La jardineria egípcia.

Nascut enmig de les immenses planures desèrtiques del nord-est africà,  el jardí egipci ha de valorar-se en la mesura que respon a aquell paisatge de formes esmorteïdes que s'exten fins a l'horitzó.  Un paisatge horitzontal ,  amb l'única interrupció de les valls eixutes i les moles imponents, de roca esquerpa,  o d'alguns paratges personificats per l'erosió,  que contrasten amb la llegendària potència i la fertilitat del gran riu Nil i la seva conca. 



Cerimònia Funerària en un Jardí de Temple,  Egipte,  (1475 a. de C.)



Resseguint el curs d’aquest riu i en els contadíssims indrets on l’aigua aflora de manera natural hi creixen oasis plens de palmeres i conreus com la civada o el cotó,  arbres de fruits que s’esperen amb delit,  plantes hortícoles i remeieres o espècies ùtils,  com el papir.  

Els troncs verticals de les palmeres sostenen l’estesa verda que fa de sostre al conjunt de l'oasi paradisíac,  proveint el seu dessota de l’altre element imprescindible per a la vida al bell mig del desert:   l’ombra que permet descansar de l’omnipresència de la canícula solar.



Representació d'escena d'un jardí egipci.  Tebas, (1900 a. de C).



El jardí egipci reacciona,  doncs,  a tota aquesta sèrie d’estímuls i s’insereix en el fluxe dels cicles naturals que l’envolten.  És bàsicament un espai horitzontal i protegit per parets,  de forma regular,  quadrada o rectangular,  i amb subdivisions internes controlades per una estricta geometria.  Res d’inestable ni immesurable com les dunes de sorra del desert.  L’aigua hi té un paper central,  molt important,  amb estanys, piscines i canals,  de vegades navegables,  sovint amb vida aquàtica i plantacions que recorden la cara més amable del riu Nil.  Però,  tot i així,  l’aigua apareix sempre controlada i continguda per la línia recta dels canals i les avingudes.  L’ombra i el sentit de la verticalitat venen donats per les plantacions d’arbres en seqüència regular i estricta filera:  palmeres,  encens,  figueres…   Columnes i elements arquitectònics, com pèrgoles i quioscs,  es situen també de manera molt ordenada,  a banda i banda del camí principal,  el qual és també l’eix de simetria del conjunt.   S’hi respira un aire de tradició i ritualitat:  tot apareix al seu lloc,  caracteritzat, repetit,  amb una forta expressió de ritme i proporció que es dosifiquen, de ben segur,  en alguna justa mesura.   



Miniatura en fusta.  (1900 a. de C.)





Jardí egipci. Tebas, (1400 a. de C.)





Representacions esquemàtiques. ( X. bentué).



La jardineria egípcia por Xavier Bentué se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.
Basada en diversas aportaciones.