Rere els colors del Vèneto i la Llombardia -I

El petit edifici de la Capella degli Scrovegni ,  vist des del jardí de les
escultures del Parco dell' Arena.

Pels volts de l'any 1305,  l'artista Giotto di Bondone (1266 - 1337) va pintar els frescs de la Capella dels Scrovegni,  a Pàdua.  Aquest tresor de l'art occidental s'amaga en un illot petit dins l'oceà de la història,  un modest edifici que resisteix l'embat del temps custodiat per les ombres matinals i allargassades del Parco dell' Arena.  

Interior de la Capella degli Scrovegni
(http://www.cappelladegliscrovegni.it)

Giotto,  fundador de l'escola florentina de pintura,  va deixar curiosament el seu llegat més preuat en les terres del Vèneto.   Resulta enigmàtic comprovar avui com de fascinant continua essent aquest conjunt artístic.  Ni la innovació formal de les figures pintades,   ni els efectes realistes de relleus i llums que incorpora l'escena,  tot i trencant amb les fosques medievals,  aconsegueixen desposseir  el sostre tan blau,  altiu i profund de la nau de la seva irresistible força i del seu magnetisme.  Contrasta la perspectiva ixent de la representació de les parets,  així com la dimensió natural de l'home i de l'espai que s'hi il·lustra,  amb l'infinit simbòlic que manté aquella volta estelada,  il·luminada d'or entre ultramar  (un pigment blau que ja en temps de Giotto valia cent vegades més que qualsevol altre dels colorants en boga).  Molt poques obres del Renaixement varen gaudir d'aquest luxe.  Els colors reals del món exterior varen acabar conquerint els llenços,   infiltrant-se per la mateixa finestra que Brunelleschi (1377- 1446), i altres doctes artistes del Quattrocento,  varen obrir definitivament per a la pintura,  alhora que féien explícites les lleis de la perspectiva lineal i espolsàven de nou els models clàssics de l'antiguitat.

Un tren robinat i ple de pintades ens ha dut fins aquí. Perseguíem, potser,  el somni del lapislàtzuli afganès (del qual s'extreia la latzurita),  aquell pigment que un dia descarregaren als ports de Venècia centenars de vaixells mercaders. Volíem veure'l,  transformat per les mans de Giotto,  en la màgica celístia que corona l'interior de la Capella dels Scrovegni.  I marxem de Pàdua amb aquest objectiu complert, i amb algunes coses més.  Quan el nostre tren de tornada enfila el camí que duu a Llombardia, anem carregats de colors:  sienes, ocres i òxids de tó ben roig;  terres d'ombra torrades i terres verdes, semblants a les que un dia usà Paolo Caliari,  conegut com Paolo Veronese.   

A tocar de la plaça Prato della Valle,  l'antiga drogueria Preti subsisteix amagada entre voltes i carrerons.  A la seva rebotiga s'hi venen encara pigments diversos, en pols.  N'hem comprat uns quants,  abans de sortir.  No sabem si a les properes estacions d'aquest viatge  -Màntua i Verona-  trobarem algun altre lloc com aquest.  De ben segur ho descobrirem,  però,  mentre perseguim la propera flama, recorrent els antics dominis dels Gonzaga i dels Scaligeri,  per aquestes acolorides ciutats del nord d'Itàlia.