divendres, 24 d’agost de 2012

El Paradís i la Terra.

Mac Griswold,  jardinera, estudiosa i divulgadora de l'art dels jardins, va escriure fa uns quants anys des de Manhattan un llibre esplèndid   -Pleasures of the Garden-  publicat pel Metropolitan Museum of Art,  el 1987.   El llibre ve il.lustrat amb tot d'imatges excel.lents d'obres pertanyents al fons artístic de l'esmentat museu.  Entre elles,  hi ha aquesta sensacional interpretació de l'escena bíblica de l'Expulsió del Paradís:


Giovanni di Paolo: L'Expulsió d'Adam i Eva del Paradís, de 1445.
A un costat apareix la representació de Déu sobre el món i la Terra que tot just ha creat;  a l'altre,  veiem Eva i Adam abandonant forçosament el Jardí de l'Edèn,  caminant sobre un tapís de flors. 
El món ve simbolitzat en forma cosmogràfica,  amb el mapamundi de la Terra en posició central,  envoltant-se de tot de cercles concèntrics de diferents colors, representant els diversos elements i les òrbites i el moviment dels planetes, la música de les esferes, repetint-se en un ordre matemàtic i celestial  (una formalització característica de l'època, en la qual ressona la tradició de Ptolomeu (100 -170) i la seva teoria geocèntrica,  així com la geometria d'Euclides o la filosofia de Plató).  A la franja blava més ample, en la volta més exterior del sistema hi ha dibuixats els signes del zodiac  (inventats possiblement pel mateix Ptolomeu,  mentre concebia a Alexandria les seves obres científiques més importants,  el Tetrabiblos  i     l' Almagest).
Dins el mapamundi central s'observa un relleu prominent que representa la Muntanya de la Lluna,  un paradís terrenal que els teòlegs medievals situaven en algun lloc de l'Àfrica i que creien que indicava l'indret físic on s'havia situat el Jardí de l'Edèn.  D'aquesta muntanya sagrada neixien els quatre rius que després, segons el relat bíblic, s'extenien per la resta del món. Els mateixos quatre rius es mostren també en l'escena de l'Expulsió,  brollant per sota dels peus d'Adam i Eva,  fora ja del Paradís.  Sembla que en aquesta visió vulguin reunir-se els tres nivells successius de descripció de la Terra esmentats per Ptolomeu    -"Cosmografia", "Geografia" i "Corografia"- ,  coincidint amb el gust de l'època i amb el nou interés pel coneixement del territori que havia despertat l'adveniment del nou esperit crític de l'Humanisme. 

Com explica el geògraf  Denis Cosgrove a  "Recovering Landscape" (Princeton Architectural Press, New York, 1999):

  
Cosmografia de Francesc d'Holanda  (1517-1585):
De Aetatibus Mundi Imagine

·    La Cosmografia situa l’individu al centre estable de l’univers,  amb l’esguard fixat en les alçàries, on hi ha de de les esferes giratòries dels planetes fins els punts fixes dels estels  (i, més enllà, hi haurien els cors d’àngels i la presència mateixa de Déu…).  Aquí tot remet a l’invariable estructura del cosmos.
       








Primer Atles de Geografia, d' Abraham Ortelius (1527-1598): 
Teatrum Orbis Terrarum.

           
  La Geografia situa l’individu com  a espectador per damunt de la terra,  més enllà de l’esfera dels elements,  mirant verticalment a baix i veient els patrons principals de les formes terrestres, els continents, els oceans i mars, …  Aquesta perspectiva només és possible des d’un punt estàtic, fora de la mutabilitat de la terra.
Corografia d'Egnazio Danti (1536-1586):  Malta assediada pels turcs.
·    La Corografia ens posa damunt de la superfície de la terra,  aprofitant poc més que el petit desnivell d’un tossal per a obtenir una vista d’aquesta superfície allargant-se fins a l’horitzó.  En la Corografia tant el punt de vista com l’espai abastat per la mirada són subjectius.  Per això permet un alt grau de subjectivisme, imaginació i creativitat en la representació de la natura i el paisatge.
I continua explicant D. Cosgrove: 
"Els europeus del Renaixement,  alhora concebidors i testimonis del naixement d’un nou món i de la construcció del món modern,  estaven profundament immersos en aquesta fé Platònica-Pitagòrica,  que creia en el llenguatge construccional de la geometria.  El filòsof i cartògraf  Nicolàs de Cusa  (1401-1464),  (considerat pare de la filosofia alemanya),  el mercader, matemàtic i estudiant d’òptica  Paolo dal Pozzo Toscanelli (1397-1482) (deixeble de N. de Cusa,  amic i ajudant de Brunelleschi,  possible conegut de Colom,…),  els arquitectes Brunelleschi,  Alberti i Bramante,  que van transformar el pàisatge de la ciutat renaixentista,  els humanistes i traductors Marsilio Ficino i Francesco Berlinghieri,  tots ells van compartir aquesta mateixa fé en un discurs que,  durant el primer segle de la nostra era, havia estat codificat per Claudi Ptolomeu, en la seva expressió empírica.  Tant l’ Almagesta com la seva  Geografia van estar traduits,  reeditats i estudiats de nou durant el s. XV,  com a evidències d’aquell principi construccional d’un món unitari"
Els orígens borrosos de l'art jardiner arrelen fins i tot abans de la construcció d'aquell mateix món unitari, en l'aiguabarreig de mites, creences i sabers que borronaven quan la geometria no havia nascut encara a les vores del riu Nil.  Jardins com paradisos o jardins pel sacrifici i el ritual;  abans dels recintes abastables, mesurats i regits per l'ordre i la docilitat. Terres fèrtils i plaents:  un bon recer pels homes i segurament també pels deus.  

Nicolás Mª Rubió i Tudurí en parla en aquests termes en aquell deliciós text del 1953 anomenat "Del Paraíso Al Jardin Latino" (Tusquets editores,  Barcelona, 1981):

"La noció d’una jardineria activa no va aparèixer mai a la ment paleolítica.  El caçador, si alguna cosa tenia de jardiner,  era de jardiner passiu.  Certs llocs, especialment protegits,  humits o fèrtils deurien oferir-li al caçador escenes vegetals de peculiar atractiu,  les quals potser coincidien amb les imaginacions que la ment del deambulant hauria alimentat durant interminables jornades d’estepa o de selva obscura. Els “jardins” que trobava en aquesta selva prehistòrica haurien de semblar-li forçosament unes creacions d’una potència supra-humana.  Quan abandonava un d’aquests  “paradisos”,  l’enyorança que d’ell en deuria conservar contribuia encara més a gravar profundament en el seu ànim la impressió paradisíaca,  imprimint el desig i l’esperança de retrobar altre cop un d’aquests jardins perduts.   Segurament,  l’home del Paleolític  (Paleolític Superior  entre 30.000 i 10.000 anys a. de C.) no passava d’aquí.
Igualment, la renovació de la vida,  cada primavera,  deuria oferir als seus ulls tot de caràcters sobrenaturals.  L’Esperit de la vegetació es manifesta, per als primitius,  en la primera flor que apareix a la primavera
Fa dotze o quinze-mil anys va poder presentar-se la possibilitat,  com a mínim teòrica,  de cultivar alguna planta,   probablement recollida al bosc o al prat on neixia.  Sense la capacita de conreuar sols podia existir la “jardineria passiva” del Paleolític;   ara, ens acostem al veritable art actiu del jardí,  un cop és possible el cultiu."


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada