La rèmora que atura el coneixement més viu és el propi sac de "coneixements" que hom ha de demostrar a cada moment. L'estereotip identitari del saber que s'exhibeix com un passi a l'entrada del recinte de la Cultura, aquesta plaça forta on s'atrinxeren tantes consciències il·luminades, il·lustres ponents, oradors d'aires doctorals, petits professors i nous llicenciats de carrera. Els "coneixements" són la moneda de canvi que s'accepta en aquesta llotja, però no qualsevol tipus de coneixement, sinó únicament aquell que ve degudament timbrat, és a dir, aquell que respon a la forma i al contingut homologats per a cada tipus de transacció cultural. Per tant, si el nostre coneixement ha d'assolir les condicions adequades de forma necessita d'una pertinent formació; i si ha de carregar, mantenir i fins i tot transportar uns continguts determinats, necessita d'algun sistema de suport d'acumulació de dades i d'algun sistema vascular, conductor / transmissor, que permeti un accés eficient al material emmagatzemat, així com una bona fluidesa en el trànsit continu de dades, tot i atenent a una certa regulació en aquest flux de "mercaderies" (perquè d'altra manera seria força difícil l'aprofitament controlat i rendible d'un saber). Aquests mecanismes són la memòria passiva, la memòria activa i la capacitat de justificació discursiva (aquesta darrera, acompanyada sovint d'una certa capacitat de resoldre aplicacions pràctiques, consistents en una bateria d'exercicis preestablerts que condueixen indefectiblement a una sèrie de resultats preconcebuts).
La vida extramurs d'aquest coneixement homologat és molt més àgil que tot això, i molt més "insegura" des d'un punt de vista d'aprofitament mercantil, però no menys important pel que fa a nodrir la humanitat-de-petita-escala (aquella de la qual en som dipositaris i titulars totes les persones per igual). En aquest costat del saber la memòria convencional esdevé quasi un destorb, perquè ocupa un espai que el coneixement viu necessita per aprendre, per a experimentar de nou, per a satisfer altre cop el seu interès, i per crear, si cal, més enllà del que ja coneix. Dit de manera molt exagerada: "allò que hom sap i recorda impedeix l'entrada d'allò que hom encara no sap". O bé, per a posar-ho més difícil: "quan un saber adquireix una forma fixa i un contingut propi ja no pot adquirir una altra forma o un contingut diferent, tot i que potser li escaurien igualment". ¿Vol dir això que el coneixement viu no pot acceptar cap formulació ni cap recepte? ¿Hem de concloure que el saber no resisteix l'emmagatzematge, ni la retransmissió, ni l'aplicació prefixada? No; és clar que no. Això negaria tota possibilitat de progrés i oblidaria la història. Tot coneixement nou es basteix directament o indirecta sobre un coneixement anterior, que ha estat mantingut operatiu encara que sigui en activitat latent. Però cal plantejar-se en veritat quins d'aquests romanents cal desar tant si com no a la memòria i com alliberem alhora espai en el nostre "disc dur". Cal trobar una forma oberta i uns continguts mínims però suficients, que no ofeguin la font de l'interès per la màgia del coneixement, lluny de la trista funció restrictiva del saber obligat, d'aquell saber buit, encarcarat i obligatori.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada