I AM DIVE i altra música del moment...

Les coses es van succeïnt,  i com en una entrada d'aire fresc,  arriben sons que encara ens motiven,  com aquests:




I am Dive   és una petita formació de músics del sud que, curiosament,  inspiren aquesta brillantor que tantes vegades associem al nord, al fred, al glaç i als cels escombrats per tramuntanes i aurores boreals... 

Tant aquest duet com altres músics i creadors audiovisuals que mereixen plena consideració participen en el segell  Foehn Records ,  el qual,  afortunadament,  ha dedicat una mirada en aquesta direcció,  sovint una mica inhòspita,  i ha trobat tot de petits cristalls preciosos on altres no hi veuen res... 


En un altre registre diferent,  bookingtrack  presenta sons  techno-house  creats a casa nostra amb molt de talent,  enregistrant sens dubte un paisatge (ambiental i sonor) que,  tot i difícil d'encabir en la línia més habitual de newscapeland,  recomanem també d'escoltar ...  Hi trobareu artistes com Junior González,  Dubnoise, ...

Across the Garden (Living Islands nº 3)

"A Través del Jardí"  és la tercera entrega de la sèrie de clips que anem publicant globalment dins el "Living Islands Project" .   En aquesta ocasió,  hem pres les imatges partint del trànsit per l'interior del recinte enjardinat de la Gran Mesquita de Xi'an (vegeu també l'article que li varem dedicar anteriorment a aquest mateix espai monumental).  Aquest reducte   -veritable  illa vivent   en el que fou un dels nuclis de carrers més intrincats de l'antiga ciutat xinesa,  coincidint amb el barri musulmà-   podria representar perfectament l'esperit que volen encarnar tots els jardins xinesos del món:  una mescla delicada de natura i artifici que es converteix en símbol i mirall del funcionament del cosmos sencer,  reproduint els seus ritmes i les seves formes essencials,  convidant el seus actors primers,  convocant les mateixes forces que l'animen i fluint com el seu mateix alè.  No hi ha res, en aquest jardí, que no vulgui participar en el ritual que el diferencia ni en la música que l'uneix.  Tot és aquí per formar part d'un argument que no s'explica però que queda palesament mostrat  (a força d'amagar-se i de fer-se endevinar).  Els noms només són noms-posats que indiquen un moment en el que no té nom.   Els llocs de cada cosa són l'expressió d'una dansa que evoluciona  pels confins de l'univers;  per tots els colors de l'horitzó, per tots els estats de l'home...  La unitat del conjunt es fragmenta en 5 patis consecutius:  obra pentatònica en què es despleguen tots els recursos de l'art,  des dels cal.ligràfics i poètics als de la recreació en escenes pictòriques, des de l'art de la música i la proporció al de l'astronomia, o a les arts marcials. Cada cosa no és sinó l'expressió finita d'un estadi transitori en la transformació constant de tot.  I el jardí és l'escenari que acull aquest moviment perpetu, personificat en la pluja i el vent, en la llum canviant, ombres i lluentors, el sol i la lluna, el que s'enfila ben amunt i el que resta a baix, l'endins i el fora, el rígid i el tou, el moll i l'eixut, ...  Flors, insectes, ocells...  Trons, muntanyes, arbres, llacs, ponts, rius, teulades i cels...  Tot és aquí per formar-ne part, com les notes formen part de la música que componen.    

Imatges i música originals de newscapeland per a aquest  treball audiovisual.


(Si desitjeu més informació sobre la concepció oriental del jardí deixeu un comentari i intentarem contestar-vos) 

Across the Garden (Living Islands Project 3) por Xavier Bentué Alonso se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.
Basada en una obra en http://www.blogger.com/www.newscapeland.blogspot.com.

Alternative Landscapes

Es fa dir Uncle Grib  (Graham Cumming) i amb la seva guitarra Lyon Washburn va oferint una sèrie de clips audiovisuals que en més d'un sentit coincideixen amb la via que a Newscapeland anem explorant  (sota l'epígraf  de  Living Islands Project).  Ell en diu  Alternative Landscapes  i,  de manera semblant a nosaltres, potser vol extraure una certa sensació i una mena d'imatge al.legòrica partint de conceptes simples relatius a fenòmens del paisatge  "natural".   L'objectiu final podria ser tan bàsic com el de fer-nos mirar,  per compartir uns moments d'aquest paisatge interioritzat ,  ressonant com les notes quasi hipnòtiques d'una melodia que no es pot tocar.

Aquí en podeu veure un exemple

Espectrogrames i altres experiments artístics en la frontera matemàtica.

Des d'algun lloc de Hawaii, l'artista i dissenyador americà Michael James Chichi  (n. 1969), escampa la seva obra creativa i el seu particular "credo"  (que per cert apareix tot tocat de reminiscències filosòfiques mig "il.luminades" i mig "psicodèliques",  que parlen d'un "nou món" i una nova "consciència"...),  a través de diversos blogs,  on afortunadament s'hi recullen moltes altres propostes de molts altres artistes,  tant o més interessants que ell mateix.  Entre aquests artistes hem trobat a  Jon Kyle, el qual ha col·laborat amb  Andrew Ohlmann (que aporta la seva inclinació envers el treball de base geomètrica) i amb el músic  Ryan York en un projecte anomenat  life-spectrum   que ens ha semblat molt suggerent:  La música va generat un espectrograma de forma circular format per una infinitat de "rastres" que acaben configurant una mena d'imatge molt especial...   El procediment,  a cavall de la tecnologia que es recolzada en la matemàtica i la geometria,  sembla apuntar en la direcció d'allò que discutiem en articles precedents.  Resulta ben curiós observar les similituds que aquest tipus d'imatges presenten amb tota una altra sèrie de treballs que funcionen de manera més intuitiva i més directament relacionada amb les formes i els fenòmens del paisatge.  



Imatge de "Life Spectrum", de J. Kyle, A. Ohlmann, R. York.



  La música que acompanya aquest projecte audiovisual podeu escoltar-la en el següent link:

Ryan York - "If I Am This Forest" by nonprojects

Per a veure molts més projectes i obres d'altres artistes que poden relacionar-se amb el que hem anat parlant recomenem de totes totes visitar http://www.synapticstimuli.com/   i  http://www.neuralneteffect.org/
Molt especialment,  el treball de Jean-Pierre Hébert    i altres propostes relacionades amb la "cimàtica" que es recullen igualment en els blogs anteriors,  sota el títol de "Sound carries and caresses consciouness"

Ex-geòmetres.

L'aplicació de conceptes i recursos geomètrics en l'anàlisi i la representació de les formes, estructures i fenòmens naturals ens condueix, abans o després, a un tipus d'imatges resultants que recorden molt aquelles que ja varen estar visitades amb insistència per una bona colla de representants dels diversos moviments artístics d'avantguarda del segle passat a Europa i als Estats Units.

 

Aplicació de conceptes i recursos geomètrics
 a un estudi sobre patrons naturals (X. Bentué). 

 

Això no fa minvar en absolut l'interès intrínsec que comporta aquest tipus d'indagació,  però sembla suggerir que a través d'aquesta via s'arriba gairbé sempre a unes mateixes conclusions i uns mateixos límits,  que difícilment travessem.  Podriem pensar,  doncs,  que és possible que la via geomètrica serveixi només per recórrer la meitat  (o fins i tot menys) del camí que es dirigeix a trobar l'expressió d'alguna cosa real.  L'altra meitat  potser discorre per viaranys més perdedors,  que s'endinsen en dimensions regides per altres "lleis" més dinàmiques i modulables.
La pròpia dimensió geomètrica deu de poder desembocar en un univers  "ex-geomètric",  a condició de que, en comptes de prendre el procediment com a part d'un sistema exacte de  
               mesurament i control, es prengui com a lliure procés i experiment.

Estudi d'un corn de cargol marí  (X. Bentué)

  

Parlant de la importància que atorguem als recursos geomètrics en els nostres sistemes de valoració,  podríem fixar-nos en l'estat de la qüestió quan ens referim als nostres ensenyaments "artístics" d'avui.  En això caldria reconèixer, per començar,   una distància d’escala astral entre la significança d’alguns personatges que s’han dedicat a la docència de l’art, en moments "brillants" de la història,  i la significança dels nostres professionals seriats d’avui,  que participen en aquesta docència reglada i en aquests "curriculums" educatius actuals.    Una diferència no menor separaria les motivacions dels projectes dels nostres centres educatius de les motivacions que varen sostenir i justificar els experiments de l’avantguarda artística i cultural del primer terç del segle XX.  La Bauhaus  –un d’aquells insignes experiments-  potser representa un dels anhels més alts del moment i també, per desgràcia,  la seva fallida  o,  com a mínim,  la seva trista fractura.

Rellegint avui alguns dels escrits d’aquell enrevessat mestre de la Bauhaus que va estar Paul Klee,  se’ns fan ben paleses algunes qüestions.  D’un costat,  comprovem satisfets fins a quin punt hem heretat molts plantejaments de l’art modern,  aquell  “credo creatiu”  que llavors despuntava,  tan avançat,  tan nou,  i fins i tot tan revolucionari!  Per  altre costat,  però,  sorprèn comprovar com la seva força i empenta vital ha estat desactivada i com les seves preguntes només han estat contestades parcialment.  És a dir,  que en molts aspectes encara som allà on érem i que el  “progrés”  s’ha desenvolupat en uns sentits però no en uns altres.    

La visió de Klee podria semblar-nos prou superada pel que fa a plantejaments de regust més aviat místic, certes tendències mesiàniques i altres posats ideològics propis també de l’època,   però  pel que fa al vessant més actiu de la seva creativitat i a l’obertura de les seves mires artístiques no trobaríem encara en els nostres dies uns postulats més exigents ni unes fites situades en cims més alts.  Tampoc trobaríem fàcilment, en el panorama actual, un paral.lel al seu treball pedagògic,  d’investigació i docent .  Per tot això,  la relectura de Klee segueix aportant, si més no,  un contrapunt incisiu a les nostres referències reflexives habituals.

I parlava aquest artista en algun moment  (sobre els anys 1928-29)  al voltant de la importància que la combinació entre “recerca exacta”  i  “intuïció” podia tenir;  per tal que el progrés en la “recerca artística”  avancés a una bona marxa i en una bona direcció.  I deia explícitament a  “Experiments exactes en el reialme de l’art” :   

“Hom pot fer un bon treball sense intuïció,  però no ho pot fer tot.  […]  En l’art hi ha lloc suficient per a la recerca exacta.  Les matemàtiques i la física poden proveir-nos de recolzament en forma de regles que poden observar-se o contradir-se.  Els problemes algebraics,  geomètrics i mecànics són passos en la nostra educació cap allò essencial,  cap allò funcional, en oposició a allò que afecta sols la impressió.  Amb la recerca exacta aprenem a veure allò que flueix per sota (la llei de cada cosa),  aprenem la prehistòria d’allò visible, desenterrem les profunditats i les exposem totes nues.  Això és explicar, analitzar; comprendre convincents veritats del tipus causa-efecte.  […] Tot això està bé,  però té els seus límits.  El geni no sorgeix de tot aquest dur treball.  La gràcia no és la norma,  sinó l’excepció.  Aquesta gràcia no es pot descriure ni capturar.  No se’n poden fer càlculs amb el que és inesperat.  El geni no té altra llei que ell mateix. I l’escola hauria de mantenir-se’n a una prudent i respectuosa distància, i fins i tot guardar-ne el secret.  Perquè si el secret del geni desperta i emergeix farà preguntes il.lògiques i irracionals.  Fomentarà una revolució.  Causarà molta sorpresa, molta perplexitat, indignació i fins i tot expulsió… Si un geni com aquest hagués d’ensenyar-se a l’escola, a més de fomentar la recerca exacta hauríem de implantar classes a les vacances i a fora!:   Sota els arbres, amb els animals, al costat de les rieres;  o a les muntanyes i vora el mar…  Hauríem d’impartir assignatures com:   Construcció del secret   o   Santa raó caòtica !  […]”.

Klee estudia per aquell temps amb insistència tot d’estructures, formes i processos naturals.  En ells hi busca la norma,  la regla exacta fins i tot,  que ajudi a comprendre cada configuració,  però sense tancar-se al misteri ni la incògnita d’allò pre-existent.  Potser per això adverteix tot seguit que no hi ha norma sense irregularitat dins el domini de les formes naturals.   “Irregularitat   -escriu Klee-  significa major llibertat sense transgredir la llei”.

Però quan alguna  “llei”  nega aquesta  “major llibertat”   -que ve atorgada,  precisament,  pel do  (la gràcia o el geni)  que acompanya la  irregularitat-   llavors,  què és el que apareix?:   Senzillament el dogma,  l’exactitud autodefinida i excloent,  que només gira sobre sí mateixa i rebutja establir cap pont que no condueixi estrictament a algun dels seus dominis reconeguts i apamats.  

Així es comporta la recerca exacta quan desprecia altres fonts i altres vies de treball,  com ara vies més intuïtives,  o poètiques,  o instintives,  o subtilment irregulars…

En aquest sentit,  les matemàtiques (i la geometria) instaurades a l’escola,  com a  competència i assignatura de la màxima utilitat,  presenten si més no algun punt feble:  la seva pretesa legitimitat hegemònica  (tot i a costa d’expulsar la veritable llibertat natural de les coses concretes). 

La  “teoria del caos”,   l’estadística,   la probabilitat,  la “teoria de la comunicació” ,  i tot d'altres vessants de la matemàtica  (que tant desconeixem),  deuen intentar compensar el terrible error de la suma de desviacions de tanta operació exacta,  quan el resultat que s’espera obtenir no es refereix a una entitat de tipus estable i calibrable numèricament,  sinò a una realitat on hi intervenen fluxes físics, orgànics, dinàmics, vitals, etc.,   que modulen el producte final en intensitats i magnituds del tot variables…   Irregularitats que suposen la llibertat d’un sistema.

Doncs és a partir de tot això que sorgeix aquesta idea de la “ex -geometria” ,  com a forma  “no dogmàtica”  d’estudiar l’estructura de les coses naturals.  Una manera d'observar-les i d'interrogar-les sense aspirar a respostes exhaustives ni reconeixements absoluts,  sinó provant d'interpretar-les com a elements significatius d'un món encara desconegut.          





Ex-geòmetres por Xavier Bentué Alonso se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 3.0 Unported.

Ólafur Arnalds, imatges per una música.

A través d'una bona recomenació (gràcies Dani Esteve!) hem escoltat aquest jove músic i compositor d'orígen islandès,  nascut l'any 1986,  que respon al nom d' Ólafur Arnalds.  Després de mirar-nos algun dels videoclips oficials amb què presenta la seva música a la xarxa,  hem decidit incloure'l ràpidament entre els retalls i les mostres d'aquest paisatge de Newscapeland.  Els motius es fan prou evidents en aquest exemple que incorporem aquí:






En un sentit més narratiu també recomenem el vídeo d'Òlafur Arnalds  Haegt, Kemur ljósiò  .  Bellíssima música i imatges plenes de tendresa...

Feu un cop d'ull a altres articles que ja hem anat publicant  (Alexander Chen,   Painting Music I  i  II, etc.)  si voleu continuar resseguint camins que duen a territoris comuns,  alhora,   als dominis de la música i de la imatge visual.

(Podeu seguir l'obra de Dani Esteve,  també,  si voleu,  a través d'aquest enllaç   http://www.danielestevema.blogspot.com/ ) 

 

Alexander Chen: Una extraordinària aposta creativa entre la música i les arts visuals.

Alexander Chen,  músic i artista americà,  nascut el 1981 i afincat a Brooklyn, N.Y.,  elabora unes obres interessantíssimes,  que combinen una delicada estètica visual i la sonoritat que dona cos al seu contingut,  plena música i experiència sonora,  amb un perfecte recolzament tecnològic i una solvència creativa impressionant.  Recomanem, per tant,  visitar la seva pàgina a  http://blog.chenalexander.com/about/  o  anar directament a alguna de les seves obres,  com THE CONSULATE GENERAL ,  o  a altres llocs relacionats amb l'artista.  Chen és multi-instrumentista i crea obres interactives des de 2002.  L'any 2006 participà al Sonar de Barcelona.  Actualment treballa al Google Creative Lab.

Aquí podeu veure el seu treball   Baroque.me:  J.S.BACH - Cello Suite Nº 1  :

Baroque.me: J.S. Bach - Cello Suite No. 1 - Prelude from Alexander Chen on Vimeo.

Podeu escoltar un exemple de la música d'aquest artista a WHAT TIME IS IT NOW .

I en el clip següent podeu veure l'artista en una instal.lació de Tomás Saraceno.