newscapeland: Ex-geòmetres.

L'aplicació de conceptes i recursos geomètrics en l'anàlisi i la representació de les formes, estructures i fenòmens naturals ens condueix, abans o després, a un tipus d'imatges resultants que recorden molt aquelles que ja varen estar visitades amb insistència per una bona colla de representants dels diversos moviments artístics d'avantguarda del segle passat a Europa i als Estats Units.

Aplicació de conceptes i recursos geomètrics
a un estudi sobre patrons naturals (X. Bentué).

Això no fa minvar en absolut l'interès intrínsec que comporta aquest tipus d'indagació, però sembla suggerir que a través d'aquesta via s'arriba gairbé sempre a unes mateixes conclusions i uns mateixos límits, que difícilment travessem.  Podriem pensar, doncs, que és possible que la via geomètrica serveixi només per recórrer la meitat (o fins i tot menys) del camí que es dirigeix a trobar l'expressió d'alguna cosa real. L'altra meitat potser discorre per viaranys més perdedors, que s'endinsen en dimensions regides per altres "lleis" més dinàmiques i modulables.
La pròpia dimensió geomètrica deu de poder desembocar en un univers "ex-geomètric", a condició de que, en comptes de prendre el procediment com a part d'un sistema exacte de
               mesurament i control, es prengui com a lliure procés i experiment.

Estudi d'un corn de cargol marí (X. Bentué)

Parlant de la importància que atorguem als recursos geomètrics en els nostres sistemes de valoració, podríem fixar-nos en l'estat de la qüestió quan ens referim als nostres ensenyaments "artístics" d'avui. En això caldria reconèixer, per començar, una distància d’escala astral entre la significança d’alguns personatges que s’han dedicat a la docència de l’art, en moments "brillants" de la història, i la significança dels nostres professionals seriats d’avui, que participen en aquesta docència reglada i en aquests "curriculums" educatius actuals. Una diferència no menor separaria les motivacions dels projectes dels nostres centres educatius de les motivacions que varen sostenir i justificar els experiments de l’avantguarda artística i cultural del primer terç del segle XX. La Bauhaus –un d’aquells insignes experiments- potser representa un dels anhels més alts del moment i també, per desgràcia, la seva fallida o, com a mínim, la seva trista fractura.

Rellegint avui alguns dels escrits d’aquell enrevessat mestre de la Bauhaus que va estar Paul Klee, se’ns fan ben paleses algunes qüestions. D’un costat, comprovem satisfets fins a quin punt hem heretat molts plantejaments de l’art modern, aquell “credo creatiu” que llavors despuntava, tan avançat, tan nou, i fins i tot tan revolucionari! Per altre costat, però, sorprèn comprovar com la seva força i empenta vital ha estat desactivada i com les seves preguntes només han estat contestades parcialment. És a dir, que en molts aspectes encara som allà on érem i que el “progrés” s’ha desenvolupat en uns sentits però no en uns altres.

La visió de Klee podria semblar-nos prou superada pel que fa a plantejaments de regust més aviat místic, certes tendències mesiàniques i altres posats ideològics propis també de l’època, però pel que fa al vessant més actiu de la seva creativitat i a l’obertura de les seves mires artístiques no trobaríem encara en els nostres dies uns postulats més exigents ni unes fites situades en cims més alts. Tampoc trobaríem fàcilment, en el panorama actual, un paral.lel al seu treball pedagògic, d’investigació i docent . Per tot això, la relectura de Klee segueix aportant, si més no, un contrapunt incisiu a les nostres referències reflexives habituals.

I parlava aquest artista en algun moment (sobre els anys 1928-29) al voltant de la importància que la combinació entre “recerca exacta” i “intuïció” podia tenir; per tal que el progrés en la “recerca artística” avancés a una bona marxa i en una bona direcció. I deia explícitament a “Experiments exactes en el reialme de l’art” :

“Hom pot fer un bon treball sense intuïció, però no ho pot fer tot. […] En l’art hi ha lloc suficient per a la recerca exacta. Les matemàtiques i la física poden proveir-nos de recolzament en forma de regles que poden observar-se o contradir-se. Els problemes algebraics, geomètrics i mecànics són passos en la nostra educació cap allò essencial, cap allò funcional, en oposició a allò que afecta sols la impressió. Amb la recerca exacta aprenem a veure allò que flueix per sota (la llei de cada cosa), aprenem la prehistòria d’allò visible, desenterrem les profunditats i les exposem totes nues. Això és explicar, analitzar; comprendre convincents veritats del tipus causa-efecte. […] Tot això està bé, però té els seus límits. El geni no sorgeix de tot aquest dur treball. La gràcia no és la norma, sinó l’excepció. Aquesta gràcia no es pot descriure ni capturar. No se’n poden fer càlculs amb el que és inesperat. El geni no té altra llei que ell mateix. I l’escola hauria de mantenir-se’n a una prudent i respectuosa distància, i fins i tot guardar-ne el secret. Perquè si el secret del geni desperta i emergeix farà preguntes il.lògiques i irracionals. Fomentarà una revolució. Causarà molta sorpresa, molta perplexitat, indignació i fins i tot expulsió… Si un geni com aquest hagués d’ensenyar-se a l’escola, a més de fomentar la recerca exacta hauríem de implantar classes a les vacances i a fora!: Sota els arbres, amb els animals, al costat de les rieres; o a les muntanyes i vora el mar… Hauríem d’impartir assignatures com: Construcció del secret o Santa raó caòtica ! […]”.

Klee estudia per aquell temps amb insistència tot d’estructures, formes i processos naturals. En ells hi busca la norma, la regla exacta fins i tot, que ajudi a comprendre cada configuració, però sense tancar-se al misteri ni la incògnita d’allò pre-existent. Potser per això adverteix tot seguit que no hi ha norma sense irregularitat dins el domini de les formes naturals. “Irregularitat -escriu Klee- significa major llibertat sense transgredir la llei”.

Però quan alguna “llei” nega aquesta “major llibertat” -que ve atorgada, precisament, pel do (la gràcia o el geni) que acompanya la irregularitat- llavors, què és el que apareix?: Senzillament el dogma, l’exactitud autodefinida i excloent, que només gira sobre sí mateixa i rebutja establir cap pont que no condueixi estrictament a algun dels seus dominis reconeguts i apamats.

Així es comporta la recerca exacta quan desprecia altres fonts i altres vies de treball, com ara vies més intuïtives, o poètiques, o instintives, o subtilment irregulars…

En aquest sentit, les matemàtiques (i la geometria) instaurades a l’escola, com a competència i assignatura de la màxima utilitat, presenten si més no algun punt feble: la seva pretesa legitimitat hegemònica (tot i a costa d’expulsar la veritable llibertat natural de les coses concretes).

La “teoria del caos”, l’estadística, la probabilitat, la “teoria de la comunicació” , i tot d'altres vessants de la matemàtica (que tant desconeixem), deuen intentar compensar el terrible error de la suma de desviacions de tanta operació exacta, quan el resultat que s’espera obtenir no es refereix a una entitat de tipus estable i calibrable numèricament, sinò a una realitat on hi intervenen fluxes físics, orgànics, dinàmics, vitals, etc., que modulen el producte final en intensitats i magnituds del tot variables… Irregularitats que suposen la llibertat d’un sistema.

Doncs és a partir de tot això que sorgeix aquesta idea de la “ex -geometria” , com a forma “no dogmàtica” d’estudiar l’estructura de les coses naturals. Una manera d'observar-les i d'interrogar-les sense aspirar a respostes exhaustives ni reconeixements absoluts, sinó provant d'interpretar-les com a elements significatius d'un món encara desconegut.