dilluns, 28 de febrer de 2011

"vanitas tristum est"

La validesa d'un educador,  d'un mestre, d'un professor no pot mesurar-se del tot valorant únicament la quantitat ni la qualitat de coneixements de què disposa.  Tampoc n'hi ha prou amb constatar la seva capacitat per transmetre coneixements de manera més o menys encertada a través de l'acció docent.  Aquests només són indicadors que demostren el seu ofici i el seu nivell de formació.  Però hi ha altres qualitats que es necessiten si l'efecte final de la seva intervenció ha de ser educativament convincent,  és a dir,  si ha d'ensenyar-nos quelcom valuós que compensi l'esforç que invertim en l'aprenentatge acadèmic, reglat i conscient.  I "quelcom valuós"  pot ésser simplement una manera de ser,  una manera d'acostar-se a la matèria o als continguts del curs que generi una certa alegria, una opció honesta i amb voluntarietat,  que pretengui ensenyar amb tota modèstia allò que algú sap, per ajudar als demés a aprendre el que necessiten o desitgen saber...   Difícil missió,  però no tant.   El problema és que massa sovint ens trobem amb la impostura d'un discurs que predica uns objectius i en posa en pràctica uns altres.  Alguns mediocres personatges que amaguen les seves limitacions darrera el  posat del professor...:  alguns que fan valdre la seva condició docent com una mena d'immunitat davant la contaminació de tota opinió contrària;  altres que semblen dominar per complet els misteris de l'ensenyament de qualsevol matèria;  i uns quants que justifiquen la inanitat de continguts que repeteixen mecànicament any rera any,  excusant-se en el sistema, els currículums, els departaments, els PECS,  els PACS i tota aquella terminologia tan típica de la dimensió de la blablasfera ...  En fi;  una escena trista i còmica al mateix temps que podria resumir-se amb aquell títol de Baroja:  "¡Vanidad de vanidades y todo vanidad!"   Vist així no sembla massa educatiu,  no?   Amb la "casta" dels professors passa una mica com amb aquells artistes famosos...:  
 Diuen que a l'època obscura de la Contrarreforma, per allà el s. XVI,  les autoritats religioses varen estar a punt d'ordenar la eliminació dels frescos del Judici Final pintats per Miquel Àngel a la Capella Sixtina del Vaticà,  amb l'argument de la suposada indecorositat d'aquelles carns massa nues.  Ben aviat algun artista una mica envejós i aprofitat es va oferir per a treballar en unes noves escenes igual de "ben pintades" però molt més "decents"  (era... El Greco).   
  I és que la vanitat afecta per igual a tots els mortals. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada