Camins i viatgers. (de Marco Polo a Hamish Fulton).

Els viatgers europeus que,  sobretot a partir del s. XIV,  comencen a recórrer directament alguns dels territoris asiàtics,   acaben redactant i difonent  descripcions força personals  -però plausibles-   d’allò que han trobat,  han sentit  i els ha meravellat al llarg de la travessia.  Quan esmenten algun jardí, els seus comentaris sembla que posen més l’accent en la riquesa,  la diversitat,  l’ opulència  o la bellesa dels indrets que descobreixen,   que no pas en la pura racionalitat formal o l’ordre geomètric d’aquells espais.   Aquesta característica  -el rigor formal-   també és esmentada, però no sembla destacar ni aparèixer com un dels seus aspectes crucials.   Allò que els crida l’atenció té més a veure amb les qualitats de l'ambient,  l’atmòfèra,  l’ampli espectre estètic que es reuneix sota el mantell de la composició d’aquells magnífics oasis i vergers.


Ruta seguida per Marco Polo.



Marco Polo (1254 -1324),  en el seu  “Llibre de les Meravelles del Món”,  on recull les vivències del seu mític viatge,   que el dugué des de Venècia fins els horitzons llunyans de la Xina,  descriu alguns d'aquests recintes visitats a Tabriz  (N.O de Pèrsia),  Isfahan (al centre) o Samarcanda  (N.E.  de Pèrsia).   Després de sortir de Venècia,  l’any 1271,  en direcció a Sant Joan d’Acre , la ciutat templària d’Israel,  passa per Jerusalem  (0n recull oli del llum que crema davant la tomba de Jesucrist), i després tomba cap a Armènia.  Més tard, baixarà per tot el golf pèrsic fins la ciutat d’Ormuz .  A partir d’allà,   penetra terra endins cap a Kerman,  Samarcanda i Kashgar,  creuant el desert salat de Kavir.  A través de les muntanyes de l’Hindukush,  on es troben les darreres serrelades que venen del Pamir, del karakórum i de l’Himàlaia,  Marco Polo s’introdueix al desert de Taklamakan, en direcció a Cambaluc (Beijing).  Un cop a la cort xinesa,  Marco polo restarà 17 anys al servei del gran Kublai Khan,  que l’accepta com a emissari estranger i l’hi encomana diverses missions oficials,  tant en territori xinès  (Dali, Hangzhou,…) com a l’Índia.  De ben segur,  el fet que Marco Polo parlés diverses llengües  (mongol,  persa  i, fàcilment,  l’àrab i el turc) així com la seva experiència,  adquirida en l'heròica travessa,  deurien haver estat motius de pes en la decisió que va prendre el gran Kahn,  quan va retenir-lo al seu costat per aprofitar-se dels seus serveis.   Marco Polo va visitar Xi’an  -antiga capital imperial i orígen de la Ruta de la Seda-  i diversos punts del Fujian,  mentre era a la Xina.   En el seu viatge de tornada,  passà per Guangzhou (Cantón),  Singapur,  les costes de Sumatra,  Ceilan  (Índia),  Bombai i de nou fins a Ormuz  (en territori persa).  Aquest cop anirà cap a Tabriz i d’allà viatjarà fins a Constantinopla i arribarà de nou finalment a Venècia, el 1295,  25 anys més tard de la seva partença. 



Samarcanda

Tot just a començaments del s. XV,  un altre viatger europeu,  Ruy González de Clavijo,   és enviat pel monarca Enrique III de Castilla als antics territoris de Pèrsia, i més enllà,  fins la mítica ciutat de Samarcanda,  vora el Mar d'Aral  (un mar que avui s'enfronta a la desaparició!).  La seva missió era establir un bon contacte i una possible aliança estratègica i comercial entre la potència turca-mogol i el regne espanyol.   Ruy Gonzàlez de Clavijo arriba a Samarcanda el 1404 i és rebut pel gran conqueridor turc Timur  (també anomenat  Tamorlan  o Tamurbec).  L’audiència es realitza en el jardí  Dilkusha  d’aquella ciutat,  un recinte construit el 1397.  En el seu escrit  "Embaixada a Tamorlàn",  Ruy González de Clavijo en dona algunes explicacions.  La missió va acabar de manera poc exitosa,  però  van estar tres anys d'un viatge extraordinari,  des de la seva sortida de Cadis fins la seva tornada a Castella.  



Ruta seguida per Ruy González de Clavijo.




Samarcanda.












Al s. XVII,  Sir Thomas Herbert  (1606 - 1682),  historiador i viatger anglès,  empren un viatge per terres asiàtiques acompanyant una missió diplomàtica que havia de trobar-se amb el Shah 'Abbas I .   Herbert sols tenia 21 anys.  Entre el 1627 i el 1629  viatja per l'Iran,  i per les antigues terres acàdies  (on quasi 4.000 anys abans Sargó, segons la llegenda,  hauria apres i exercit l'ofici de jardiner,  abans de ser declarat rei dels acàdis per la deesa Ishtar). 


Captadors o torres. de vent a l'Iran.
(www.arquyma.blogspot.com)




Captadors o torres de vent.  Funcionament.
(www.arquyma.blogspot.com)




Sistema de millora tèrmica ambiental,  combinant una torre
o captador de vent i un qanat. (www.tec.nologia.com)

  Herbert visitarà les ciutats de Shiraz, Tabriz,  Persèpolis o Isfahan, en la vall fèrtil que s'extèn al peu de les muntanyes Zagros.  En aquesta darrera ciutat,  el Shah  'Abbas I el Gran havia fixat la nova capital de Pèrsia,  en aquells moments en què una part de l'imperi s'havia perdut per la pressió militar dels turcs, otomans i mogols.  La ciutat va omplir-se d'obres d'arquitectura i de jardins,  i als palaus d'Abbas s'hi van instaurar tallers de pintura i de teixits.  Hom considera aquesta època com una de les més importants per al progrés de les arts pictòriques i de la manufactura de catifes en la història de l'antic Iràn.   Tornat a Anglaterra,  Herbert escriurà  "Alguns Anys de Viatges per Àfrica i Àsia la Gran,  amb especial descripció dels famosos Imperis de Pèrsia i Indostan",  el seu particular llibre,  testimoni dels seus viatges.

Avui,  tothom que fa un viatge n'acaba enregistrant tantes imatges que difícilment necessita cap altra mena de "prova" ni de reportatge de la seva experiència.  Però si el viatge és llarg  (i la majoria de nosaltres consideraria "llarga" una estada fora de casa que durés més de trenta o quaranta dies) i,  si la destinació és prou exòtca,  s'acaba sucumbint a la tentació d'escriure un "llibre".  De sobte, ens sentim dipositaris d'un  saber  que hem de transmetre i escampar tant sí com no.  Molts hem caigut en aquest parany i hem cregut que teniem quelcom a dir,  una idea o un coneixement digne d' ésser escrit ...  Aquesta sensació deu de ser com una reminiscència d'aquell costum tan propi dels Il.lustrats del s. XVIII:   el "Grand Tour" per Europa amb caràcter educatiu.  Sols que,  ara,  Europa ja no ens sembla gran cosa i hem de saltar de continent.  I així anem  "inventant"  noves destinacions,  prefabricades des de l'imaginari col.lectiu;   perquè,  en realitat,  el viatger transmuta la realitat del lloc que descobreix  (o reconeix)  en una altra cosa,  que és la que ell provoca, rep,  interioritza i transmet...      "L'Orient és casi una invenció europea"  ( Edward W. Said, "Orientalism" ,  1978)    



J.L. Gerome. L'encantador de serps.





Portes de Samarcanda. Fotografia d'Eduard Navarro.







La "Sublime Porte" del Palau de Topkapi a Istambul,
una entrada reservada als embaixadors estrangers
 que visitaven la ciutat en missió oficial durant l'Imperi Otomà. 
El pare de J.J. Rousseau residí a Istambul durant uns quants anys,
treballant al servei del sultà. 

 Corria l'any 1765,  i fou el mes de juliol quan Jean-Jaques Rousseau es traslladà (obligat per les circumstàncies) a la petita Illa de Sant Pierre,  al bell mig del llac de Bienne,  prop de Berna (Suïssa). En plena obsessió per la botànica,  una afició que li havia inspirat un tal doctor Ivernois,  Rousseau surt a caminar habitualment;  recorre l'illa observant les plantes amb dedicació i identificant-les  amb ajuda d'una guia   -Systema naturae-  que passeja sota el braç cada dia.  En els seus  "Ensonyaments d'un passejant solitari"  llegim:

 "Hom passeja, vaga lliurement d'un objecte a un altre, examina cada flor amb interès i curiositat,  i tan bon punt comença a captar les lleis de l'estructura,  gaudeix d'un plaer sense fatigues". 

"M'enfilo als penyals,  a les muntanyes,  m'endinso a les valls,  als boscos,  per escapolir-me,  tant com puc,  del record dels homes".



Llac de Bienne i l'Illa de Sant Piere, Berna, Suissa.



L'estada de Rousseau  -el seu desterrament-   a la rectoria de l'Illa de Sant Pierre va acabar allargant-se dos mesos.  Perseguit per les seves obsessions i ofegat en ell mateix, de tant voler justificar-se davant un món que no girava al compàs volgut i davant de tot allò que l'assenyalava,  el vell Rousseau escriu sobre sí,  continua confessant-se després de les seves Confessions.  Què lluny queden les promeses de l'Emili  i de  l'Eloïsa!  Què soterrada, ara,  l'ambició del Contracte Social!   La natura, la seva estimada natura,  li serveix ara per expressar el seu propi interior, dolgut, decebut i, de vegades,  encara excessiu i desafiador.  Certament, les seves idees van ajudar a canviar la visió del món de l'Europa emergent,  influint decisivament els pensadors alemanys que, com ell,  serien caracteritzats dintre del Romanticisme i les seves ulteriors derives,  però el Rousseau-home,  tal i com pensava Baroja,  no va quedar en gaire bon lloc:

"Nietzsche,  salido del pesimismo más fiero, és en el fondo un hombre bueno;  en esto es el polo opuesto de Rousseau,  quien,  a pesar de hablar siempre de la virtud,  de los corazones sensibles, de la sublimidad del espíritu,  resulta un ser bajo y vil"  (Pío Baroja,  Juventud y Egolatría, 1917 )

Els seus grans o insospitats discursos  queden,  ara,  enrera.  El seu viatge personal l'ha dut a la petita fruïció del qui identifica una planta mentre passeja;  aquest és el seu darrer refugi i la seva darrera opció per a seguir respirant:

"El caminar és quelcom que anima i exalta les meves idees;  el meu cos necessita el moviment".

L'afició a les plantes i a l'herborització no és pas estranya a la seva època,  la cultura europea viu en aquells moments un interès creixent per la sistematització dels coneixements sobre el món natural,  i la botànica hi és present en un lloc destacat  (un exemple n'és la publicació pòstuma de la "Botànica de J. J. Rousseau;  amb il.lustració de 65 plantes",   l'any 1805.    El pensament naturalista de Rousseau incorpora també, com el de molts dels seus contemporanis,  tot aquell regust d'influències  i fascinació per les cultures originàries, primitives i exòtiques (turques, orientals, africanes... ),  les quals s'aprofiten, de passada, com a referent crític i  idealitzat que els permet abordar,  indirectament,  l'autèntica realitat problemàtica que els envolta.
França i Turquia havien establert relacions diplomàtiques continuades des del 1525  (un dels primers exemples europeus d'aquest tipus de procediments polítics).  Però, a més d'això, en el cas de Rousseau es donava la circumstància de que el seu pare,  Isaac Rousseau, va treballar al servei del sultà otomà d'Istambul entre el 1705 i el 1711,  per la qual cosa el seu imaginari "oriental" era encara més ric.    



Llàmines del pintor Pierre Joseph Redouté (1759-1840) 
que acompanyaven l'obra de Rousseau
Botànica amb il.lustració de 65 plantes.





Botànica amb il.lustració de 65 plantes



També Délacroix va ser un altre personatge tocat per l'orientalisme,  a més de ser un caminant habitual i,  esporàdicament,  un emissari  en viatge cap a terres exòtiques.  Del gener al juliol de 1832 realitza el seu gran recorregut que el durà al Marroc,  passant per  Espanya i per Algèria,  i acompanyant la missió diplomàtica oficial que envia el rei francès Lluís Felip.  Aquests mesos es convertiran en una font inesgotable de temes i motius d'inspiració artística, que es mantindran per la resta de la seva vida  (igualment com,  30 anys després, succeïrà amb un jove Marià Fortuny, que també viatja al Marroc).   El 22 de març de 1832 els enviats es van reunir amb el sultà  Abd-al-Rahman a la ciutat de Meknès.  Les tensions bèl.liques creixen a la zona fronterera d'Alger i Marroc.  Tot i així,  Délacroix va poder recórrer els carrers estrets de Meknès,  Tànger, ...   El seu viatge,  tot i la seva durada limitada (set mesos),  resulta intensament actiu en l'esfera espiritual de l'artista.  Com era d'esperar,  això genera tot de reflexions que deixarà recollides en els seus escrits, a més de reflectir-se en el testimoni extraordinari dels seus blocs de notes,  on podem apreciar, a més,  els seus dibuixos i aquarel.les presos sobre el terreny.   



Le sultan Abel-el-Rahman. E. Delacroix, 1840.



Per aquell mateix moment,  si fa o no fa, un jove pastor desconegut sortia de la petita localitat aragonesa d'Alquèzar,  per a traslladar-se, a peu,  fins el minúscul poblet d'Arbaniès,  a 15 Km de la ciutat d'Osca. 



Alquézar.

 Allà s'hi establí i creà una família.  Molts anys més tard, un dels seus nets acabaria viatjant també al Marroc,  movilitzat amb motiu de la guerra espanyola.  Es deia Josep Bentué  i explicava que,  amagat darrera d'algunes roques molt grosses,  escoltava els trets que disparaven moros i espanyols.  Fa molt de temps ens explicava:   "Les bales dels moros sonaven  pàcum, pàcum ;  les nostres feien   pànyau, pànyau;  i jo estava mort de por!".  En Josep va tenir dos fills i cinc nets,  tots nascuts a Barcelona  (on va acabar emigrant després de la guerra).  Venia cada tarda a peu (li agradava caminar) a veure els seus nets. 



Arbaniés.



L'atzar i la casualitat va fer que un d'aquells nets acabés viatjant a la Xina,  l'any 1995.   724 anys desprès que Marco Polo iniciés la seva enorme aventura,  un re-besnet llunyà d'un pobre pastor va trepitjar la famosa ciutat de Xi'an, l'antiga Chang'an,  l'inici de la fabulosa Ruta de la Seda.  Hi restà un any sencer i,  com segurament passava a tots els viatgers del món,  la barreja de sorpresa i d'incomprensió dels primers moments es convertí en un pou d'infinita fertilitat pel seu imaginari i per la seva reflexió posterior.  Com havien fet tants il.lustres precedents,  va voler parlar,  ell també,  mal que fos des de la humiltat,  del que havia trobat,  i sense saber-ne massa va prendre notes i dibuixos:    un grapat de jardins, una seqüència de paisatges, homes i dones al carrer,  l'ambient,  l'atmòsfera,  el fum dels focs dins d'un bidó, l'olor de la tinta fresca, el regalim dels "termos" de bon matí...   Tot queda lluny,  ara , però encara hi pensa sovint... 



Pawlounia tomentosa. Bloc d'apunts de la Xina. X. Bentué, 1995-96.





Pawlounia tomentosa. Bloc d'apunts de la xina. X. Bentué 1995-96.





Bloc d'apunts de la Xina. X. Bentué, 1995-96.




Bloc d'apunts de la Xina. X. Bentué, 1995-96.



A partir de mitjans dels anys seixanta del s. XX,  l'artista-caminant anglès Hamish Fulton  (n. London, 1946) comença a efectuar petites passejades, l'experiència de les quals reinterpreta després en forma d'obra d'art  (quelcom similar al què aconsellava P. Klee en el seu "Creative Credo", allà pels anys vint).  Per a Fulton,  l'art és una manera personal de mirar la vida i no depèn ni ha de concretar-se en la producció d'objectes.  L'interés de l'art,  per a ell,  va més enllà del cercle tradicional de l'art.  Fulton es preocupa pel medi ambient i per aspectes culturals indígenes.


Instal.lació de Hamish Fulton, Islàndia, 2003.

                                                                                                                                                                    

Al 1973,  Fulton camina 1645 Km en 47 dies,  creuant des d'un extrem d'Escòcia fins l'altre extrem d'Anglaterra.  A partir d'aquell moment l'acte de caminar serà essencial per a la seva creació artística  ("Si no es camina,  no hi ha obra").  Projecta diferentes travesses, ascensions i recorreguts per diversos llocs del món i,  després de realitzar-les,  generalment tot sol, presenta instal.lacions molt mínimes basades en textos i alguns esquemes bàsics relatius al sentit del seus viatges,  o bé mostra reculls de fotografies en blanc i negre de diversos aspectes relacionats amb la seva caminada.  En total n'ha fet més de 50,  amb una durada d'entre uns 10 i uns 60 dies cadascuna.  Les seves reflexions també han estat recollides en diversos textos i assaigs.

Fulton no vol deixar petjada de la seva presència en el medi ambient que travessa  (això el

diferencia dels artistes land-art).   Diu l'artista:

"M'he inspirat en l'ètica de la  'terra verge'  nordamericana,  que predica que no s'ha de deixar cap petjada".

Tampoc aspira a transformar ni a aprofitar-se dels materials que li ofereix l'entorn:

  " Jo no sóc escultor, ni tan sols escultor conceptual.  No tinc cap desig de reordenar el medi ambient ni de portar-lo a la ciutat.  Prefereixo veure el plàstic en una galeria,  més que no pas  veure-hi materials naturals purs,  que haurien de seguir les seves vides sota la influència dels elements:  el vent, la pluja, el sol."

El seu ideari és molt més espiritual i també més polític:

"Els humans s'uneixen amb la natura al caminar".

"Tot i el govern Bush i la seva destrucció dels acords de Kyoto,  jo sempre he pensat que les idees més progressistes han vingut sempre dels EEUU.   Sols cal pensar en personatges com el Cap Luther 'Oso Erguido' ,  Gary Sinder,  Jerry Mander,  Dave foreman,  Thoreau,  Muir, Rachel Carson, ..."

"La meva veritable ambició seria no anunciar cotxes  (fins que no arribi la tecnologia de la cel.lula de combustible),  sinó petits ocells,  flors silvestres,  rius nets, l'olor del bàlsam..."

John K. Grande,  en el seu interessantíssim recull per a la Fundación César Manrique   -"Diàlogos Arte -Naturaleza"-  (d'on hem extret els textos relatius a Hamish Fulton incorporats aquí),  escriu: 

"Caminar és una activitat sagrada.  Ens posa en contacte amb nosaltres mateixos i amb el nostre cos i és,  en general,  una experiència que eleva l'esperit.  Hom pensa, per exemple,  en les famoses passejades de Mahatma Ghandi per l'Índia,  les quals varen esdevenir una manifestació espiritual.  ¿És el caminar l'acte definitiu?  Una caminada presenta un aspecte cíclic;  té un principi i una fí,  quasi igual que una composició musical i amb tota la infinita variabilitat d'aquesta"

Hamish Fulton,  Nun Kun.

Bloc d'apunts de la Xina por Xavier Bentué se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

Els Jardins de l'Imperi Persa.

A l'àrea de confluència de les grans rutes d'intercanvi entre Orient i Occident,  on s'encreuaven les grans vies que unien,  per terra,  les civilitzacions de l'arc mediterrani i les de les terr

Imatge del desert Salat de Kavir presa des d'un satèlit de la NASA
amb un procediment especial.  Les formes sinuoses de la imatge
segueixen l'estructura dunar del desert.

es més allunyades de l'Àsia continental,  com la Xina o Mongòlia,  en un escenari geogràfic ple de muntanyes i abruptes serralades,  que contrasten amb l'aridesa recorrent d'immenses valls desolades i  altiplans erosionats ,  on reapareixen dunes de sorra i llengües desèrtiques de roca i sal  (com al desert de Kavir),  en aquesta vasta articulació que va des de l'Hindukush asiàtic i el riu Indo fins la costa Mediterrània  (passant per les estretors que dibuixen el Mar Caspi i el Mar Aràbic),  aquí, en aquestes terres,  s'hi van extendre els dominis de l'antiga Pèrsia.  Els seus pobladors van anar ocupant no tant sols aquells territoris que els eren més legítims i originaris (que coincidirien força amb els de l'actual Iran) sinó qué també van anar introduïnt-se a l'actual Afganistan,  el S.O. de Pakistan,  El Turkestan rus, i a les zones del Mar d'Aral, el Mar Caspi i bona part de la Rússia meridional,  fins arribar al Mar Negre.  En els moments de màxima expansió, la influència Persa s'escampa fins i tot per l'Àsia Menor i més enllà del Bósfor,  travessant cap a l'Europa dels Balcans,  i també per tot el Mediterrani oriental  (Llíbia,  N.E. d'Aràbia, Egipte i una franja  no molt ample que s'allargava pel N.E. Africà).

No és pas d'estranyar que les formes de jardineria nascudes en aquest dilatat conjunt de territoris perses acabessin recollint per igual tant les idees i principis que s'havien gestat a l'ombra dels oasis i temples egipcis,  com els recursos assajats a Messopotàmia,  o els models estètics i la càrrega simbòlica que anaven arribant des d'altres cultures asiàtiques, principalment de l'Extrem Orient. 

Resseguint una mica la història,  dels jardins perses de la Dinastia Aquemènida  (s.  VI - IV a. de C.), període contemporani al de la Grècia Clàssica,  no se'n sap gaira cosa.   Queden restes arqueològiques d'un possible jardí imperial pertanyent a Ciro II el Gran,  a Pasargada, envoltant l'indret on s'haurien erigit els seus palaus i on aquest hereu de les primeres tribus perses i responsable de la tremenda expansió de l'imperi hauria estat enterrat. 



Reproducció del Jardí de Ciro a Pasagarda.
 Segons imperiopersaaquemenida.blogspot.com

 Es tracta d'un gran parc d'estructura racional,  avingudes rectilínies, enormes plantacions regulars d'arbres i arbusts,  acompanyades de rectes canals d'aigua que deurien tenir un caràcter alhora decoratiu i funcional.  A l'interior d'aquest parc destacaria un gran espai rectangular tancat,  de 150  x  120 m.  de costat,  el qual estaria,  al seu torn,  dividit en quatre parts,  gràcies a un canal longitudinal i a un canal transversal que es tallarien en forma de creu,  constituint així un dels primers models històrics del famós disseny creatiu anomenat  Chahar bagh   o   Char bagh  ("4 Jardins"),  que després  hauria d'inspirar una incesant munió d'exemples posteriors.    El primer d'aquests exemples podria trobar-se en els jardins que el propi fill de Ciro II,  Ciro el Jove (424- 401 a. de C.),  hauria plantat (diuen que amb les seves pròpies mans) a Sardes (actual territori de Turquia).   Aquests jardins són esmentats per Jenofont,  qui els descriu com de disseny molt regular i exacte,  basat en l'angle recte i la uniformitat de plantació.  Els Jardins de Sardes seguien plenament el patró de divisió del recinte en  "Char bagh", segons asseguren els experts.   D'altra banda, es coneixen refèrències a altres jardins d'aquest tipus pertanyents igualment a l'època aquemènida,  situats en ciutats com Persèpolis o  Susa.  En algunes restes arqueològiques s'hi han trobat fins i tot inscripcions amb inventaris d'espècies,  que inclouen:  Oliveres, Kaqui, Perera, Pomera, Palmera de dàtils, Moreres, Magraners, i altres...

 Si bé aquestes primeres traces de la jardineria aquemènida podrien no ser encara prou clares,  hi ha documents posteriors que revelen que durant el període pre-islàmic de les dinasties Sassànides  (224 – 641) va existir una jardineria extensiva i molt sistemàtica,  vinculada a la construcció dels palaus.   Tant si eren aquests jardins de gran escala com si ens fixem en exemples posteriors, més petits i senzills,  la disposició tradicional de les formes es manté seguint aquell mateix esquema  del  “CHAHAR  BAGH”:  

"un estany o bassal central,  de forma quadrada o rodona, de vegades amb una font inclosa,  de vegades amb un pavellò o fins i tot amb un palau que n’ocupa el seu bell mig,  i,  partint d’aquest centre,  4  canals que s’allarguen,  en angle recte i de dret,  dividint l’espai en tots els sentits i  delimitant 4 quadrilàters iguals  (que seran tractats com parterres de flors);  mentrestant,   tot d’arbusts,  fruiters i tant arbres d’ombra com altres sempreverds apareixen alineats,  ordenats a banda i banda,  acompanyant aquests canals i proveïnt de la frescor i del filtratge essencial de l’energia solar,  què és la clau per poder aguantar el clima desèrtic del país.    


Jatrdi en "Chahar Bagh", Iran.

   

Hasht Behesht, Isfahan, Iran.

Aquest mateix esquema constructiu és el que fou introduït a l’Índia pel primer emperador Mogol,  Babur, després de 1526.  Una jardins de concepció idealitzada,  considerats paradisos terrenals.  Amb una distribució que es va mantenir idèntica al llarg dels anys,  però incrementant-se cada cop més el paper i la presència de l’aigua.   Els canals estrets van esdevenir grans canals,  enormes miralls, camins d’aigua  esgraonats,  amb cascades i sèries de sortidors,  amb l’objectiu final d’acabar produint un extraordinari i inesborrable impacte visual. 


Casa Behnam,  Tabriz,  Iran.






Jardí Dilkusha,  Iran.



Palau Golestan,  Iran.



Hasht Behesht, Isfahan , Iran.

  El Tah Mahal  no és altra cosa que una nova aplicació d’aquests principis del jardí persa;   bona part de tota la jardineria musulmana viurà d'aquesta herència.  El Jardí cristià,  amb la seva divisió central  i els camins “en creu”,  n’és un altre exemple;   Els jardins francesos,  com ara Versailles,  s’inspiraran igualment en l’ordre, la simetria axial i les seqüències geometritzades de l’exemple iraní.

Però tota aquesta deriva històrica i artística no hagués estat possible sense l'aprenentatge paral.lel d'aspectes molt més pràctics que tenen a veure amb l'entesa de l'home i el paisatge, l'adaptació mútua i la interacció que ha permès sintonitzar les necessitats de l'un i les capacitats de l'altre.

 Els Sassànides,  contemporanis de Roma i Bizanci,   havien dirigit el destí dels territoris de Pèrsia després de la caiguda dels Aquemènides a mans de l’exèrcit greg (durant segle IV a. de C.).  A ells els tocarà fer front a les temptatives expansionistes de Roma, Bizanci i algunes tribus asiàtiques,  fins que,  finalment,  seràn derrotats pels pobles islàmics  ( durant el s. VII ).   D’aquesta manera la tradició jardinera sumero-babilònica,  que havia estat absorbida pels Aquemènides   -quan aquests varen conquerir Babilònia-,  va passar al bagatge cultural persa,  heretat pels Sassànides,  i d’aquests últims es va acabar transmetent al l’Islam,  quan els Sassànides foren ocupats pels pobles musulmans.

 D’entre els actius més valuosos que incorporava aquesta transmissió de tradicions i cultures  (doncs la superposició de pobladors i civilitzacions diferents,  tot i sedevenint-se a través de la força,  no deixa de significar transmissió de sabers i costums),  sens dubte hi deuria haver les tècniques de reg que cada poble havia aplicat per a assegurar la vida de les plantacions dels seus camps i els seus jardins.  En unes condicions climàtiques com les que caracteritzen la major part del territori de què estem parlant,  el domini d’aquests recursos havia de ser una qüestió decisivament crucial.   Cal recordar que l’estiu iranià aporta una pluviometria total d’entre 50  a 250 mm. de precipitació  anuals,   a quasi tot el país  (excepte la regió semi-tropical del Mar Caspi). Entre altres tècniques per a combatre les condicions climàtiques,  a Pèrsia es va desenvolupar des d’aproximadament el s. VI a. de C.   l’impressionat sistema de captació i conducció d’aigua dels  “Qanats”.  

Com recorden Norah Titley i Frances Wood,  responsables de les Col.leccions Orientals de la Biblioteca Nacional Britànica,  aquesta tècnica començava amb la recollida d’aigües provinents del desglaçament i la fosa de la neu de les muntanyes.  En els indrets adequats,  on el sòl presentava roques poroses -arenisques- i textura de graves ben permeables s’excavaven uns túnels a diferents nivells de profunditat,  arrivant fins les capes freàtiques i provocant una acumulació d’aigua en extensions notables.  Aquests túnels es comunicaven amb galeries subterrànies que tenien per funció dirigir i distribuir l’aigua cap allà on es necessitava.  A intèrvals d'entre uns 15  a  45 metres es construien pous, des del túnel a la superfície,  per a proveir orificis de sortida.  Aquests pous s’utilitzaven per a treure la terra que s’excavava (mentre s'allargaven les galeries),  i també per a proveir conductes d’aire i punts d'inspecció.  El treball en els “qanats” demanava molta habilitat;   els operaris que s’hi dedicaven eren considerats l’elit de la mà d’obra iraniana.  Vistos avui dia des del cel,  aquests forats semblen una successió de petits cràters volcànics que discorren creuant el desert.  El sistema del “qanat” acaba sorgint a la superfície,  on brolla per solcs i déus d’aigua  que s'utilitza per a regar els camps, els horts i els jardins o per subministrar aigua a les poblacions.  L’abasteixement mitjançant aquest sistema es perllonga tot l’any i es controla estrictament.

El vocabulari formal, l'esperit de la concepció i les caracterísitques més genuïnes que acaben incorporant-se com a tipologia en els jardins perses, queden ben il.lustrats en la gran quantitat de pintures i miniatures que,  a partir del s. XIV, apareixen en l'art iranià,  al voltant del tema de jardí,  sovint relacionant-se amb llegendes i poemes èpics -romàntics. 

 



Miniatures il.lustrant el tema del jardí persa,  s. XVI.




 El jardí persa apareix com un espai clos,  limitat per parets  (en l'antiga llengua  avèstica el jardí es designava com "pairi-daeza":   "tancat entre parets"   >  descripció que també derivà posteriorment en el mot "Paradís")  amb tot de ressonàncies rituals i místiques.  Aquestes parets podrien haver tingut al voltant de 4 m. d'altura i aproximadament 1 m. de gruix.  La forma perimetral dels recintes és sobretot rectangular.   Com ja hem vist,  els 4 canals-avingudes principals es creuen ortogonalment  pel punt on apareix el dipòsit d’aigua o estany central del conjunt.  Aquest estany pot ésser quadrat, rodó, rectangular, hexagonal o octogonal,  amb les seves vores ondulades o en forma de trèbol, i sovint s’acompanya d’una font o sortidor. Dintre del recinte destaca en importància el gran canal longitudinal que divideix l'espai per la meitat (i de dalt a baix), és a dir,  que alhora funciona com a eix de simetria i com a instrument visual per a resaltar la perspectiva central dominant en tota la composició.   Aquest efecte de perspectiva ve reforçat molt sovint per la presència d'edificis situats en línia recta sobre aquest mateix eix (normalment, un pavelló a l’inici del recorregut i un palau al bell mig de l'estany, cap a l’altre extrem de la visió frontal,  erigint-se en el punt d'encreuament més rellevant de tot el conjunt.

En els jardins grans apareixen molts altres canals secundaris,  paral.lels entre ells,  que s’entrecreuen perpendicularment  amb aquest element axial primari,  configurant diversos  “Char Bagh” en una mateixa obra.  Dintre els parterres quadrangulars s’hi planten  Magraners, Tarongers, Llimoners, plantes de flor, ornamentals diverses, fruiters...   Els murs perimetrals es cobreixen de rosers trepadors i altres enfiladisses.  Alineacions d’arbres allargassats i alts, moltes vegades coníferes,  acompanyen i ombregen la vora dels camins i canals:  Pins, Xiprers, Oms, Roures, Arbres de Júpiter, Aurons,  Plàtans, Pollancres...  Per a vestir les interseccions i,  sobretot, a l'entorn dels edificis insignes del jardí es situen grans arbres, com plàtans d'ombra, ...  (els pobles perses sempre van mostrar una gran estima pels arbres;   ja des de temps molt antics hi havia extenses plantacions d'arbres aprofitades com a  Parcs de Caça).  Acompanyant els elements arquitectònics del jardí no és estrany l'ús decoratiu de ceràmiques vitrificades,  seguint patrons florals i formes geomètriques molt elaborades.


Plànol del jardí del s. XVII Chihil Sutun, Isfahan, Iran.




Jardí Bagh-e Fin, Kashan, Iran


 

Aquesta estructura bàsica i aquests elements característics del jardí persa són clarament perceptibles en algunes representacions que apareixen ,  per exemple,  com a decoració de les famoses "catifes perses". 



Catifa persa amb motiu decoratiu basat en un jardí de Tabriz, el qual s'organitza en la forma tradicional de Char bagh.  S'hi veu el canal central , amb peixos,

tres pavellons situats als encreuaments,  amb grans arbres (Platanus orientalis) envoltan aquestes estructures arquitectòniques.  Tot d'arbusts i plantes de flor molt esquematitzades són visibles dintre dels diferents parterres.  S. XIX. 


Més enllà de l'interès d'aquests dissenys, les "catifes perses" són un element cultural de gran importància.  A través del seu estudi podem arrivar a plantejar-nos aspectes tant curiosos com el dels pigments i tints que s'usàven per a obtenir la seva variada gama de colors.  A Wikilingua.net podem llegir: 

Abans de l'aparició dels tints sintètics (l'anilina es va descobrir en 1856 i l'aparició dels colorants en Persia va ser a la fi del segle XIX), els tintoreros empraven solament tints naturals, provinents de substàncies vegetals. Alguns dels tints emprats eren:

• El vermell obtingut de l'arrel de grana, que creix silvestre en una gran part d'Aniran.
• Les fulles de l'indigo donaven un blau que podia ser molt fosc, gairebé negre.
• Les fulles de la vinya proporcionaven els grocs, també obtinguts a partir del safrà (color més delicat), conreat en el Jorasán.
• El verd s'obtenia barrejant blau i groc amb sulfat de coure.
• Els colors naturals de la llana proporcionaven els grisos i el marró, que pot obtenir-se també de la pela de nou.
• S'empra la llana natural d'ovella o el pèl de camell negre per al color negre, per al qual s'usa també l'òxid de ferro contingut en la nou de galla que afecta als roures.

Els motius de les catifes perses,  produïdes tradicionalment en grans quantitats en algunes zones de l'Iran,  com per exemple la ciutat de Tabriz,  han inspirat altres tipus d'obres artístiques molt posteriors.  Podriem esmentar algunes pintures de Klee o,  més recentment,  la sèrie "Carpets" de l'artista alemany David Hanauer,  el qual aprofita vistes aèrees de diversos indrets del món,  obtingudes a través de Google Earth,  per a  elaborar imatges similars a decoracions geomètriques d'antigues catifes perses. Amb aquestes imatges i seguint patrons ben definits crea les seves pròpies obres sobre base tèxtil,  que després usa en un sentit similar al de aquelles antigues catifes orientals.   

 

L’expressió del torrent cultural que empeny el desenvolupament històric i l’expansió del món persa no podria reduir-se a un discurs unívoc,  centrat en un sol aspecte,  amb un sentit parcial de la realitat.   Tampoc sembla raonable pensar que els jardins que s’han anat succeïnt al llarg de més de deu segles en el seu territori  (en enclavaments molt distants entre sí) puguin haver presentat un aspecte invariable,  unànim,  repetit sense cap alteració. 

Les característiques dels recintes i, sobretot,  la vaiarbilitat i riquesa dels aspectes compositius  -que deurien respondre a condicionants i expectatives diferents en cada cas-   havien de produir resultats també molt diversificats i,  possiblement allunyats de les imatges tòpiques que avui associem amb cada tipologia de jardí.

Rubió i Tudurí  no deixa d’advertir que la pretesa formalitat i el rigor geomètric que suposem que era característic de moltes d’aquestes tipologies de la jardineria de  l’Antiguitat no hauria de ser acceptada de manera tan categòrica en les nostres classificacions,  perquè l’art del jardí,  per la seva pròpia naturalesa,  acaba essent facilment procliu a matisar i compensar tot excés geometritzador o massa racional,  introduint altres valors   -de caire més ambiental, atmosfèric, orgànic i sensible-   que atempten directament contra la part del disseny basada en la mesura exacta i reguladora.

Si ens permetem la llicència de comparar les representacions documentals dels antics jardins egipcis o sumeris i les dels jardins de l’època persa,  que ara tractem,  tot i referint-nos a obres d’èpoques molt distants en el temps,  penso que podem veure-hi reflectides dues concepcions ben diferents del què significa aplicar un ordre i una regulació a l’espai del jardí.  Sembla que en les edats remotes en què creixien cultures com l’egípcia  o l’acàdia  (Sumèria),  l’ordre geomètric estricte,  la repetició,  la regularitat,  la fèrria ritualitat o el formalisme més abstracte dominen per damunt d’altres possibles punts de vista.   Altrament,  en la recreació del tema del jardí que duen a terme les cultures més directament afectades per l’òrbita asiàtica,  cultures com la irania-persa,  mostren una idea de la regularitat,  l’ordre geomètric i la formalitat molt diferent i molt més matisada;   en elles pesa molt més la preocupació per l’equilibri de les formes diverses,  la complementarietat de les escenes, la càrrega poètica i narrativa continguda en la imatge final,  plena de gests,  i no es tan estricte la duresa de la línia o l’exactitud de les repeticions que segueixen patrons arquetípics.  És un ordre més orgànic, una  “música”  més lliure.  Però,  val a dir que això no va acomplir-se del tot, segons sembla,  fins èpoques més recents, més properes a la nostra era. 





Nòries i molins

Les tècniques tradicionals d'obtenir energia i força de treball a partir dels agents fluïts de la natura  (sobretot de l'aigua i el vent)  ens planteja un tema apassionant.  Els aparells mecànics que històricament s'han utilitzat per a per a captar, conduir i utilitzar aquest infinit potencial de la millor manera possible ens fan pensar en la grandesa de l'enginy de l'home i,  alhora, ens fan preguntar-nos sobre el perquè molts d'aquests aparells extraordinaris han acabat caient en el desús i l'oblit.  Nòries i molins,  i màquines de moviment perpetu,  qüestionen  el rumb que ha pres una certa part del progrés i la tecnologia del nostre món contemporani.  Potser és moment de tornar a valorar algunes formes d'aconseguir les coses per vies més simples, més lentes i més autosuficients.

El jardí entre el Tigris i l'Èufrates.



A les terres planes que s'escampen entre els dos rius  -Tigris i Èufrates- ,   lloc que en el seu dia els grecs anomenaren "mesopotàmia",  allà on s'establiren les antigues poblacions sumèries i de Caldea  (4.000 - 3.000 anys abans de C.) i també,  si ho preferiu,  al mateix territori que,  si fa o no fa,  ocupa avui l'Irak  (ferit per tantes guerres i lluïtes inacabades),   en aquestes planes de la "mitja lluna fèrtil",   s'hi va desenvolupar també l'Imperi Babilònic;  un episodi més en tot aquell llarg despertar dels nuclis urbans,  polítics i culturals de la primera història de les civilitzacions.



Area geogràfica de Mesopotàmia, on va desenvolupar-se la
cultura babilònicai els primers assentaments agrícoles de la història.


 


Baix-relleu assiri del s. IX a. de C., mostrant un
ésser amb cap d'àliga i ales dorsals, realitzant l'acte
ritual de pol·linitzar a mà les flors de l'Arbre Sagrat
 de la fertilitat.  Hom creu que es tracta de Palmeres
 de dàtils comestibles  (Phoenix dactylifera).



 L'antiga Babilònia,  destruïda pels assiris 2.000 anys abans de Crist,  comptava ja amb un art de la jardineria prou significatiu.  Jardins d'estructura geomètrica i regular,  que incloïen diversitat de plantes i d'arbres  (s'han trobat baix-relleus que ho confirmen), disposats en fileres ordenades,  acompanyant-se d'un sistema formal de canals de reg,  camins i avingudes , pèrgoles, pavellons, emparrats,  escalinates, estanys  i elements constructius de disseny recte, massís,   complementats amb decoració repetitiva,  potser a base de ceràmica vitrificada i  patrons lineals. 

Als bosc montà del país hi creixien nogueres (Juglans sp.),   alzines  (Quercus sp.),  plàtans d'ombra  (Platanus sp.)  i  arbres de la família de la figuera  (Ficus sp.).   Les Palmeres (Phoenix dactylifera)  i  els tamarius  (Tamarix sp.)  són,  però,  alguns dels elements de la vegetació més abundants en les zones més eixutes i també, segurament,  en aquells possibles jardins antics.  Se sap que altres espècies, com els pins (Pinus spp.) i els cedres  (Cedrus sp.) s'importaven per la seva fusta,  en grans rais que baixaven pel riu.


Reproducció d'un zigurat sumeri. (contenidos educarex.es)

 El zigurat és el monument més característic de l'arquitectura babilònica.  La  "volta"  i "l'arc"  són les seves aportacions fonamentals a l'art de la construcció.  L'escriptura  "cuneiforme", en un altre territori de la cultura,   representa un avenç encara més gran en la construcció de l'edifici espiritual que significarà la conquesta de la paraula escrita  (El "Codi de Hammurabi", aquell monolit de pedra de 2,50 m. d'alt,  gravat amb escenes al.legòriques i textos legals,  data d'uns vuit-cents anys abans que s'iniciés l'escriptura de la Bíblia,  el recull d'escrits de la qual s'inicià sobre el 900 a. de C.).



Escriptura "cuneiforme",  al Codi Hammurabi.

 Durant els s. VI - VII a. de C.,   època de la reinstauració del Nou Imperi Babilònic,  regnant figures com Nabucodonosor II,  es produeixen importants avenços en enginyeria i obres hidràuliques:   canals i sistemes de mecanització per al transport i distribució de l'aigua.   Això fou particularment important pels territoris de la Mesopotàmia,  ja que així podien aprofitar molt millor les pròpies caracterísitques favorables de la fertilitat del terreny  (deguda en bona part a les repetides inundacions provocades pels dos grans rius). 





Esquema dels Jardins Penjants de Babilònia

 És en aquell ric entorn on també sorgiran els mítics Jardins Penjants de Babilònia .

Encarregats per Nabucodonossor II (o  -segons altres autors-   potser per Senaquerib o fins i tot per la reina Semiramis),  diu la llegenda que es construiren com a regal per a Amitis,  esposa del rei,  la qual era d'orígen persa i enyorava les muntanyes del seu país natal.  No hi ha restes evidents d'aquest conjunt formidable de jardins en forma de "muntanya"  (quan Alexandre Magne va arrivar a Babilònia ja sols en quedaven uns pocs vestigis),  però alguns cronistes grecs com Estrabó o Diodor els descriuen amb prou detall com per a justificar la imatge que s'ha anat generant amb el temps al seu voltant.

Sembla que es tractava d'una construcció de base quadrada,  d'entre 50  i  120 metres de costat i amb una alçada total d'uns 25 metres.   Exteriorment prenia l'aspecte d'una mena de  zigurat  ,  tot i què possiblement podria haver estat obert per un dels seus costats,  a la manera  d'un "amfiteatre" o d'una ferradura rectangular.

           Idees sobre una possible estructura dels Jardins Penjants de babilònia  (X. Bentué, 2012)


Aquesta aparença resultava del fet de superposar un total de quatre pisos (que gradualment anaven disminuint en grandària) i que eren en realitat quatre terrasses esgraonades,  sostingudes per pilars i preparades per contenir substrats i plantes.  El conjunt incorporava tot un sistema de mecanismes per a transportar l'aigua des de baix fins a dalt  (Nòries i/o cargols sense- fi que captàven l'aigua de la riba de l'Èufrates o dels seus aqüífers propers i l'alcàven, camuflades a l'interior dels grans murs i treballant en cadena, cada cop més amunt).  D'allà,  una xarxa de canals la distribuia per tota la construcció,  regant tot el jardí i abastint els estanys, sortidors o altres elements que hi pugués haver.  El procediment constructiu assegurava la correcta impermeabilització de cada terrassa,  doncs els pisos estaven realitzats amb una combinació adient de capes de materials:



La primera capa, començant per baix, és de totxanes:

la segona està constituïda per encanyissat +  alguna mena d'asfalt;

la següent tornen a ser totxanes +  un betum impermeabilitzant,

i la més prima i superior és una llàmina de plom.

Al damunt de tot això hi va la terra i plantes.

Seguint l'esperit geomètric dels jardins-oasi   paradisíacs,  el pas donat en aquestes construccions mesopotàmiques significa elevar aquest ordre, també en un sentit vertical.  Això s'acompanya d'una nova valoració del paper de l'aigua,  que ja no tan sols és l'element vital per a la vegetació del jardí,  ni el mirall horitzontal i immòvil que tot ho reflecteix,  sinó què ara pot començar a protagonitzar un altre joc, mentre corre i salta pels desnivells entre les terrasses. 

Es va confirmant, també en aquest moment,  un decidit interés per la vegetació,  per la diversitat de fruits, orígens i hàbits de creixement de plantes i arbres,  especialment per certes espècies molt valorades.  Potser hi havia exemplars importats d'orient, com podrien ésser els desmais,  o cedres del Mediterrani (de l'actual Líban).  Indirectament, la forma d'aquells jardins introduia també,  l'orografia i la diversitat climàtica,  com part de l'aportació de  l'obra d'enjardinament,  uns aspectes que entren de ple en l'escena creada per l'home,  com una segona natura.  És possible que el conjunt dels Jardins Penjants de Babilònia suggerís tot això, amb l'efecte final que deuria oferir,  tant des de l'exterior com des del seu interior...   Però d'aquest aspecte,  en realitat, en sabem ben poca cosa.  Tal vegada l'hem de seguir imaginant de totes les maneres plausibles...



Idea d'un possible aspecte dels Jardins Penjants de Babilònia.  (X. Bentué , 2012).



Ben mirat,  el fet de no saber-ne del cert com eren aquells jardins afavoreix més la imaginació que no pas al contrari.  Diu Rubió i Tudurí que quan, a Barcelona,  ell i Forestier projectaven aquell meravellós conjunt que hauria de convertir-se en la muntanya enjardinada de Montjuïc  (per a l'Exposició Internacional de 1929) una de les imatges que els inspirava era la que s'havien format dels famosos Jardins Penjants de Nabucodonossor II.  Igualment, s'hi inspirà l'artista Friedensreich Hundertwasser quan va dissenyar l'edifici alemany de Waldspirale amb les seves curioses formes orgàniques.



Edifici Waldspirale . (F. Hundretwasser)



Idea d'un possible aspecte i estructura dels Jardins Penjants de Babilònia por Xavier Bentué se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Unported.