Si darrera tota existència humana queda un rastre de fets insignificants, desdibuixant-se en la remor del temps que passa, com no haurien de perdurar amb més força els senyals que ja des de l'inici naixien per a identificar del cert el moment fugisser d'una vivència?
Atrapar el lloc exacte on l'emoció i el sentiment es transformen en pensament que despunta; i posar-hi una marca, una boia, encendre-hi un llum, per a arrapar-hi d'alguna manera un tros d'ànima: aquesta podria ser l'efemèride descrita en la producció artística de Francesc Gil Illas (1962- 2000). Trascendint la figura i el paisatge, l'herència que ens deixà constitueix una recerca dirigida a encarar-se amb les essències; una aposta vital que ell assumia sense cap recança i de manera molt planera. Una pintura plenament abstracta sense necessitat de disfressar-se d'abstracció; totalment present sense haver de defugir cap forma del passat. Una pintura amb molt d'ofici, que pot resultar difícil, en el sentit que molts cops no ofereix una via directa ni còmoda per a ésser contemplada, ni pretén confirmar el què espera la nostra mirada. Com escultor tampoc s'expressa amb la positura de radicalitat que alguns voldrien, perquè la seva radicalitat pertany a un altre món de subtileses i matisos... El tema del paisatge (tantes vegades representat en els seus quadres) no és insubstancial en això, sinó què es converteix en el medi principal que alimenta la seva intuïció, el seu instint profund.
Poc abans del seu tràgic i inesperat final, Francesc Gil havia pràcticament abandonat el pinzell i la tela. Es movia pel bosc com un home a qui res no l'obliga, i bellugava troncs, apilava pedres, lligava cordes..., observant-ho tot amb uns ulls excessius i blaus, en la seva última i més deliciosa manera de seguir creant (i aprenent de la creació). A la seva especialíssima biblioteca hi havia títols de Schelling i de Kandinsky subratllats per tot arreu: ressaltaven coses com ara "Expressar pensaments de l'esperit, conceptes l'orígen dels quals és l'ànima, però no fer-ho a través del llenguatge, sinó, com la silenciosa natura, per mitjà de configuracions, per mitjà de formes, per obres sensibles, independents del llenguatge".
La resta de la seva història és avui patrimoni dels peixos... i d'aquells que van aprendre a conviure amb l'enyor irremeiable de no veure'l més.
(Però... certament, després de tant de temps, com ens il.lumina encara l'estela que amb ell varem encendre!)
 |
| Francesc Gil Illas |
Tota absència declina la voluntat de la recerca i fa de l'acceptació una ferida lluminosa que alhora és dubte i és silenci, absolut no res sense marges ni mesures.
ResponEliminaQuan la línia de l'horitzó no pot ser dibuixada i el cercle cromàtic gira sense misericòrdia per recordar-nos que el color no és res més que un fenomen purament físic, cal valor, no ens queden respostes, poc és comprensible i ja res resulta necessari.
Volen llavors els draps i cauen els pinzells. No podem amb el pes del blau cobalt, i vibren els bastidors de pura inèrcia, com esperant la tarda perquè tornis a matar la trista aranya que no podrà mai amb la teva obra.
Coneixies en Francesc? Ets en Rafa que va compartir anys de facultat amb nosaltres?. XAVI.
EliminaTota absència declina EN la voluntat de la recerca...
EliminaSí, Xavi. Soc en Rafa i, com no, vaig compartir amb en Francesc i amb tu molt bones tardes a la facultat: de les millors...Estic mirant-me el teu Blog i veig molta llum i et reconec. Alguna vegada he llegit la teva carta de Xi'an i em trasllado en les temps sense dificultat. Em pregunto como deuria ser d’intens aquell temps per tu.
Una dia vaig estar davant una sèrie d'obres a la Fundación Montenmedio a Càdiz i vaig pensar en vosaltres dos, en mig del bosc, movent pedres y troncs. De vegades als meus fills i a amics , poso el vostre cas com exemple. Dos “tius” fent i desfent en plena natura per un mateix, o per l’atenció o la sorpresa d’un altre que no sabem si passarà per allà, perseguint lo efímer i, com sempre, la bellesa del moment.
Si no coneixes aquest lloc que et dic, fes una ullada a la seva web http://www.fundacionnmac.org/spanish/home.php te moltes obres interessants integrades a la natura. James Turrell, O.Eliasson, Marina Abramovich...
De tant en tant he preguntat a l'Helena per tu. Ara fa temps que no la veig.
Amb el teu permís, seguiré atent al que fas.
Una forta abraçada.
Rafa
Hola RAFA, potser no veuras aquest missatge. No sé massa bé com localitzar-te. Si veus aquest comentari, fes-me arribar el teu e-mail. Estem pensant en fer una trobada d'ex-alumnes de la facultat... (El meu e-mail es binitue@gmail.com)
EliminaMolt ben vingut a aquest lloc, Rafa! I ben trobat de nou, vell amic! Jo tampoc he oblidat els nostres moments a la facultat, certament dels millors que hem viscut, i guardo un preciós dibuix teu d'un arbre "guixat", i recordo el teu petit estudi, amb els pigments, i recordo, simplement, el benestar de la teva presència aquells anys. Res no ha acabat de marxar, i per això volia incloure en aquest blog la menció especial pel més especial de tots nosaltres, aquell amb qui discutiem sovint i que va marxar quan encara no li tocava. Sóc content de saber que algun dia entraràs en aquest petit recull de coses que he anomenat "newscapeland" (un lloc per escapar, també...), i espero que t'hi sentis com a casa teva, perquè, evidentment, és ben obert a tot el que hagis de dir! Celebro enormement saber de nou de tu, aquell que em va fer escoltar per primer cop les Gymnopedies! Espero que tot et vagi bé. Una gran abraçada, Rafa!
ResponEliminaHola, sóc la filla d'en Francesc. Només puc dir...moltes gràcies.
ResponEliminaHola Anna, fa tant de temps que els meus records del teu pare t'esperen que quasi no puc creure que ens hagis fet l'honor de visitar aquest petit blog... I tampoc jo puc dir massa més que... moltes gràcies... i, "Hola Anna, benvinguda a casa meva, on viuen encara molts silencis que el teu pare va deixar". Me n'alegro molt de saber de tu. Sempre que vulguis estaré aquí.
Elimina