 |
| Camille Corot, Saules et Peupliers blancs, 1865-1872 (www.brooklynmuseum.org) |
Una trena d’arbres enfilant els
marges de tots els camps defineix el paisatge d’aquesta terra de pastures i
salzes. Salzes i freixes, pollancres i verns, avellaners i rosers de muntanya, creixent a tocar de l’aigua. Una aigua que baixa d’aquells cims nevats
que s’enlairen entre fagedes que entomen el nord, avetoses aïllades i negres pins… Pero aquí a baix, a les planes humides i fredes que segueixen
les altes valls, trobem ben bé un país
fet a mida dels salzes.
A vol d’ocell, l’estampa que s’albira semblaria dissenyada per un fons de quadre de Patinir o com a motiu principal d’alguna tela de René Fauré (“Les saules”, 1946). A menys distància hi descobrim altres empremtes, com la de Corot (“Saules et Peupliers blancs” , 1865-75), o hi podem buscar significacions obscures, símbols pre-rafaelites, o sentiments profunds, com en un capvespre als ulls de Caspar David Friedrich… Però caminant-hi ben bé per dins, creuant sota les branques i saltant entre els regs i les bardisses, quan la bòveda celest cau, tramada, damunt l’herba, amb un blau i un lila tan intensos com el propi contrast emtre cel i terra, quan la llum espurneja pels branquillons i les masses opaques es retallen contra la profussió de verds, grocs i grisos que es difuminen, semitransparents, respirables, …, el nostre aguait, embolcallat d’aquesta imatge, el que pot trobar és més aviat un camí travessat per Claude Monet, entre les passes de Turner i les de Bonnard.
 |
| Pierre Bonnard, paisatge amb tres figures i salze, 1912 |
Però sense passar per aquí també
hi ha qüestions a plantejar: D’on ha
nascut aquesta mena d’entorn? Que ha
provocat aquestes línies plantades i aquesta forma d’utilitzar els arbres? (Les línies divisòries dels camps i pastures de la Cerdanya són un element rural i paisatgístic rellevant, conegut com la "closa cerdana").
Els salzes es divideixen en vora
400 espècies diferents, creixent
espontàniament a bona part del món. En
les nostres àrees d’influència se’n
compten unes 130. La majoria són arbres i arbusts de desenvolupament mitjà i
més aviat ràpid, amb formes amples,
globulars i de vegades amb tendència penjant. Això és gràcies a la flexibilitat
de les branques primes d’alguns dels seus representants.
A casa nostra, el salze blanc (Salix
alba) , el gatell (Salix atrocinerea)
, i el desmai (Salix
babylonica // Salix x
sepulchralis), aquest darrer
cultivat com a arbre ornamental als jardins,
són els més comuns. També se’n
troben d’altres, com la vimetera (Salix
fragilis), el gatsaule (Salix caprea), i cinc o sis tipus de
salzes semi-arbustius que creixen a les riberes muntanyenques del país.
 |
| Les fulles estretes d'un salze arbustiu, creixent a la vora d'un torrent de muntanya, als Ports de Beseit. |
Presenten fulles simples, sovint
alternes, caduques, de vora sencera o lleugerament asserrada i amb un limbe que
va des de les formes més estretes, lanceolades, fins les elíptiques i, fins i
tot, ovals. El peciol és curt o molt
curt i els nervis prou visibles. El
color de les fulles sol moure’s entre diversos tons de verd fosc, per la part
de sobre, i els tons clars o argentats
pel seu davall. El color pàl.lid ve
provocat pes pèls de textura avellutada que recobreixen el revés de les
fulles. Les branques, en moltes classes de salze, creixen
allargassades i primes, de vegades molt
flexibles (com ho són en les mimbreres o
vimeteres), i l’escorça acostuma a
presentar-se llisa i amb colors que poden ser vistosos, com ara el groc o el vermellós, o amb tons molt foscos o bé grisos molt més clars. Les flors,
que apareixen entre març i maig, es generen en els borrons laterals de les
branques d’un any. Són petites, agrupades en espigues curtes, arrodonides o
cilíndriques – anomenades “aments”- i
prenen un aspecte avellutat, sedós o pilós, gràcies als filaments lliures i “dehiscents” (en la flor mascle) o a les llavors previstes de pèls sedosos alliberades
pels fruits (en la flor femella). Els salzes són arbres dioics, és a dir,
que es diferencien en peus mascles i peus femelles.
Així honorava el valor de les
petites inflorescències del salze l’eminent poeta xinès Su Dongpo (1036-1101):
Contesta
al cantar dels aments de salze, de Zhang Zhifu.
S’assemblen a les
flors i no s’hi assemblen
Ningu no s’entristeix quan cauen a caprici de la brisa
Abandonen la llar per la vorera del camí.
Crec que, tot i mancats de
sentiments, sí que han de tenir tristos
pensaments.
La melanconia fereix les seves tendres entranyes
Les fulles, com ulls d’una
dama, èbria de son
Deleixen per obrir-se, però es
tanquen.
En somnis segueixen al vent de deu mil Li
Darrera d’algun amant cavaller
Fins que les desperta el cant dels oriols.
No em planyo de que hagin volat els aments
Sinó què, en caure les
flors, del jardí de l’Oest ja no en
torni la bellesa.
A l’alba, després de la pluja,
On seran les seves empremtes?
De l’estany s’hauran tornat llenties d’aigua.
En tres parts es divideixen els aments de la primavera
Dues parts se les enduu la pols
Una se l’enduu l’aigua
Però si hom s’ho mira de prop
No són aments de salze, sinò llàgrimes dels qui han de separar-se.
Les arrels dels salzes són de
tipus fibrós, tant penetrants com superficials, potents en la seva prospecció
que busca sempre la humitat. Hom
considera que no s’hauria de plantar les espècies de salzes arboris a menys de
30 mts. de regs, fonaments i
canalitzacions importants.
Per tal que aquests arbres
creixin adequadament, cal que hi hagi
disponibilitat d’aigua en superfície o en el sòl, a no més d’un metre de
profunditat. Pluviometries d’entre 600 i
1000 mm .
anuals, i terrenys que conservin prou la
humitat, millor si afavoreixen també
l’airejament subterrani, per bé que es
tolerin textures més argiloses i pesants. El pH ideal es situa entre 5,5 i
7. La compactació els resulta força
problemàtica. El pendent no hauria de
superar un 15 %, però els salzes han
estat utilitzats sovint per a contenció de terres en talús. Quant a la fertilitat del sòl, no són arbres massa exigents.
Entre les malures i les plagues
que els afecten amb més freqüència hi ha els fongs Melampsora i les larves defoliadores d’insectes crisomèlids.
La multiplicació d’aquests arbres
resulta fàcil; es basa en la plantació d’esqueix.
L’esqueix es talla a l’època de repós
hivernal. S’utilitzen estaques de 18-20 cm ., provinents de branques primes, d’un any,
i es planten immediatament o bé
es conserven en fred, a temperatures
d’entre -2 i
-4 oC. També es poden fer esqueixos d’arrel,
escollint arrels tendres i sanes i tallant-ne trossos de poc més d’un pam. S’enterren a una fondària de 2- 8 cm ., deixant una punteta a fora.
 |
| X. Bentué, .Línies de Salzes, 2012 |
No és d’estranyar, doncs, si tenim en compte la profusa utilitat
d’aquests arbres i la seva fàcil multiplicació vegetativa, que en l’entorn rural hom plantés salzes al
marge dels camps. Precisament era per
aquestes línies divisòries per on es feien anar els regs que portàven l’aigua
d’uns costats als altres. També era aquí
on s’acumulava la fusta tallada i els feixos de branques que despres es
carregaven fins la llar.
Els salzes s’esporgaven fort a
finals d’hivern, sobre el mes de
febrer. Especialment aquelles espècies
productores de vimet o tiges d’aplicació similar. Solien tallar-se quasi a ran
de terra, deixant la soca a uns 10 cm . del terra. Els arbres
cultivats en peu alt (amb un sol tronc) també s’esporgaven molt fort, eliminant
la totalitat de la branca i deixant el tronc esmotxat o be amb una estructura
de “caps de salze”. De cada tronc
tallat així en rebroten a la primavera entre 5
i 20 llucs nous, i és aquesta nova formació de branques la que
produeix aquella típica forma d’aquests arbres al camp.
Els pollancres (Populus
spp.) comparteixen algunes de les
característiques ecològiques típiques dels salzes, així com alguns dels tractaments esmentats i
dels aprofitaments de la seva fusta. Hi
ha unes 40 espècies de pollancre al món,
pròpies de zones temperades i fredes de la meitat septentrional. Són arbres de vida no molt llarga (uns 120
anys com a màxim) que necessiten llum, presenten
una estructura robusta i mostren una gran facilitat de reproducció per
llavor, per rebrots de soca i d’arrel. A
l’hora de la multiplicació, però, els
esqueixos de pollancre han de conservar una gemma apical en la seva part alta (per un tema de dominància apical).
Igualment que els salzes, aquests arbres són
proclius a l’aigua i a les capes freàtiques altes. Són més exigents, en canvi, pel que fa a la fertilitat i la profunditat
del sòl. Tampoc lluquen amb tanta profussió de tiges
noves quan són sotmesos a podes igualment estrictes.
En l’actualitat, salzes i pollancres són conreuats a
Anglaterra i altres països occidentals per a obtenir una font d’energia
renovable. Es tracta d’un conreu
intensiu, d’alta densitat, que segueix una tècnica de curta rotació. Els arbres es planten molt junts i es tallen
cada 3- 5 anys, quan les tiges ja fan
uns 7- 8 metres
d’alçada. La fusta es crema en estacions
preparades, per a generar energia
calòrica i escalfar aigua per a calefacció o altres usos similars proveïdors d’energia
local. Aquest tipus de cultiu pot
allargar-se per uns 30 anys en un mateix terreny. Després s’ha d’arrencar i tornar a començar.
Com a arbres ornamentals, tant els pollancres com els salzes poden
aportar aspectes molt valorables (i
altres d’indesitjables, com
l’agresivitat de les seves arrels o la fructificació excessiva d’algunes menes
de pollancres, que cobreixen tot l’entorn amb una mena de “cotó” força molest,
durant els mesos de finals d’hivern o primavera). Entre els aspectes més interessants d’aquests
arbres estan, sense cap dubte, els de caràcter formal: les figures verticals, estretes i altes
d’alguns xops i les formes “penjants” del desmai.
Living Islands Clip nº 4: Dans un Pays de Saules està bajo licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 2.5 España.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada