obliguen a conèixer. Però no podem creure'ns, de veritat,  que aquest munt de continguts estandaritzables mereixi un tractament igual en el fons del nostre cor que aquells altres objectes i rastres que encenen el ple desig d'aprendre.  Aquí s'estimba el vaixell de més d'un mestre i de més d'un plantejament educatiu sencer.  

Com reconduir la nau quan ni l'onatge ni el vent acompanyen...?

Aquí no en sabem la resposta,  però tot sembla aconsellar un canvi de direcció i de rumb:   buscar un camí més llarg però que ens permeti remar... o... saltar crestalls de través,  fer alguna mena de surf,  però, més que res,  per gaudir!; per gaudir, per damunt de tot.  Si realment cal que ens aprenguem de memòria el  Teorema de Thales (o tots els altres teoremes del món!) haurem de saber trobar  la mida justa de l'entrada que ens condueixi a aquest "anar aprenent"  mentre mantenim diversos equilibris en els altres àmbits de la nostra vida i del nostre coneixement.



  
Licencia de Creative Commons
Este obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-CompartirIgual 2.5 España.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada