La gran crisi dels refugiats i el fracàs dels reixats d'Europa

Havia de saltar una espurna perquè la pòlvora escampada a l'altre costat dels reixats d'Europa prengués de sobte i comencés a fer esclatar la tensió que s'ha anat acumulant a les nostres fronteres,  sobretot durant tota aquesta darrera dècada.  El drama sirià ha fet saltar aquesta espurna.  Les imatges de centenars de persones del magreb i de l'Àfrica subsahariana enfilant-se a les filferrades i enfrontant-se a tot per aconseguir travessar allò que els separava del món occidental, del seu ideal d'una "vida millor",   ja ha estat un missatge prou clar.  Però la majoria de països benestants del continent europeu no s'ho han volgut creure. Han començat a veure que la cosa anava de debó quan els morts se'ls han amuntegat a les platges,  alhora que una massa humana oblidada ha arribat, per milions,  a les portes mateixes de la nostra casa.  

La fotografia de la corresponsal turca Nilufer Demir que mostra la imatge colpidora d'un nen de 3 anys  -Ailan Kurdi-  ofegat, mort i arrossegat pel mar fins a la platja ha estat el detonant d'un terratrèmol d'indignació que està començant a sacsejar Europa.  Allò que no sabíem com dir, encara;  les decisions que no hem sabut ni encarar;  la manca absoluta de discurs per mirar de trobar alguna solució i per mirar d'enfocar alguna sortida;  tot ha quedat superat i el moment s'ha esberlat per la força expressiva d'aquesta imatge.  El pensament creatiu no ha trigat a omplir tots els canals de milers de rèpliques que diuen a crits el que no hem volgut ni xiuxiuejar:  això ja no té contenció possible.  Europa ha de començar a baixar cap el sud,  ha d'obrir-se al sud i ha de desguassar envers el sud.  No es tracta de resistir,  sinò d'entendre i fer entendre.  Crec que l'afer més important del món per a les properes generacions (o un dels dos afers més importants -l'altre serà el canvi climàtic) ha començat just aquí,  aquests darrers dies, i cal prendre'l molt seriosament.  No hi haurà res més important en el futur proper que trobar una possible solució a aquest nou moviment de la humanitat i als efectes encara imprevisibles que tindrà.    

En un país de salzes...

Camille Corot,  Saules et Peupliers blancs,  1865-1872
(www.brooklynmuseum.org)

Una trena d’arbres enfilant els marges de tots els camps defineix el paisatge d’aquesta terra de pastures i salzes.  Salzes i freixes,  pollancres i verns,  avellaners i rosers de muntanya,  creixent a tocar de l’aigua.   Una aigua que baixa d’aquells cims nevats que s’enlairen entre fagedes que entomen el nord,  avetoses aïllades i negres pins…  Pero aquí a baix,  a les planes humides i fredes que segueixen les altes valls,  trobem ben bé un país fet a mida dels salzes.

A vol d’ocell,  l’estampa que s’albira semblaria dissenyada per un fons de quadre de Patinir o com a motiu principal d’alguna tela de René Fauré  (“Les saules”, 1946).  A menys distància hi descobrim altres empremtes,  com la de Corot  (“Saules et Peupliers blancs” , 1865-75), o hi podem buscar significacions obscures,  símbols pre-rafaelites, o sentiments profunds,  com en un capvespre als ulls de Caspar David Friedrich…   Però caminant-hi ben bé per dins,  creuant sota les branques i saltant entre els regs i les bardisses,  quan la bòveda celest cau,  tramada,  damunt l’herba,  amb un blau i un lila tan intensos com el propi contrast emtre cel i terra,  quan la llum espurneja pels branquillons i les masses opaques es retallen contra la profussió de verds, grocs i grisos que es difuminen, semitransparents, respirables, …,  el nostre aguait, embolcallat d’aquesta imatge,  el que pot trobar és més aviat un camí travessat per Claude Monet,  entre les passes de Turner i les de Bonnard.

Pierre Bonnard,  paisatge amb tres figures i salze,  1912

Però sense passar per aquí també hi ha qüestions a plantejar:   D’on ha nascut aquesta mena d’entorn?  Que ha provocat aquestes línies plantades i aquesta forma d’utilitzar els arbres?  (Les línies divisòries dels camps i pastures de la Cerdanya són un element rural i paisatgístic rellevant,  conegut com la "closa cerdana").

Els salzes es divideixen en vora 400 espècies diferents,  creixent espontàniament a bona part del món.  En les nostres àrees d’influència  se’n compten unes 130. La majoria són arbres i arbusts de desenvolupament mitjà i més aviat ràpid,  amb formes amples, globulars i de vegades amb tendència penjant. Això és gràcies a la flexibilitat de les branques primes d’alguns dels seus representants. 

A casa nostra,  el salze blanc  (Salix alba) , el gatell (Salix atrocinerea) ,  i el desmai  (Salix babylonica  // Salix x  sepulchralis),  aquest darrer cultivat com a arbre ornamental als jardins,  són els més comuns.  També se’n troben d’altres,  com la vimetera  (Salix fragilis),  el gatsaule (Salix caprea), i cinc o sis tipus de salzes semi-arbustius que creixen a les riberes muntanyenques del país.

Les fulles estretes d'un salze arbustiu,
 creixent a la vora d'un torrent de muntanya,  als Ports de Beseit. 

Presenten fulles simples, sovint alternes, caduques, de vora sencera o lleugerament asserrada i amb un limbe que va des de les formes més estretes, lanceolades, fins les elíptiques i, fins i tot, ovals.  El peciol és curt o molt curt i els nervis prou visibles.  El color de les fulles sol moure’s entre diversos tons de verd fosc, per la part de sobre,  i els tons clars o argentats pel seu davall.  El color pàl.lid ve provocat pes pèls de textura avellutada que recobreixen el revés de les fulles.  Les branques,  en moltes classes de salze, creixen allargassades i primes,  de vegades molt flexibles  (com ho són en les mimbreres o vimeteres),  i l’escorça acostuma a presentar-se llisa i amb colors que poden ser vistosos,  com ara el groc o el vermellós,  o amb tons molt foscos o bé grisos molt més clars.  Les flors,  que apareixen entre març i maig,  es generen en els borrons laterals de les branques d’un any.  Són petites,  agrupades en espigues curtes, arrodonides o cilíndriques – anomenades “aments”-  i prenen un aspecte avellutat,  sedós o pilós,  gràcies als filaments lliures i “dehiscents”  (en la flor mascle)  o a les llavors previstes de pèls sedosos alliberades pels fruits (en la flor  femella).  Els salzes són arbres dioics,  és a dir,  que es diferencien en peus mascles i peus femelles.      

Així honorava el valor de les petites inflorescències del salze l’eminent poeta xinès Su Dongpo (1036-1101):

 Contesta al cantar dels aments de salze, de Zhang Zhifu.

S’assemblen a les flors i no s’hi assemblen

Ningu no s’entristeix quan cauen a caprici de la brisa

Abandonen la llar per la vorera del camí.

Crec que,  tot i mancats de sentiments,  sí que han de tenir tristos pensaments.

La melanconia fereix les seves tendres entranyes

Les fulles,  com ulls d’una dama,  èbria de son

Deleixen per obrir-se,  però es tanquen.

En somnis segueixen al vent de deu mil Li

Darrera d’algun amant cavaller

Fins que les desperta el cant dels oriols.

No em planyo de que hagin volat els aments

Sinó què,  en caure les flors,  del jardí de l’Oest ja no en torni la bellesa.

A l’alba,  després de la pluja,

On seran les seves empremtes?

De l’estany s’hauran tornat llenties d’aigua.

En tres parts es divideixen els aments de la primavera

Dues parts se les enduu la pols

Una se l’enduu l’aigua

Però si hom s’ho mira de prop

No són aments de salze, sinò llàgrimes dels qui han de separar-se.

Les arrels dels salzes són de tipus fibrós, tant penetrants com superficials, potents en la seva prospecció que busca sempre la humitat.   Hom considera que no s’hauria de plantar les espècies de salzes arboris a menys de 30 mts.  de regs, fonaments i canalitzacions importants.   

Per tal que aquests arbres creixin adequadament,  cal que hi hagi disponibilitat d’aigua en superfície o en el sòl, a no més d’un metre de profunditat.  Pluviometries d’entre 600 i 1000 mm. anuals,  i terrenys que conservin prou la humitat,  millor si afavoreixen també l’airejament subterrani,  per bé que es tolerin textures més argiloses i pesants. El pH ideal es situa entre 5,5 i 7.   La compactació els resulta força problemàtica.  El pendent no hauria de superar un 15 %,  però els salzes han estat utilitzats sovint per a contenció de terres en talús.  Quant a la fertilitat del sòl,  no són arbres massa exigents.

Entre les malures i les plagues que els afecten amb més freqüència hi ha els fongs Melampsora i les larves defoliadores d’insectes crisomèlids.

La multiplicació d’aquests arbres resulta fàcil;  es basa en la plantació d’esqueix. L’esqueix  es talla a l’època de repós hivernal.  S’utilitzen estaques de 18-20 cm.,  provinents de branques primes,  d’un any,  i es planten immediatament  o bé es conserven en fred,  a temperatures d’entre  -2  i  -4  oC.  També es poden fer esqueixos d’arrel, escollint arrels tendres i sanes i tallant-ne trossos de poc més d’un pam.  S’enterren a una fondària de 2- 8 cm.,  deixant una punteta a fora.

X. Bentué, .Línies de Salzes, 2012

 Tradicionalment, els diversos tipus de salze han estat aprofitats de moltes maneres, degut a la lleugeresa de la seva fusta i la flexibilitat de les tijes,  se n’han fet cordes,  s’han usat en molts treballs de cistelleria,  per a fer tanques amb branca trenada, i també en medicina  (àcid salicílic).  Hipòcrates i Herodot en parlen abastament de les seves virtuts guaridores.  Se sap que a Roma s’utilitzava igualment el vimet,  per a fer cistells i tanques.  També s’usaven tijes de salze per a sostenir les vinyes i el raïm,  i per fer emparrats.  Un dels set pujols de la ciutat imperial portava precisament el nom de Viminale  (perquè als seus vessants hi creixien bosquets de vimeteres –Salix fragilis-).

No és d’estranyar, doncs,  si tenim en compte la profusa utilitat d’aquests arbres i la seva fàcil multiplicació vegetativa,  que en l’entorn rural hom plantés salzes al marge dels camps.  Precisament era per aquestes línies divisòries per on es feien anar els regs que portàven l’aigua d’uns costats als altres.  També era aquí on s’acumulava la fusta tallada i els feixos de branques que despres es carregaven fins la llar.

Els salzes s’esporgaven fort a finals d’hivern,  sobre el mes de febrer.  Especialment aquelles espècies productores de vimet o tiges d’aplicació similar. Solien tallar-se quasi a ran de terra,  deixant la soca a uns 10 cm. del terra. Els arbres cultivats en peu alt (amb un sol tronc) també s’esporgaven molt fort, eliminant la totalitat de la branca i deixant el tronc esmotxat o be amb una estructura de “caps de salze”.   De cada tronc tallat així en rebroten a la primavera entre 5  i  20 llucs nous,  i és aquesta nova formació de branques la que produeix aquella típica forma d’aquests arbres al camp.

Els pollancres  (Populus spp.)  comparteixen algunes de les característiques ecològiques típiques dels salzes,  així com alguns dels tractaments esmentats i dels aprofitaments de la seva fusta.  Hi ha unes 40 espècies de pollancre al món,  pròpies de zones temperades i fredes de la meitat septentrional.  Són arbres de vida no molt llarga (uns 120 anys com a màxim) que necessiten llum,  presenten una estructura robusta i mostren una gran facilitat de reproducció per llavor,  per rebrots de soca i d’arrel. A l’hora de la multiplicació, però,   els esqueixos de pollancre han de conservar una gemma apical  en la seva part alta  (per un tema de dominància apical). 

 Igualment que els salzes, aquests arbres són proclius a l’aigua i a les capes freàtiques altes. Són més exigents, en canvi,  pel que fa a la fertilitat i la profunditat del sòl.   Tampoc lluquen amb tanta profussió de tiges noves quan són sotmesos a podes igualment estrictes.

En l’actualitat,  salzes i pollancres són conreuats a Anglaterra i altres països occidentals per a obtenir una font d’energia renovable.  Es tracta d’un conreu intensiu, d’alta densitat, que segueix una tècnica de curta rotació.  Els arbres es planten molt junts i es tallen cada 3- 5 anys,  quan les tiges ja fan uns 7- 8 metres d’alçada.  La fusta es crema en estacions preparades,  per a generar energia calòrica i escalfar aigua per a calefacció o altres usos similars proveïdors d’energia local.  Aquest tipus de cultiu pot allargar-se per uns 30 anys en un mateix terreny.  Després s’ha d’arrencar i tornar a començar.  

Com a arbres ornamentals,  tant els pollancres com els salzes poden aportar aspectes molt valorables  (i altres d’indesitjables,  com l’agresivitat de les seves arrels o la fructificació excessiva d’algunes menes de pollancres, que cobreixen tot l’entorn amb una mena de “cotó” força molest, durant els mesos de finals d’hivern o primavera).  Entre els aspectes més interessants d’aquests arbres estan,  sense cap dubte,  els de caràcter formal:  les figures verticals, estretes i altes d’alguns xops i les formes “penjants” del desmai. 

Living Islands Clip nº 4:  Dans un Pays de Saules està bajo  licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 2.5 España.

Jardins i horts comunitaris.

En l'òrbita dels "Jardins pel Benestar"  o "Healing Gardens",  i seguint la tendència actual envers l'aprofitament social dels jardins i els horts,  els "espais de conreu i espais enjardinats comunitaris" es perfilen cada cop amb més força com una de les opcions possibles d'encarrilar el futur de la jardineria.

  

En l'òrbita de l' Hortoterapia o Terapia a traves de l'Horticultura

L'horticultura terapèutica,  és a dir, la programació d'activitats que aprofiten les instal·laci0ns i les operacions pròpies del jardí i de l'hort en un sentit terapèutic,  és una pràctica que darrerament troba cada cop més defensors i més persones interessades.  La dimensió "guaridora" del paisatge i l'efecte benefactor dels entorns naturals sobre el sa equilibri de l'home han estat reconeguts,  com a mínim, des del s. XIX,  i en un sentit ampli en trobaríem referencies a totes les cultures del món, i des de la més llunyana antiguitat.

Avui dia, hi ha iniciatives i entitats dedicades exclusivament a l'estudi i la divulgació de l'Horticultura Terapèutica moderna, en tots els seus diversos vessants.   Segurament, entre les més importants caldria esmentar la AHTA (American Horticultural Therapy Association) i l' Associació d'Horticultura Terapèutica de Victòria, Austràlia (Horticultural Therapy Association of Victòria).  També altres webs ofereixen informació i enllaços de gran interès en els anomenats "paisatges terapèutics" o  "Jardins de benestar",  informacio sobre plantes tòxiques, etc.

Healing gardens: Una tendència que va imposant-se arreu.

Des de diversos fronts sembla que arriben tendències  que acaben confluint en una manera d'entendre els jardins i d'orientar aquesta professió en direccions renovades,  les quals incorporen el cooperativisme i el voluntariat com a formes d'aprofitament i gestió dels recursos,  la preocupació per l'ecologia o la permanència de la cultura com a conceptes clau, i l'horticultura terapèutica o altres usos educatius,  socials i cívics rellevants com a valors afegits als que ja ostentava la jardineria que veníem practicant des de fa dècades. Aquests espais     comencen a ressonar sota la denominació de "Healing Gardens"  :  Jardins per recuperar l'equilibri i la tranquilitat anímica...



  

Bloedel Reserve, Seattle.

 The Bloedel Reserve, Seattle.

Un projecte en marxa: Montbau Eix i Creix

Després de tres mesos en funcionament el projecte Montbau Eix i Creix té voluntat de seguir endavant,  tot i que la resposta ciutadana encara és petita.

Green Belt Movement

Anant d'aquí a allà,  darrera la pista d'un pintor que no coneixia    -Josep Benlliure  (1855- 1937)-   he acabat tafanejant en la web d'un Institut de Secundària del País Valencià  (l'IES Benlliure),  i ,  com qui no vol la cosa,  he trobat un enllaç a la pàgina del  GREEN BELT MOVEMENT.  I allà m'ha sortit això:

He copiat de la web principal uns quants paragrafs que expliquen la història d'aquesta iniciativa liderada per la kenyata Wangari Maathai  (Premi Nobel de la Pau de l’any 2004):

“The Green Belt Movement (GBM) was founded by Professor Wangari Maathai in 1977 under the auspices of the National Council of Women of Kenya (NCWK) to respond to the needs of rural Kenyan women who reported that their streams were drying up, their food supply was less secure, and they had to walk further and further to get firewood for fuel and fencing. GBM encouraged the women to work together to grow seedlings and plant trees to bind the soil, store rainwater, provide food and firewood, and receive a small monetary token for their work.
Shortly after beginning this work, Professor Maathai saw that behind the everyday hardships of the poor—environmental degradation, deforestation, and food insecurity—were deeper issues of disempowerment, disenfranchisement, and a loss of the traditional values that had previously enabled communities to protect their environment, work together for mutual benefit, and to do both selflessly and honestly. The Green Belt Movement instituted seminars in civic and environmental education, now called Community Empowerment and Education seminars (CEE), to encourage individuals to examine why they lacked agency to change their political, economic, and environmental circumstances. Participants began to understand that for years they had been placing their trust in leaders who had betrayed them and that they were sabotaging their lives by not working for the common good and failing to use their natural resources wisely”.

La coincidència extraordinària és que les pintures de Josep Benlliure m'interessàven casualment a arrel d'un seguit de plantacions que pensem fer dins del Projecte Montbau Eix i Creix,  que tracta sobretot de realitzar plantacions veïnals amb la força del voluntariat.  De sobte,  i després de veure el que significa el moviment Green Belt,  la nostra possible intervenció a base de plantacions pren un altre sentit i,  per moments,  s'enlaira com envoltada de màgia...

Obres de Josep Benlliure i Gil

Montbau "Eix i Creix".

El projecte   "iCreix"   a Montbau  ("Montbau Eix i Creix") vol impulsar la col·laboració veïnal per tal de refer i replantar tota una sèrie de jardinets i petits espais del barri que han anat quedant semi-abandonats amb el pas dels anys.  Igualment,  pretén despertar l'interès col·lectiu pel paisatge urbà i les ganes d'involucrar-se i de participar en la seva evolució,  mitjançant l'acció directa,  tallers d'aprenentatge,  tasques voluntàries de conservació,  proposició de noves formes d'aprofitament i,  sobretot,  unes bones dosis de convivència i creativitat.  

Des de l'Associació de Veïns de Montbau  (AVM) i amb l'ajut de les institucions municipals del Districte d'Horta-Guinardó,  volem engegar aquest projecte que serà,  en molts sentits,  pioner a la nostra ciutat.  La nostra esperança és que tots els veïns en puguem gaudir i que, a poc a poc,  puguem contribuir a fer aquest barri encara millor del que és,  en diversos aspectes,  i que això pugui servir d'exemple per altres futures iniciatives de Barcelona.   

Podeu trobar més informació i seguir les activitats a :
                                                                                               https://sites.google.com/site/eixicreix/



Montbau "Eix i Creix" de Xavier Bentué està subjecta a una llicència de Reconeixement-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a https://sites.google.com/site/eixicreix/

L'altre cara de la moneda: Gay de Liébana i les veus dels que han de dir "Prou!"

Potser ja és hora de reflectir el que passa i de dir el estem sentint.

No hem expressat directament el nostre posicionament polític,  però no cal ser cap intèrpret de subtileses per tal de copsar el sentit que acompanya el nostre treball a newscapeland .  Senzillament el que passa és que no hem volgut empastifar aquest bloc de notes amb assumptes tan bruts i escandalosos com els què hem hagut de veure i patir en aquests darrers anys de la vida d'Europa,  sobretot vivint en la terra incomprensiblement erma d'un SUD menyspreat per quasi tothom  (ningú ha volgut capgirar la lògica dels mapes instituïts...).  Fa mal;  un mal terrible,  com el dels mals interns que no responen a cap analgèsic, el fet de veure com un seguit de generacions senceres han girat l'esquena al seu propi país i al seu propi entorn,  passant a corre-cuita per damunt del respecte més bàsic i natural envers el patrimoni real que havien de llegar a les generacions de demà,  i deixant-se embogir per la "febre de l'or" d'un negoci fàcil i d'una resposta fàcil.  Hem saltat per damunt de tot,  i ens hem posat la capa de super-herois,  com si tinguéssim verament els super-poders per a fer-ho... però no els tenim i no ens calien.  Ens hem equivocat.  Tots;  cadascú en el seu nivell.  I ara sorgeixen petites espurnes molt lluents, i des d'un cor adormit ens pressiona la ràbia,  i sabem que hem de fer alguna cosa i que no podem  "fugir"  un altre cop pel camí que fugíem.  Hem de trobar una altra escapatòria nova i diferent de les propostes d'aquells tergiversadors dels somnis i esperances.  La mediocritat del seu sistema s'ha fet evident.  Ni les millors clavegueres poden absorbir un residu tan gran, constant i creixent d'injustícia, barbarisme,  irresponsabilitat i absurd com el que estem encara generant avui mateix.   Benvingudes,  doncs, totes les veus en desacord,  que realment vulguin canviar les coses i puguin plantejar-nos un horitzó una mica més lliure i més assumible,  pels qui encara estimem el viure en aquest món.

Incredible Edible i altres iniciatives de plantació col.lectiva.

Pam Warhurst,  economista i presidenta del comitè gestor del patrimoni forestal de la Gran Bretanya, va idear aquest projecte de col.laboració ciutadana a la localitat de Todmorden,  anomenat  Incredible Edible:   els veïns planten i conserven voluntàriament tot de verdures, arbres fruiters i altres herbes i flors per tots els carrers i racons del poble.  Una producció hortícola en comú, amb mitjans senzills, buscant la bona qualitat i les pràctiques saludables i sostenibles, que després abasteix de franc a tothom,  sense distinció. 

Altres iniciatives similars s'estan duent a terme en altres ciutats del món,  amb resultats tan espectaculars com aquest de Vancouver,  Canadà,  sorgit d'un extraordinari programa de col.laboració anomenat  "Green Streets"

Aquestes idees demostren la viabilitat d'altres maneres de plantejar-se el verd urbà,  i pensem que haurien de començar a assajar-se a casa nostra sense deixar passar més temps.

Els Jardins de l'Imperi Persa.

A l'àrea de confluència de les grans rutes d'intercanvi entre Orient i Occident,  on s'encreuaven les grans vies que unien,  per terra,  les civilitzacions de l'arc mediterrani i les de les terr

Imatge del desert Salat de Kavir presa des d'un satèlit de la NASA
amb un procediment especial.  Les formes sinuoses de la imatge
segueixen l'estructura dunar del desert.

es més allunyades de l'Àsia continental,  com la Xina o Mongòlia,  en un escenari geogràfic ple de muntanyes i abruptes serralades,  que contrasten amb l'aridesa recorrent d'immenses valls desolades i  altiplans erosionats ,  on reapareixen dunes de sorra i llengües desèrtiques de roca i sal  (com al desert de Kavir),  en aquesta vasta articulació que va des de l'Hindukush asiàtic i el riu Indo fins la costa Mediterrània  (passant per les estretors que dibuixen el Mar Caspi i el Mar Aràbic),  aquí, en aquestes terres,  s'hi van extendre els dominis de l'antiga Pèrsia.  Els seus pobladors van anar ocupant no tant sols aquells territoris que els eren més legítims i originaris (que coincidirien força amb els de l'actual Iran) sinó qué també van anar introduïnt-se a l'actual Afganistan,  el S.O. de Pakistan,  El Turkestan rus, i a les zones del Mar d'Aral, el Mar Caspi i bona part de la Rússia meridional,  fins arribar al Mar Negre.  En els moments de màxima expansió, la influència Persa s'escampa fins i tot per l'Àsia Menor i més enllà del Bósfor,  travessant cap a l'Europa dels Balcans,  i també per tot el Mediterrani oriental  (Llíbia,  N.E. d'Aràbia, Egipte i una franja  no molt ample que s'allargava pel N.E. Africà).

No és pas d'estranyar que les formes de jardineria nascudes en aquest dilatat conjunt de territoris perses acabessin recollint per igual tant les idees i principis que s'havien gestat a l'ombra dels oasis i temples egipcis,  com els recursos assajats a Messopotàmia,  o els models estètics i la càrrega simbòlica que anaven arribant des d'altres cultures asiàtiques, principalment de l'Extrem Orient. 

Resseguint una mica la història,  dels jardins perses de la Dinastia Aquemènida  (s.  VI - IV a. de C.), període contemporani al de la Grècia Clàssica,  no se'n sap gaira cosa.   Queden restes arqueològiques d'un possible jardí imperial pertanyent a Ciro II el Gran,  a Pasargada, envoltant l'indret on s'haurien erigit els seus palaus i on aquest hereu de les primeres tribus perses i responsable de la tremenda expansió de l'imperi hauria estat enterrat. 



Reproducció del Jardí de Ciro a Pasagarda.
 Segons imperiopersaaquemenida.blogspot.com

 Es tracta d'un gran parc d'estructura racional,  avingudes rectilínies, enormes plantacions regulars d'arbres i arbusts,  acompanyades de rectes canals d'aigua que deurien tenir un caràcter alhora decoratiu i funcional.  A l'interior d'aquest parc destacaria un gran espai rectangular tancat,  de 150  x  120 m.  de costat,  el qual estaria,  al seu torn,  dividit en quatre parts,  gràcies a un canal longitudinal i a un canal transversal que es tallarien en forma de creu,  constituint així un dels primers models històrics del famós disseny creatiu anomenat  Chahar bagh   o   Char bagh  ("4 Jardins"),  que després  hauria d'inspirar una incesant munió d'exemples posteriors.    El primer d'aquests exemples podria trobar-se en els jardins que el propi fill de Ciro II,  Ciro el Jove (424- 401 a. de C.),  hauria plantat (diuen que amb les seves pròpies mans) a Sardes (actual territori de Turquia).   Aquests jardins són esmentats per Jenofont,  qui els descriu com de disseny molt regular i exacte,  basat en l'angle recte i la uniformitat de plantació.  Els Jardins de Sardes seguien plenament el patró de divisió del recinte en  "Char bagh", segons asseguren els experts.   D'altra banda, es coneixen refèrències a altres jardins d'aquest tipus pertanyents igualment a l'època aquemènida,  situats en ciutats com Persèpolis o  Susa.  En algunes restes arqueològiques s'hi han trobat fins i tot inscripcions amb inventaris d'espècies,  que inclouen:  Oliveres, Kaqui, Perera, Pomera, Palmera de dàtils, Moreres, Magraners, i altres...

 Si bé aquestes primeres traces de la jardineria aquemènida podrien no ser encara prou clares,  hi ha documents posteriors que revelen que durant el període pre-islàmic de les dinasties Sassànides  (224 – 641) va existir una jardineria extensiva i molt sistemàtica,  vinculada a la construcció dels palaus.   Tant si eren aquests jardins de gran escala com si ens fixem en exemples posteriors, més petits i senzills,  la disposició tradicional de les formes es manté seguint aquell mateix esquema  del  “CHAHAR  BAGH”:  

"un estany o bassal central,  de forma quadrada o rodona, de vegades amb una font inclosa,  de vegades amb un pavellò o fins i tot amb un palau que n’ocupa el seu bell mig,  i,  partint d’aquest centre,  4  canals que s’allarguen,  en angle recte i de dret,  dividint l’espai en tots els sentits i  delimitant 4 quadrilàters iguals  (que seran tractats com parterres de flors);  mentrestant,   tot d’arbusts,  fruiters i tant arbres d’ombra com altres sempreverds apareixen alineats,  ordenats a banda i banda,  acompanyant aquests canals i proveïnt de la frescor i del filtratge essencial de l’energia solar,  què és la clau per poder aguantar el clima desèrtic del país.    


Jatrdi en "Chahar Bagh", Iran.

   

Hasht Behesht, Isfahan, Iran.

Aquest mateix esquema constructiu és el que fou introduït a l’Índia pel primer emperador Mogol,  Babur, després de 1526.  Una jardins de concepció idealitzada,  considerats paradisos terrenals.  Amb una distribució que es va mantenir idèntica al llarg dels anys,  però incrementant-se cada cop més el paper i la presència de l’aigua.   Els canals estrets van esdevenir grans canals,  enormes miralls, camins d’aigua  esgraonats,  amb cascades i sèries de sortidors,  amb l’objectiu final d’acabar produint un extraordinari i inesborrable impacte visual. 


Casa Behnam,  Tabriz,  Iran.






Jardí Dilkusha,  Iran.



Palau Golestan,  Iran.



Hasht Behesht, Isfahan , Iran.

  El Tah Mahal  no és altra cosa que una nova aplicació d’aquests principis del jardí persa;   bona part de tota la jardineria musulmana viurà d'aquesta herència.  El Jardí cristià,  amb la seva divisió central  i els camins “en creu”,  n’és un altre exemple;   Els jardins francesos,  com ara Versailles,  s’inspiraran igualment en l’ordre, la simetria axial i les seqüències geometritzades de l’exemple iraní.

Però tota aquesta deriva històrica i artística no hagués estat possible sense l'aprenentatge paral.lel d'aspectes molt més pràctics que tenen a veure amb l'entesa de l'home i el paisatge, l'adaptació mútua i la interacció que ha permès sintonitzar les necessitats de l'un i les capacitats de l'altre.

 Els Sassànides,  contemporanis de Roma i Bizanci,   havien dirigit el destí dels territoris de Pèrsia després de la caiguda dels Aquemènides a mans de l’exèrcit greg (durant segle IV a. de C.).  A ells els tocarà fer front a les temptatives expansionistes de Roma, Bizanci i algunes tribus asiàtiques,  fins que,  finalment,  seràn derrotats pels pobles islàmics  ( durant el s. VII ).   D’aquesta manera la tradició jardinera sumero-babilònica,  que havia estat absorbida pels Aquemènides   -quan aquests varen conquerir Babilònia-,  va passar al bagatge cultural persa,  heretat pels Sassànides,  i d’aquests últims es va acabar transmetent al l’Islam,  quan els Sassànides foren ocupats pels pobles musulmans.

 D’entre els actius més valuosos que incorporava aquesta transmissió de tradicions i cultures  (doncs la superposició de pobladors i civilitzacions diferents,  tot i sedevenint-se a través de la força,  no deixa de significar transmissió de sabers i costums),  sens dubte hi deuria haver les tècniques de reg que cada poble havia aplicat per a assegurar la vida de les plantacions dels seus camps i els seus jardins.  En unes condicions climàtiques com les que caracteritzen la major part del territori de què estem parlant,  el domini d’aquests recursos havia de ser una qüestió decisivament crucial.   Cal recordar que l’estiu iranià aporta una pluviometria total d’entre 50  a 250 mm. de precipitació  anuals,   a quasi tot el país  (excepte la regió semi-tropical del Mar Caspi). Entre altres tècniques per a combatre les condicions climàtiques,  a Pèrsia es va desenvolupar des d’aproximadament el s. VI a. de C.   l’impressionat sistema de captació i conducció d’aigua dels  “Qanats”.  

Com recorden Norah Titley i Frances Wood,  responsables de les Col.leccions Orientals de la Biblioteca Nacional Britànica,  aquesta tècnica començava amb la recollida d’aigües provinents del desglaçament i la fosa de la neu de les muntanyes.  En els indrets adequats,  on el sòl presentava roques poroses -arenisques- i textura de graves ben permeables s’excavaven uns túnels a diferents nivells de profunditat,  arrivant fins les capes freàtiques i provocant una acumulació d’aigua en extensions notables.  Aquests túnels es comunicaven amb galeries subterrànies que tenien per funció dirigir i distribuir l’aigua cap allà on es necessitava.  A intèrvals d'entre uns 15  a  45 metres es construien pous, des del túnel a la superfície,  per a proveir orificis de sortida.  Aquests pous s’utilitzaven per a treure la terra que s’excavava (mentre s'allargaven les galeries),  i també per a proveir conductes d’aire i punts d'inspecció.  El treball en els “qanats” demanava molta habilitat;   els operaris que s’hi dedicaven eren considerats l’elit de la mà d’obra iraniana.  Vistos avui dia des del cel,  aquests forats semblen una successió de petits cràters volcànics que discorren creuant el desert.  El sistema del “qanat” acaba sorgint a la superfície,  on brolla per solcs i déus d’aigua  que s'utilitza per a regar els camps, els horts i els jardins o per subministrar aigua a les poblacions.  L’abasteixement mitjançant aquest sistema es perllonga tot l’any i es controla estrictament.

El vocabulari formal, l'esperit de la concepció i les caracterísitques més genuïnes que acaben incorporant-se com a tipologia en els jardins perses, queden ben il.lustrats en la gran quantitat de pintures i miniatures que,  a partir del s. XIV, apareixen en l'art iranià,  al voltant del tema de jardí,  sovint relacionant-se amb llegendes i poemes èpics -romàntics. 

 



Miniatures il.lustrant el tema del jardí persa,  s. XVI.




 El jardí persa apareix com un espai clos,  limitat per parets  (en l'antiga llengua  avèstica el jardí es designava com "pairi-daeza":   "tancat entre parets"   >  descripció que també derivà posteriorment en el mot "Paradís")  amb tot de ressonàncies rituals i místiques.  Aquestes parets podrien haver tingut al voltant de 4 m. d'altura i aproximadament 1 m. de gruix.  La forma perimetral dels recintes és sobretot rectangular.   Com ja hem vist,  els 4 canals-avingudes principals es creuen ortogonalment  pel punt on apareix el dipòsit d’aigua o estany central del conjunt.  Aquest estany pot ésser quadrat, rodó, rectangular, hexagonal o octogonal,  amb les seves vores ondulades o en forma de trèbol, i sovint s’acompanya d’una font o sortidor. Dintre del recinte destaca en importància el gran canal longitudinal que divideix l'espai per la meitat (i de dalt a baix), és a dir,  que alhora funciona com a eix de simetria i com a instrument visual per a resaltar la perspectiva central dominant en tota la composició.   Aquest efecte de perspectiva ve reforçat molt sovint per la presència d'edificis situats en línia recta sobre aquest mateix eix (normalment, un pavelló a l’inici del recorregut i un palau al bell mig de l'estany, cap a l’altre extrem de la visió frontal,  erigint-se en el punt d'encreuament més rellevant de tot el conjunt.

En els jardins grans apareixen molts altres canals secundaris,  paral.lels entre ells,  que s’entrecreuen perpendicularment  amb aquest element axial primari,  configurant diversos  “Char Bagh” en una mateixa obra.  Dintre els parterres quadrangulars s’hi planten  Magraners, Tarongers, Llimoners, plantes de flor, ornamentals diverses, fruiters...   Els murs perimetrals es cobreixen de rosers trepadors i altres enfiladisses.  Alineacions d’arbres allargassats i alts, moltes vegades coníferes,  acompanyen i ombregen la vora dels camins i canals:  Pins, Xiprers, Oms, Roures, Arbres de Júpiter, Aurons,  Plàtans, Pollancres...  Per a vestir les interseccions i,  sobretot, a l'entorn dels edificis insignes del jardí es situen grans arbres, com plàtans d'ombra, ...  (els pobles perses sempre van mostrar una gran estima pels arbres;   ja des de temps molt antics hi havia extenses plantacions d'arbres aprofitades com a  Parcs de Caça).  Acompanyant els elements arquitectònics del jardí no és estrany l'ús decoratiu de ceràmiques vitrificades,  seguint patrons florals i formes geomètriques molt elaborades.


Plànol del jardí del s. XVII Chihil Sutun, Isfahan, Iran.




Jardí Bagh-e Fin, Kashan, Iran


 

Aquesta estructura bàsica i aquests elements característics del jardí persa són clarament perceptibles en algunes representacions que apareixen ,  per exemple,  com a decoració de les famoses "catifes perses". 



Catifa persa amb motiu decoratiu basat en un jardí de Tabriz, el qual s'organitza en la forma tradicional de Char bagh.  S'hi veu el canal central , amb peixos,

tres pavellons situats als encreuaments,  amb grans arbres (Platanus orientalis) envoltan aquestes estructures arquitectòniques.  Tot d'arbusts i plantes de flor molt esquematitzades són visibles dintre dels diferents parterres.  S. XIX. 


Més enllà de l'interès d'aquests dissenys, les "catifes perses" són un element cultural de gran importància.  A través del seu estudi podem arrivar a plantejar-nos aspectes tant curiosos com el dels pigments i tints que s'usàven per a obtenir la seva variada gama de colors.  A Wikilingua.net podem llegir: 

Abans de l'aparició dels tints sintètics (l'anilina es va descobrir en 1856 i l'aparició dels colorants en Persia va ser a la fi del segle XIX), els tintoreros empraven solament tints naturals, provinents de substàncies vegetals. Alguns dels tints emprats eren:

• El vermell obtingut de l'arrel de grana, que creix silvestre en una gran part d'Aniran.
• Les fulles de l'indigo donaven un blau que podia ser molt fosc, gairebé negre.
• Les fulles de la vinya proporcionaven els grocs, també obtinguts a partir del safrà (color més delicat), conreat en el Jorasán.
• El verd s'obtenia barrejant blau i groc amb sulfat de coure.
• Els colors naturals de la llana proporcionaven els grisos i el marró, que pot obtenir-se també de la pela de nou.
• S'empra la llana natural d'ovella o el pèl de camell negre per al color negre, per al qual s'usa també l'òxid de ferro contingut en la nou de galla que afecta als roures.

Els motius de les catifes perses,  produïdes tradicionalment en grans quantitats en algunes zones de l'Iran,  com per exemple la ciutat de Tabriz,  han inspirat altres tipus d'obres artístiques molt posteriors.  Podriem esmentar algunes pintures de Klee o,  més recentment,  la sèrie "Carpets" de l'artista alemany David Hanauer,  el qual aprofita vistes aèrees de diversos indrets del món,  obtingudes a través de Google Earth,  per a  elaborar imatges similars a decoracions geomètriques d'antigues catifes perses. Amb aquestes imatges i seguint patrons ben definits crea les seves pròpies obres sobre base tèxtil,  que després usa en un sentit similar al de aquelles antigues catifes orientals.   

 

L’expressió del torrent cultural que empeny el desenvolupament històric i l’expansió del món persa no podria reduir-se a un discurs unívoc,  centrat en un sol aspecte,  amb un sentit parcial de la realitat.   Tampoc sembla raonable pensar que els jardins que s’han anat succeïnt al llarg de més de deu segles en el seu territori  (en enclavaments molt distants entre sí) puguin haver presentat un aspecte invariable,  unànim,  repetit sense cap alteració. 

Les característiques dels recintes i, sobretot,  la vaiarbilitat i riquesa dels aspectes compositius  -que deurien respondre a condicionants i expectatives diferents en cada cas-   havien de produir resultats també molt diversificats i,  possiblement allunyats de les imatges tòpiques que avui associem amb cada tipologia de jardí.

Rubió i Tudurí  no deixa d’advertir que la pretesa formalitat i el rigor geomètric que suposem que era característic de moltes d’aquestes tipologies de la jardineria de  l’Antiguitat no hauria de ser acceptada de manera tan categòrica en les nostres classificacions,  perquè l’art del jardí,  per la seva pròpia naturalesa,  acaba essent facilment procliu a matisar i compensar tot excés geometritzador o massa racional,  introduint altres valors   -de caire més ambiental, atmosfèric, orgànic i sensible-   que atempten directament contra la part del disseny basada en la mesura exacta i reguladora.

Si ens permetem la llicència de comparar les representacions documentals dels antics jardins egipcis o sumeris i les dels jardins de l’època persa,  que ara tractem,  tot i referint-nos a obres d’èpoques molt distants en el temps,  penso que podem veure-hi reflectides dues concepcions ben diferents del què significa aplicar un ordre i una regulació a l’espai del jardí.  Sembla que en les edats remotes en què creixien cultures com l’egípcia  o l’acàdia  (Sumèria),  l’ordre geomètric estricte,  la repetició,  la regularitat,  la fèrria ritualitat o el formalisme més abstracte dominen per damunt d’altres possibles punts de vista.   Altrament,  en la recreació del tema del jardí que duen a terme les cultures més directament afectades per l’òrbita asiàtica,  cultures com la irania-persa,  mostren una idea de la regularitat,  l’ordre geomètric i la formalitat molt diferent i molt més matisada;   en elles pesa molt més la preocupació per l’equilibri de les formes diverses,  la complementarietat de les escenes, la càrrega poètica i narrativa continguda en la imatge final,  plena de gests,  i no es tan estricte la duresa de la línia o l’exactitud de les repeticions que segueixen patrons arquetípics.  És un ordre més orgànic, una  “música”  més lliure.  Però,  val a dir que això no va acomplir-se del tot, segons sembla,  fins èpoques més recents, més properes a la nostra era.