La validesa d'un educador, d'un mestre, d'un professor no pot mesurar-se del tot valorant únicament la quantitat ni la qualitat de coneixements de què disposa. Tampoc n'hi ha prou amb constatar la seva capacitat per transmetre coneixements de manera més o menys encertada a través de l'acció docent. Aquests només són indicadors que demostren el seu ofici i el seu nivell de formació. Però hi ha altres qualitats que es necessiten si l'efecte final de la seva intervenció ha de ser educativament convincent, és a dir, si ha d'ensenyar-nos quelcom valuós que compensi l'esforç que invertim en l'aprenentatge acadèmic, reglat i conscient. I "quelcom valuós" pot ésser simplement una manera de ser, una manera d'acostar-se a la matèria o als continguts del curs que generi una certa alegria, una opció honesta i amb voluntarietat, que pretengui ensenyar amb tota modèstia allò que algú sap, per ajudar als demés a aprendre el que necessiten o desitgen saber... Difícil missió, però no tant. El problema és que massa sovint ens trobem amb la impostura d'un discurs que predica uns objectius i en posa en pràctica uns altres. Alguns mediocres personatges que amaguen les seves limitacions darrera el posat del professor...: alguns que fan valdre la seva condició docent com una mena d'immunitat davant la contaminació de tota opinió contrària; altres que semblen dominar per complet els misteris de l'ensenyament de qualsevol matèria; i uns quants que justifiquen la inanitat de continguts que repeteixen mecànicament any rera any, excusant-se en el sistema, els currículums, els departaments, els PECS, els PACS i tota aquella terminologia tan típica de la dimensió de la blablasfera ... En fi; una escena trista i còmica al mateix temps que podria resumir-se amb aquell títol de Baroja: "¡Vanidad de vanidades y todo vanidad!" Vist així no sembla massa educatiu, no? Amb la "casta" dels professors passa una mica com amb aquells artistes famosos...:
Diuen que a l'època obscura de la Contrarreforma, per allà el s. XVI, les autoritats religioses varen estar a punt d'ordenar la eliminació dels frescos del Judici Final pintats per Miquel Àngel a la Capella Sixtina del Vaticà, amb l'argument de la suposada indecorositat d'aquelles carns massa nues. Ben aviat algun artista una mica envejós i aprofitat es va oferir per a treballar en unes noves escenes igual de "ben pintades" però molt més "decents" (era... El Greco).
I és que la vanitat afecta per igual a tots els mortals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada