newscapeland: Entre els desmais de Monet.

Antics tractats de pintura xinesa, com el
"Tractat de Pintura del Jardí del Gra de Mostassa"
dediquen capítols sencers al tema de la tria i disposició
dels arbres que són dignes d'esser representats
en l'art de la pintura.

El desmai (Salix babylonica) és un arbre exemplar, si volem entendre el què significa realment un concepte com el de “flora ornamental”. Les espècies que han acabat configurant els catàlegs de planta que avui trobem en molts vivers i “garden centers” no han aparegut allà per art de màgia, ni per caprici d’un sol moment. En molts casos, la funcionalitat “ornamental” que se’ls hi pressuposa s’ha vingut forjant al llarg dels segles i a través de llargs viatges pels continents i els oceans. Molt freqüentment, en un inici, cadascuna d’aquestes espècies era valorada per altres qüestions d’ordre més pràctic, o respectada per motius simbòlics lligats a la tradició i les creences.

Tornant al nostre arbre, val a dir que no es coneix l’existència de cap desmai en estat natural enlloc del món i, per tant, hom suposa que prové d’alguna mutació o creuament esdevingut entre alguns dels salzes silvestres o dels seus cultivars en el seu país d’orígen, que era l’antiga Xina. Cal recordar que aquests arbres no arriben a Occident fins el s. XVIII, i que és Linné qui els classifica amb el nom de “ Salix babylonica” , perquè venen des de les terres de Pèrsia (l’antiga Babilònia), on eren abastament coneguts i utilitzats. Segurament, els desmais van arribar al Pròxim Orient a través de les rutes comercials provinents de l’Àsia extrem oriental.

A la Xina, el desmai ha vingut figurant com un dels arbres culturalment més apreciats des de temps quasi immemorials. Encara avui en dia és molt freqüent de trobar-lo a la vora dels estanys i llacs artificials, a les vores dels rius i cursos d’aigua de tota mena, i en els grans jardins i parcs de les zones humides del país. Les seves branques han estat utilitzades per a fer cistells i cordes, la seva escorça ha estat processada per la medicina tradicional, les seves fulles es consumien per les classes més pobres en forma d’infusió vagament substitutòria de les fulles del té. Els desmais s’utilitzaven també com a espècie estabilitzadora de talusos de terra, i per produir la seva fusta, que tenia aplicacions simbòliques i aplicacions menors. Entre el simbolisme que afecta directament el valor ornamental d’aquests arbres destaca la seva vinculació als principis còsmics femenins (Yin) i el seu paper vehicular de cara a la manifestació dels principis còsmics masculins (Yang). D’altra banda , en algunes representacions de la deesa Guan Yin (relacionada amb la compassió i amb la figura de la Reina Mare de l’Oest) apareixen branques de salze. És, doncs, un arbre amable, enemic de la por i de la foscor, que aixopluga les persones dels pensaments funestos. Degut a la seva brotada molt primerenca, simbolitza la vitalitat i la llum de la primavera, l’època de renaixement dins el cicle anual de transformació. Les seves fulles no tan sols apunten molt d’hora, sinó què poseeixen una espectacular brillantor translúcida que les fa especialment vistoses en aquests moments de l’any. En honor al retorn de la primavera, i per potenciar encara més aquest efecte, era comú plantar presseguers o altres espècies de floració impactant i primerenca (com ara Forsythia spp. o algunes espècies de Rhododendron) al voltant dels salzes i de l’aigua.

La vinculació dels desmais a l’aigua també troba la seva traducció en l’univers simbòlic xinès. Seria massa extens intentar explicar-ho aquí amb detall, però a mode de resum podem dir que l’aigua, com a element simbòlic, participa intensament de l’acció del principi fonamental Yin (documenteu-vos sobre l’Alè primordial i els principis Yin-Yang, en la cosmologia xinesa). Tot ésser vinculat a l’aigua, esdevé directament vinculat a les influències i capacityats del Yin. A més d’això, el desmai presenta altres característiques que encara potencien més aquesta idea. En primer lloc ens trobem amb la seva “forma penjant” , una aparença que en el pensament tradicional xinès s’associa a la forma del DRAC (una de les criatures mítiques més importants d’aquesta cultura). El drac, en la mitologia xinesa, és un animal eminentment aquàtic i relacionat amb el principi Yin actiu, però també assumeix una alta potencialitat Yang, d’ordre celestial. Tots els éssers que adopten alguna forma de drac gaudeixen d’una entrada directa a la participació en tot aquest simbolisme. Així, els desmais assoleixen el poder simbòlic d’espantar els dimonis i de interferir en esdeveniments còsmics importants, com ara la mediació màgica per a aconseguir pluges benefactores (les pluges que arriben amb la primavera, estació assignada a la influència astral i geomàntica del Drac).

Però els desmais encara ofereixen més característiques sorprenents, als ulls desperts de la mirada intuïtiva tradicional. Les seves branques primes i penjants “dansen”, mogudes pel vent. Aquesta és una altra virtut estètica que, en clau simbòlica, pren una dimensió molt important. El Vent és un agent còsmic fonamental dins l’univers simbòlic xinès (pensem sols en la seva importància per al binomi “Feng-Shui” -“Vent- Aigua”). El fet que un arbre es bellugui amb el vent com ho fa el desmai adquireix, doncs, una significació profunda molt evident. I això és així, i més quan l’element “Vent” és un dels màxims agents a través dels quals actúa el principi fonamental Yang a la terra. El salze dansa amb el vent i mostra el valor altíssim de la “flexibilitat”, una de les virtuts capitals que ha d’aprendre l’home de bé, com ens adverteix la doctrina de Confuci i com reconeix igualment el camí de la saviesa taoïsta.

Podríem continuar per aquests viaranys inacabables, però ens sembla que queda prou clar que el caràcter simbòlic dels desmais a la Xina gaudeix de prou justificació.

En un nivell més profà, el desmai ha assumit una significació simbòlica relativa a la bellesa i la fragilitat femenines, en molts sentits. La inclinació de les branques serveix de metàfora a la submissió que les dones professen envers els homes a la Xina tradicional. Aquesta submissió, portada als extrems, també ha estat vista com una via d’entrada a la prostitució, i per aquest motiu, els antics no recomanàven plantar desmais a la part posterior de les cases (on solien ubicar les seves cambres les dones de la família) per a evitar que elles puguéssin caure en aquesta mena de pràctiques sexuals indignes.

En un pla més positiu, existia el costum tradicional de regalar una branqueta de salze als amics que sortien de viatge. Les tiges entrellaçades d’aquest arbre simbolitzaven l’afecte i la unitat de l’amistat.

Si voleu, després d’haver llegit tot això torneu a rellegir el poema de Su Dongpo, esmentat en l'entrada "En un país de salzes" d'aquest mateix blog, i proveu de buscar-hi les referències simbòliques que amaga…

Als jardins xinesos també creixien altres menes de salze, com el Salix matsudana, una espècie molt propera a Salix babylonica. Aquest arbre, sobretot en la seva forma de creixement dret, resisteix molt millor que el desmai la sequedat en el terreny i la climatologia dels llocs secs. Aquesta espècie fou introduïda a Europa al 1920 i, actualment, sol trobar-se als vivers en la seva forma “Tortuosa” , de branques que dibuixen una curiosa sinuositat, un cultivar que a la Xina s’anomena “Salze d’urpes de Drac”.

Com a curiositat final, es dona la circumstància de què la majoria d’exemplars de desmai que es troben a Occident i al Pròxim Orient resulten ser de sexe femení, mentre que els que es troben a l’Índia i als voltants del Tibet són majoritàriament mascles.

Massa portes ens obre aquesta aproximació a un element tant senzill, en aparença, com és un arbre. Però és que ni al paisatge ni al jardí n’hi ha cap d’element que pugui definir-se tan fàcilment com pensàvem, eludint la seva possible significació més profunda. Cadascún dels matisos que pot incorporar una percepció més polièdrica de la seva entitat és un fil que condueix a una altra connexió veritable d’aquell element amb la resta de la realitat, ultrapassant limitacions que sols operen en la ignorància. És d’ignorants el pensar que aquests salzes que admirem avui no tenen res a veure amb la sèrie de desmais que pintava Monet (1840-1926) més enllà de 1914. I no es cap insensatesa preguntar-se perquè Monet va escollir el tema dels desmais per honorar els francesos caiguts durant la I Guerra Mundial, quan temia per la vida del seu propi fill, destinat al front. I preguntar-se, d’on provenia la força abstracta i l’expressionisme del seu traç en aquells moments? Hi havia alguna mena d’herència “xinesa” en tot allò. Coneixía Monet el sentit simbòlic dels desmais a l’Orient?

Claude Monet, Les Nymphéas: Les deux saules. 1914-1926

És ben sabut que el Japó havia obert les portes al comerç internacional l’any 1853 i que es celebraren grans exposicions a Londres i París sobre el Japó, ja entrada la dècada de 1860. Això ajuda a crear l’onada de “Japonesisme” que assoleix Europa en aquells moments (els altres episodis anteriors d’una influència orientalista similar sobre la moda d’Occident s’havien donat primordialment des de meitats del s. XVI fins a finals del s. XVIII, coincidint amb les successives publicacions de les “Lettres édifiantes et curieuses” enviades pels jesuïtes que penetràven a l’Imperi Xinès i també, anteriorment, en temps de Marco Polo.).

Monet absorbeix la influència igual que molts altres artistes de l’època. Quan es trasllada a la seva casa de Giverny, al 1883, continua alimentant aquesta font d’inspiració, fins que l’any 1893 adquireix el terreny veí a la seva propietat, i inicia la construcció del famòs jardí de regust oriental que tan famós s’ha fet després. L’any 1903 s’acaba la construcció del pont japonès que travessa per un costat l’estany dels nenúfars, indret que quedarà tantes vegades immortalitzat en la seva pintura. En el disseny d’aquest pont i de la resta del seu jardí oriental sembla que hi va tenir un paper important, tot i que indirecte, la seva veïna: Lilla Cabot Perry. Pintora impressionista, admiradora del gran mestre, va llogar aquella casa (on també havien viscut Theodore Butler i Frederick Frieseke, representants de la primera fornada d’impressionistes americans) per a poder estar a prop de Monet, amb qui ben depressa va fer amistat. Per motius personals, Lilla Cabot va viatjar al japó i s’hi va estar tres anys. En retornar, va mostrar a Monet totes les teles i dibuixos que havia fet. Sembla ser que aquestes teles van ajudar Monet a decidir diversos detalls del disseny del seu jardí oriental (com ara la forma del pont i la combinació d’aquest element amb l’enfiladissa anglesina (Wisteria sinensis). Qui sap si entre els dibuixos i les històries que Lilla Cabot compartí amb Monet, s’hi deuria infiltrar alguna noció sobre el simbolisme dels desmais provinent de la tradició de l’Orient? No ho sabem, però hom diu que a Monet el fascinaven les qualitats translúcides de les fulles del desmai, els seus penjolls verticals reflectint-se a l’aigua, entre els nenúfars i enmig de flors primaverals. Monet en platà forces al llarg de les vores del llac, encara n’hi ha dos que sobreviuen avui. També va plantar “Salix matsudana Tortuosa” i vimeteres, força comuns en aquella zona de Normandia.

En tot cas, mentre hom s’atura, de passada, en totes aquestes preguntes, resulta interessant comparar algunes obres de Monet centrades en el tema dels salzes, per exemple: “Les Saules” , de 1880, “Printemps, saules”, de 1885, i la seva sèrie dedicada als desmais, “Saule pleureur” 1918-1926.