El jardí entre el Tigris i l'Èufrates.



A les terres planes que s'escampen entre els dos rius  -Tigris i Èufrates- ,   lloc que en el seu dia els grecs anomenaren "mesopotàmia",  allà on s'establiren les antigues poblacions sumèries i de Caldea  (4.000 - 3.000 anys abans de C.) i també,  si ho preferiu,  al mateix territori que,  si fa o no fa,  ocupa avui l'Irak  (ferit per tantes guerres i lluïtes inacabades),   en aquestes planes de la "mitja lluna fèrtil",   s'hi va desenvolupar també l'Imperi Babilònic;  un episodi més en tot aquell llarg despertar dels nuclis urbans,  polítics i culturals de la primera història de les civilitzacions.



Area geogràfica de Mesopotàmia, on va desenvolupar-se la
cultura babilònicai els primers assentaments agrícoles de la història.


 


Baix-relleu assiri del s. IX a. de C., mostrant un
ésser amb cap d'àliga i ales dorsals, realitzant l'acte
ritual de pol·linitzar a mà les flors de l'Arbre Sagrat
 de la fertilitat.  Hom creu que es tracta de Palmeres
 de dàtils comestibles  (Phoenix dactylifera).



 L'antiga Babilònia,  destruïda pels assiris 2.000 anys abans de Crist,  comptava ja amb un art de la jardineria prou significatiu.  Jardins d'estructura geomètrica i regular,  que incloïen diversitat de plantes i d'arbres  (s'han trobat baix-relleus que ho confirmen), disposats en fileres ordenades,  acompanyant-se d'un sistema formal de canals de reg,  camins i avingudes , pèrgoles, pavellons, emparrats,  escalinates, estanys  i elements constructius de disseny recte, massís,   complementats amb decoració repetitiva,  potser a base de ceràmica vitrificada i  patrons lineals. 

Als bosc montà del país hi creixien nogueres (Juglans sp.),   alzines  (Quercus sp.),  plàtans d'ombra  (Platanus sp.)  i  arbres de la família de la figuera  (Ficus sp.).   Les Palmeres (Phoenix dactylifera)  i  els tamarius  (Tamarix sp.)  són,  però,  alguns dels elements de la vegetació més abundants en les zones més eixutes i també, segurament,  en aquells possibles jardins antics.  Se sap que altres espècies, com els pins (Pinus spp.) i els cedres  (Cedrus sp.) s'importaven per la seva fusta,  en grans rais que baixaven pel riu.


Reproducció d'un zigurat sumeri. (contenidos educarex.es)

 El zigurat és el monument més característic de l'arquitectura babilònica.  La  "volta"  i "l'arc"  són les seves aportacions fonamentals a l'art de la construcció.  L'escriptura  "cuneiforme", en un altre territori de la cultura,   representa un avenç encara més gran en la construcció de l'edifici espiritual que significarà la conquesta de la paraula escrita  (El "Codi de Hammurabi", aquell monolit de pedra de 2,50 m. d'alt,  gravat amb escenes al.legòriques i textos legals,  data d'uns vuit-cents anys abans que s'iniciés l'escriptura de la Bíblia,  el recull d'escrits de la qual s'inicià sobre el 900 a. de C.).



Escriptura "cuneiforme",  al Codi Hammurabi.

 Durant els s. VI - VII a. de C.,   època de la reinstauració del Nou Imperi Babilònic,  regnant figures com Nabucodonosor II,  es produeixen importants avenços en enginyeria i obres hidràuliques:   canals i sistemes de mecanització per al transport i distribució de l'aigua.   Això fou particularment important pels territoris de la Mesopotàmia,  ja que així podien aprofitar molt millor les pròpies caracterísitques favorables de la fertilitat del terreny  (deguda en bona part a les repetides inundacions provocades pels dos grans rius). 





Esquema dels Jardins Penjants de Babilònia

 És en aquell ric entorn on també sorgiran els mítics Jardins Penjants de Babilònia .

Encarregats per Nabucodonossor II (o  -segons altres autors-   potser per Senaquerib o fins i tot per la reina Semiramis),  diu la llegenda que es construiren com a regal per a Amitis,  esposa del rei,  la qual era d'orígen persa i enyorava les muntanyes del seu país natal.  No hi ha restes evidents d'aquest conjunt formidable de jardins en forma de "muntanya"  (quan Alexandre Magne va arrivar a Babilònia ja sols en quedaven uns pocs vestigis),  però alguns cronistes grecs com Estrabó o Diodor els descriuen amb prou detall com per a justificar la imatge que s'ha anat generant amb el temps al seu voltant.

Sembla que es tractava d'una construcció de base quadrada,  d'entre 50  i  120 metres de costat i amb una alçada total d'uns 25 metres.   Exteriorment prenia l'aspecte d'una mena de  zigurat  ,  tot i què possiblement podria haver estat obert per un dels seus costats,  a la manera  d'un "amfiteatre" o d'una ferradura rectangular.

           Idees sobre una possible estructura dels Jardins Penjants de babilònia  (X. Bentué, 2012)


Aquesta aparença resultava del fet de superposar un total de quatre pisos (que gradualment anaven disminuint en grandària) i que eren en realitat quatre terrasses esgraonades,  sostingudes per pilars i preparades per contenir substrats i plantes.  El conjunt incorporava tot un sistema de mecanismes per a transportar l'aigua des de baix fins a dalt  (Nòries i/o cargols sense- fi que captàven l'aigua de la riba de l'Èufrates o dels seus aqüífers propers i l'alcàven, camuflades a l'interior dels grans murs i treballant en cadena, cada cop més amunt).  D'allà,  una xarxa de canals la distribuia per tota la construcció,  regant tot el jardí i abastint els estanys, sortidors o altres elements que hi pugués haver.  El procediment constructiu assegurava la correcta impermeabilització de cada terrassa,  doncs els pisos estaven realitzats amb una combinació adient de capes de materials:



La primera capa, començant per baix, és de totxanes:

la segona està constituïda per encanyissat +  alguna mena d'asfalt;

la següent tornen a ser totxanes +  un betum impermeabilitzant,

i la més prima i superior és una llàmina de plom.

Al damunt de tot això hi va la terra i plantes.

Seguint l'esperit geomètric dels jardins-oasi   paradisíacs,  el pas donat en aquestes construccions mesopotàmiques significa elevar aquest ordre, també en un sentit vertical.  Això s'acompanya d'una nova valoració del paper de l'aigua,  que ja no tan sols és l'element vital per a la vegetació del jardí,  ni el mirall horitzontal i immòvil que tot ho reflecteix,  sinó què ara pot començar a protagonitzar un altre joc, mentre corre i salta pels desnivells entre les terrasses. 

Es va confirmant, també en aquest moment,  un decidit interés per la vegetació,  per la diversitat de fruits, orígens i hàbits de creixement de plantes i arbres,  especialment per certes espècies molt valorades.  Potser hi havia exemplars importats d'orient, com podrien ésser els desmais,  o cedres del Mediterrani (de l'actual Líban).  Indirectament, la forma d'aquells jardins introduia també,  l'orografia i la diversitat climàtica,  com part de l'aportació de  l'obra d'enjardinament,  uns aspectes que entren de ple en l'escena creada per l'home,  com una segona natura.  És possible que el conjunt dels Jardins Penjants de Babilònia suggerís tot això, amb l'efecte final que deuria oferir,  tant des de l'exterior com des del seu interior...   Però d'aquest aspecte,  en realitat, en sabem ben poca cosa.  Tal vegada l'hem de seguir imaginant de totes les maneres plausibles...



Idea d'un possible aspecte dels Jardins Penjants de Babilònia.  (X. Bentué , 2012).



Ben mirat,  el fet de no saber-ne del cert com eren aquells jardins afavoreix més la imaginació que no pas al contrari.  Diu Rubió i Tudurí que quan, a Barcelona,  ell i Forestier projectaven aquell meravellós conjunt que hauria de convertir-se en la muntanya enjardinada de Montjuïc  (per a l'Exposició Internacional de 1929) una de les imatges que els inspirava era la que s'havien format dels famosos Jardins Penjants de Nabucodonossor II.  Igualment, s'hi inspirà l'artista Friedensreich Hundertwasser quan va dissenyar l'edifici alemany de Waldspirale amb les seves curioses formes orgàniques.



Edifici Waldspirale . (F. Hundretwasser)



Idea d'un possible aspecte i estructura dels Jardins Penjants de Babilònia por Xavier Bentué se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Unported.