Camins i viatgers. (de Marco Polo a Hamish Fulton).

Els viatgers europeus que,  sobretot a partir del s. XIV,  comencen a recórrer directament alguns dels territoris asiàtics,   acaben redactant i difonent  descripcions força personals  -però plausibles-   d’allò que han trobat,  han sentit  i els ha meravellat al llarg de la travessia.  Quan esmenten algun jardí, els seus comentaris sembla que posen més l’accent en la riquesa,  la diversitat,  l’ opulència  o la bellesa dels indrets que descobreixen,   que no pas en la pura racionalitat formal o l’ordre geomètric d’aquells espais.   Aquesta característica  -el rigor formal-   també és esmentada, però no sembla destacar ni aparèixer com un dels seus aspectes crucials.   Allò que els crida l’atenció té més a veure amb les qualitats de l'ambient,  l’atmòfèra,  l’ampli espectre estètic que es reuneix sota el mantell de la composició d’aquells magnífics oasis i vergers.


Ruta seguida per Marco Polo.



Marco Polo (1254 -1324),  en el seu  “Llibre de les Meravelles del Món”,  on recull les vivències del seu mític viatge,   que el dugué des de Venècia fins els horitzons llunyans de la Xina,  descriu alguns d'aquests recintes visitats a Tabriz  (N.O de Pèrsia),  Isfahan (al centre) o Samarcanda  (N.E.  de Pèrsia).   Després de sortir de Venècia,  l’any 1271,  en direcció a Sant Joan d’Acre , la ciutat templària d’Israel,  passa per Jerusalem  (0n recull oli del llum que crema davant la tomba de Jesucrist), i després tomba cap a Armènia.  Més tard, baixarà per tot el golf pèrsic fins la ciutat d’Ormuz .  A partir d’allà,   penetra terra endins cap a Kerman,  Samarcanda i Kashgar,  creuant el desert salat de Kavir.  A través de les muntanyes de l’Hindukush,  on es troben les darreres serrelades que venen del Pamir, del karakórum i de l’Himàlaia,  Marco Polo s’introdueix al desert de Taklamakan, en direcció a Cambaluc (Beijing).  Un cop a la cort xinesa,  Marco polo restarà 17 anys al servei del gran Kublai Khan,  que l’accepta com a emissari estranger i l’hi encomana diverses missions oficials,  tant en territori xinès  (Dali, Hangzhou,…) com a l’Índia.  De ben segur,  el fet que Marco Polo parlés diverses llengües  (mongol,  persa  i, fàcilment,  l’àrab i el turc) així com la seva experiència,  adquirida en l'heròica travessa,  deurien haver estat motius de pes en la decisió que va prendre el gran Kahn,  quan va retenir-lo al seu costat per aprofitar-se dels seus serveis.   Marco Polo va visitar Xi’an  -antiga capital imperial i orígen de la Ruta de la Seda-  i diversos punts del Fujian,  mentre era a la Xina.   En el seu viatge de tornada,  passà per Guangzhou (Cantón),  Singapur,  les costes de Sumatra,  Ceilan  (Índia),  Bombai i de nou fins a Ormuz  (en territori persa).  Aquest cop anirà cap a Tabriz i d’allà viatjarà fins a Constantinopla i arribarà de nou finalment a Venècia, el 1295,  25 anys més tard de la seva partença. 



Samarcanda

Tot just a començaments del s. XV,  un altre viatger europeu,  Ruy González de Clavijo,   és enviat pel monarca Enrique III de Castilla als antics territoris de Pèrsia, i més enllà,  fins la mítica ciutat de Samarcanda,  vora el Mar d'Aral  (un mar que avui s'enfronta a la desaparició!).  La seva missió era establir un bon contacte i una possible aliança estratègica i comercial entre la potència turca-mogol i el regne espanyol.   Ruy Gonzàlez de Clavijo arriba a Samarcanda el 1404 i és rebut pel gran conqueridor turc Timur  (també anomenat  Tamorlan  o Tamurbec).  L’audiència es realitza en el jardí  Dilkusha  d’aquella ciutat,  un recinte construit el 1397.  En el seu escrit  "Embaixada a Tamorlàn",  Ruy González de Clavijo en dona algunes explicacions.  La missió va acabar de manera poc exitosa,  però  van estar tres anys d'un viatge extraordinari,  des de la seva sortida de Cadis fins la seva tornada a Castella.  



Ruta seguida per Ruy González de Clavijo.




Samarcanda.












Al s. XVII,  Sir Thomas Herbert  (1606 - 1682),  historiador i viatger anglès,  empren un viatge per terres asiàtiques acompanyant una missió diplomàtica que havia de trobar-se amb el Shah 'Abbas I .   Herbert sols tenia 21 anys.  Entre el 1627 i el 1629  viatja per l'Iran,  i per les antigues terres acàdies  (on quasi 4.000 anys abans Sargó, segons la llegenda,  hauria apres i exercit l'ofici de jardiner,  abans de ser declarat rei dels acàdis per la deesa Ishtar). 


Captadors o torres. de vent a l'Iran.
(www.arquyma.blogspot.com)




Captadors o torres de vent.  Funcionament.
(www.arquyma.blogspot.com)




Sistema de millora tèrmica ambiental,  combinant una torre
o captador de vent i un qanat. (www.tec.nologia.com)

  Herbert visitarà les ciutats de Shiraz, Tabriz,  Persèpolis o Isfahan, en la vall fèrtil que s'extèn al peu de les muntanyes Zagros.  En aquesta darrera ciutat,  el Shah  'Abbas I el Gran havia fixat la nova capital de Pèrsia,  en aquells moments en què una part de l'imperi s'havia perdut per la pressió militar dels turcs, otomans i mogols.  La ciutat va omplir-se d'obres d'arquitectura i de jardins,  i als palaus d'Abbas s'hi van instaurar tallers de pintura i de teixits.  Hom considera aquesta època com una de les més importants per al progrés de les arts pictòriques i de la manufactura de catifes en la història de l'antic Iràn.   Tornat a Anglaterra,  Herbert escriurà  "Alguns Anys de Viatges per Àfrica i Àsia la Gran,  amb especial descripció dels famosos Imperis de Pèrsia i Indostan",  el seu particular llibre,  testimoni dels seus viatges.

Avui,  tothom que fa un viatge n'acaba enregistrant tantes imatges que difícilment necessita cap altra mena de "prova" ni de reportatge de la seva experiència.  Però si el viatge és llarg  (i la majoria de nosaltres consideraria "llarga" una estada fora de casa que durés més de trenta o quaranta dies) i,  si la destinació és prou exòtca,  s'acaba sucumbint a la tentació d'escriure un "llibre".  De sobte, ens sentim dipositaris d'un  saber  que hem de transmetre i escampar tant sí com no.  Molts hem caigut en aquest parany i hem cregut que teniem quelcom a dir,  una idea o un coneixement digne d' ésser escrit ...  Aquesta sensació deu de ser com una reminiscència d'aquell costum tan propi dels Il.lustrats del s. XVIII:   el "Grand Tour" per Europa amb caràcter educatiu.  Sols que,  ara,  Europa ja no ens sembla gran cosa i hem de saltar de continent.  I així anem  "inventant"  noves destinacions,  prefabricades des de l'imaginari col.lectiu;   perquè,  en realitat,  el viatger transmuta la realitat del lloc que descobreix  (o reconeix)  en una altra cosa,  que és la que ell provoca, rep,  interioritza i transmet...      "L'Orient és casi una invenció europea"  ( Edward W. Said, "Orientalism" ,  1978)    



J.L. Gerome. L'encantador de serps.





Portes de Samarcanda. Fotografia d'Eduard Navarro.







La "Sublime Porte" del Palau de Topkapi a Istambul,
una entrada reservada als embaixadors estrangers
 que visitaven la ciutat en missió oficial durant l'Imperi Otomà. 
El pare de J.J. Rousseau residí a Istambul durant uns quants anys,
treballant al servei del sultà. 

 Corria l'any 1765,  i fou el mes de juliol quan Jean-Jaques Rousseau es traslladà (obligat per les circumstàncies) a la petita Illa de Sant Pierre,  al bell mig del llac de Bienne,  prop de Berna (Suïssa). En plena obsessió per la botànica,  una afició que li havia inspirat un tal doctor Ivernois,  Rousseau surt a caminar habitualment;  recorre l'illa observant les plantes amb dedicació i identificant-les  amb ajuda d'una guia   -Systema naturae-  que passeja sota el braç cada dia.  En els seus  "Ensonyaments d'un passejant solitari"  llegim:

 "Hom passeja, vaga lliurement d'un objecte a un altre, examina cada flor amb interès i curiositat,  i tan bon punt comença a captar les lleis de l'estructura,  gaudeix d'un plaer sense fatigues". 

"M'enfilo als penyals,  a les muntanyes,  m'endinso a les valls,  als boscos,  per escapolir-me,  tant com puc,  del record dels homes".



Llac de Bienne i l'Illa de Sant Piere, Berna, Suissa.



L'estada de Rousseau  -el seu desterrament-   a la rectoria de l'Illa de Sant Pierre va acabar allargant-se dos mesos.  Perseguit per les seves obsessions i ofegat en ell mateix, de tant voler justificar-se davant un món que no girava al compàs volgut i davant de tot allò que l'assenyalava,  el vell Rousseau escriu sobre sí,  continua confessant-se després de les seves Confessions.  Què lluny queden les promeses de l'Emili  i de  l'Eloïsa!  Què soterrada, ara,  l'ambició del Contracte Social!   La natura, la seva estimada natura,  li serveix ara per expressar el seu propi interior, dolgut, decebut i, de vegades,  encara excessiu i desafiador.  Certament, les seves idees van ajudar a canviar la visió del món de l'Europa emergent,  influint decisivament els pensadors alemanys que, com ell,  serien caracteritzats dintre del Romanticisme i les seves ulteriors derives,  però el Rousseau-home,  tal i com pensava Baroja,  no va quedar en gaire bon lloc:

"Nietzsche,  salido del pesimismo más fiero, és en el fondo un hombre bueno;  en esto es el polo opuesto de Rousseau,  quien,  a pesar de hablar siempre de la virtud,  de los corazones sensibles, de la sublimidad del espíritu,  resulta un ser bajo y vil"  (Pío Baroja,  Juventud y Egolatría, 1917 )

Els seus grans o insospitats discursos  queden,  ara,  enrera.  El seu viatge personal l'ha dut a la petita fruïció del qui identifica una planta mentre passeja;  aquest és el seu darrer refugi i la seva darrera opció per a seguir respirant:

"El caminar és quelcom que anima i exalta les meves idees;  el meu cos necessita el moviment".

L'afició a les plantes i a l'herborització no és pas estranya a la seva època,  la cultura europea viu en aquells moments un interès creixent per la sistematització dels coneixements sobre el món natural,  i la botànica hi és present en un lloc destacat  (un exemple n'és la publicació pòstuma de la "Botànica de J. J. Rousseau;  amb il.lustració de 65 plantes",   l'any 1805.    El pensament naturalista de Rousseau incorpora també, com el de molts dels seus contemporanis,  tot aquell regust d'influències  i fascinació per les cultures originàries, primitives i exòtiques (turques, orientals, africanes... ),  les quals s'aprofiten, de passada, com a referent crític i  idealitzat que els permet abordar,  indirectament,  l'autèntica realitat problemàtica que els envolta.
França i Turquia havien establert relacions diplomàtiques continuades des del 1525  (un dels primers exemples europeus d'aquest tipus de procediments polítics).  Però, a més d'això, en el cas de Rousseau es donava la circumstància de que el seu pare,  Isaac Rousseau, va treballar al servei del sultà otomà d'Istambul entre el 1705 i el 1711,  per la qual cosa el seu imaginari "oriental" era encara més ric.    



Llàmines del pintor Pierre Joseph Redouté (1759-1840) 
que acompanyaven l'obra de Rousseau
Botànica amb il.lustració de 65 plantes.





Botànica amb il.lustració de 65 plantes



També Délacroix va ser un altre personatge tocat per l'orientalisme,  a més de ser un caminant habitual i,  esporàdicament,  un emissari  en viatge cap a terres exòtiques.  Del gener al juliol de 1832 realitza el seu gran recorregut que el durà al Marroc,  passant per  Espanya i per Algèria,  i acompanyant la missió diplomàtica oficial que envia el rei francès Lluís Felip.  Aquests mesos es convertiran en una font inesgotable de temes i motius d'inspiració artística, que es mantindran per la resta de la seva vida  (igualment com,  30 anys després, succeïrà amb un jove Marià Fortuny, que també viatja al Marroc).   El 22 de març de 1832 els enviats es van reunir amb el sultà  Abd-al-Rahman a la ciutat de Meknès.  Les tensions bèl.liques creixen a la zona fronterera d'Alger i Marroc.  Tot i així,  Délacroix va poder recórrer els carrers estrets de Meknès,  Tànger, ...   El seu viatge,  tot i la seva durada limitada (set mesos),  resulta intensament actiu en l'esfera espiritual de l'artista.  Com era d'esperar,  això genera tot de reflexions que deixarà recollides en els seus escrits, a més de reflectir-se en el testimoni extraordinari dels seus blocs de notes,  on podem apreciar, a més,  els seus dibuixos i aquarel.les presos sobre el terreny.   



Le sultan Abel-el-Rahman. E. Delacroix, 1840.



Per aquell mateix moment,  si fa o no fa, un jove pastor desconegut sortia de la petita localitat aragonesa d'Alquèzar,  per a traslladar-se, a peu,  fins el minúscul poblet d'Arbaniès,  a 15 Km de la ciutat d'Osca. 



Alquézar.

 Allà s'hi establí i creà una família.  Molts anys més tard, un dels seus nets acabaria viatjant també al Marroc,  movilitzat amb motiu de la guerra espanyola.  Es deia Josep Bentué  i explicava que,  amagat darrera d'algunes roques molt grosses,  escoltava els trets que disparaven moros i espanyols.  Fa molt de temps ens explicava:   "Les bales dels moros sonaven  pàcum, pàcum ;  les nostres feien   pànyau, pànyau;  i jo estava mort de por!".  En Josep va tenir dos fills i cinc nets,  tots nascuts a Barcelona  (on va acabar emigrant després de la guerra).  Venia cada tarda a peu (li agradava caminar) a veure els seus nets. 



Arbaniés.



L'atzar i la casualitat va fer que un d'aquells nets acabés viatjant a la Xina,  l'any 1995.   724 anys desprès que Marco Polo iniciés la seva enorme aventura,  un re-besnet llunyà d'un pobre pastor va trepitjar la famosa ciutat de Xi'an, l'antiga Chang'an,  l'inici de la fabulosa Ruta de la Seda.  Hi restà un any sencer i,  com segurament passava a tots els viatgers del món,  la barreja de sorpresa i d'incomprensió dels primers moments es convertí en un pou d'infinita fertilitat pel seu imaginari i per la seva reflexió posterior.  Com havien fet tants il.lustres precedents,  va voler parlar,  ell també,  mal que fos des de la humiltat,  del que havia trobat,  i sense saber-ne massa va prendre notes i dibuixos:    un grapat de jardins, una seqüència de paisatges, homes i dones al carrer,  l'ambient,  l'atmòsfera,  el fum dels focs dins d'un bidó, l'olor de la tinta fresca, el regalim dels "termos" de bon matí...   Tot queda lluny,  ara , però encara hi pensa sovint... 



Pawlounia tomentosa. Bloc d'apunts de la Xina. X. Bentué, 1995-96.





Pawlounia tomentosa. Bloc d'apunts de la xina. X. Bentué 1995-96.





Bloc d'apunts de la Xina. X. Bentué, 1995-96.




Bloc d'apunts de la Xina. X. Bentué, 1995-96.



A partir de mitjans dels anys seixanta del s. XX,  l'artista-caminant anglès Hamish Fulton  (n. London, 1946) comença a efectuar petites passejades, l'experiència de les quals reinterpreta després en forma d'obra d'art  (quelcom similar al què aconsellava P. Klee en el seu "Creative Credo", allà pels anys vint).  Per a Fulton,  l'art és una manera personal de mirar la vida i no depèn ni ha de concretar-se en la producció d'objectes.  L'interés de l'art,  per a ell,  va més enllà del cercle tradicional de l'art.  Fulton es preocupa pel medi ambient i per aspectes culturals indígenes.


Instal.lació de Hamish Fulton, Islàndia, 2003.

                                                                                                                                                                    

Al 1973,  Fulton camina 1645 Km en 47 dies,  creuant des d'un extrem d'Escòcia fins l'altre extrem d'Anglaterra.  A partir d'aquell moment l'acte de caminar serà essencial per a la seva creació artística  ("Si no es camina,  no hi ha obra").  Projecta diferentes travesses, ascensions i recorreguts per diversos llocs del món i,  després de realitzar-les,  generalment tot sol, presenta instal.lacions molt mínimes basades en textos i alguns esquemes bàsics relatius al sentit del seus viatges,  o bé mostra reculls de fotografies en blanc i negre de diversos aspectes relacionats amb la seva caminada.  En total n'ha fet més de 50,  amb una durada d'entre uns 10 i uns 60 dies cadascuna.  Les seves reflexions també han estat recollides en diversos textos i assaigs.

Fulton no vol deixar petjada de la seva presència en el medi ambient que travessa  (això el

diferencia dels artistes land-art).   Diu l'artista:

"M'he inspirat en l'ètica de la  'terra verge'  nordamericana,  que predica que no s'ha de deixar cap petjada".

Tampoc aspira a transformar ni a aprofitar-se dels materials que li ofereix l'entorn:

  " Jo no sóc escultor, ni tan sols escultor conceptual.  No tinc cap desig de reordenar el medi ambient ni de portar-lo a la ciutat.  Prefereixo veure el plàstic en una galeria,  més que no pas  veure-hi materials naturals purs,  que haurien de seguir les seves vides sota la influència dels elements:  el vent, la pluja, el sol."

El seu ideari és molt més espiritual i també més polític:

"Els humans s'uneixen amb la natura al caminar".

"Tot i el govern Bush i la seva destrucció dels acords de Kyoto,  jo sempre he pensat que les idees més progressistes han vingut sempre dels EEUU.   Sols cal pensar en personatges com el Cap Luther 'Oso Erguido' ,  Gary Sinder,  Jerry Mander,  Dave foreman,  Thoreau,  Muir, Rachel Carson, ..."

"La meva veritable ambició seria no anunciar cotxes  (fins que no arribi la tecnologia de la cel.lula de combustible),  sinó petits ocells,  flors silvestres,  rius nets, l'olor del bàlsam..."

John K. Grande,  en el seu interessantíssim recull per a la Fundación César Manrique   -"Diàlogos Arte -Naturaleza"-  (d'on hem extret els textos relatius a Hamish Fulton incorporats aquí),  escriu: 

"Caminar és una activitat sagrada.  Ens posa en contacte amb nosaltres mateixos i amb el nostre cos i és,  en general,  una experiència que eleva l'esperit.  Hom pensa, per exemple,  en les famoses passejades de Mahatma Ghandi per l'Índia,  les quals varen esdevenir una manifestació espiritual.  ¿És el caminar l'acte definitiu?  Una caminada presenta un aspecte cíclic;  té un principi i una fí,  quasi igual que una composició musical i amb tota la infinita variabilitat d'aquesta"

Hamish Fulton,  Nun Kun.

Bloc d'apunts de la Xina por Xavier Bentué se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.